LA VELLA CASTANYERA

Arribem a TOTS SANTS, dia en què recordem  a les persones que ens han precedit: els nostres familiars i amics, els que un dia ens van cuidar i estimar. Encara que en aquest moment  ja no podem gaudir de la seva presència,  continuem estimant-los i estem segurs que el seu esperit, voleiant per l’infinit, ens protegeix i ens dona forces per continuar la nostra ruta per la vida.

En aquesta data, és típica la festa de la Castanyada. Encara que, des de fa uns anys, han arribat, de països llunyans, uns costums molts diferents dels nostres... aquí no deixem de celebrar, juntament amb tota la família, la nostra festa, la de sempre i, tots junts, mengem castanyes, moniatos i panellets.

 

Els que tenim una certa edat, recordem que a les nostres contrades hi havia la típica castanyera que torrava les castanyes i les venia al carrer. Ens la imaginem, encara, amb el seu “sac i faldilles” i lluint un mocador al cap; fent feliços als petits  i als grans. Què n’eren de bones les  castanyes acabades de torrar!  A més a més servien per escalfar una mica les mans, quan el fred començava a ser viu.

També recordem els mítics contes de “La Castanyera”. Ella sempre somrient; fent feliços als nens, escampant l’alegria i  la bondat que eren innates d’aquesta persona tan entranyable. De ben segur, que tots hi pensem amb nostàlgia, i tampoc no oblidem aquells dies, temps enllà... quan esperàvem, amb il·lusió, aquestes festes tan  especials, i no desitjàvem gairebé res més.

PLUJA NEGRA de Flavio Soriga.

Aquest escrit no vol ser cap judici sobre el valor artístic ni d’escriptura del llibre només és una breu ressenya d’haver-lo llegit. M’agradaria si algú l’ha llegit conèixer el seu parer. 

He llegit el llibre “PLUJA NEGRA” de Flavio Soriga publicat per l’editorial “Alrevès” i traducció  al català de Pau Vidal. 

L’editorial inclou aquesta obra en una nova col·lecció en català amb la voluntat d’englobar-hi tot tipus d’etiqueta i subgèneres de la novel·la negre: policíac, espionatge, detectivesc, enigma... 

M’agrada per que el desenvolupament és personal. Com si de cada personatge expliquessin els seus motius, les seves raons i les seves justificacions des del seu mateix interior. Com si en cadascú de nosaltres fluíssim els pensaments i com en nosaltres mateixos l’ordre, la sintaxis i la morfologia no són presents. Pot haver una frase no tingui significat en el seu principi, per tan es innecessària la majúscula però si en un instant la paraula dins la frase si té importància, aleshores és obligat escriure-la amb majúscula. 

Tret al principi que m’ha costat treure el significat de l’original escrit quan poc a poc i entrat en la trama i el concepte de vida  emmarcat en la illa de Sardenya.  

Flavio Soriga (Uta, Sardenya, 11/08/1975) és un escriptor italià. 

Guanyador en  2000 del Premi Italo Calvino per a la col·lecció de contes inèdits amb el Devils Nuraiò (The Mistral), en 2002 , va publicar Garzantí la novel·la Neropioggia (Premi Grazia Deledda Young 2003).  

Ell és l'autor més jove del que se sol definir com la  Nova literatura sarda de l'última dècada en tot el segle XX i del nou mil·lenni. És guanyador de quantitat de premis per la seva obra. 

Els seus llibres han estat traduïts a l' alemany, francès, croat, gallec i català. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

SOPAR A LA FRESCA.

Era un sopar a l’aire lliure que és feia al pati de la casa nova del seu cunyat Joan. Eren tres parelles la Maria i el Manel, la Marta i el Joan, i han vingut també l’Elisa i el Pere.  

El problema es va iniciar a l’hora del cafè, més exactament quan posarem els licors sobre la taula i van començar a beure alegrement. 

La Marta i el Joan van anar a dins de la casa per posar al llit els seus dos fills i desitjar-los la bona nit. 

Aleshores l’Elisa i el Pere que portaven vivint des de feia temps a l’estranger van començar a fer comentaris picants i pot ser més d’un molt pujat de to. 

L’Elisa es posà mig tombada en un sofà però ensenyant totes les cuixes i certa roba interior. El Manel involuntàriament s’hi va fixar i la seva mirada va resseguir durant bastant temps l’espectacle ofert per la seva cunyada. 

Mentrestant la Maria escoltava atentament les paraules del germà del seu home, que amb gran nombre de paraules i moviments li explicava el darrer espectacle del Moulin Rouge. Semblava com si l’expressivitat del Pere i les seves paraules captivessin a la dona. 

Les mirades de la Maria i el Manel per un moment es van creuar i cadascú va prestar atenció al que escoltava o mirava l’altre.  

Una vermellor primer i una lividesa després va entelar les seves cares. 

Miquel Pujol Mur.

FERIDES OBERTES de Gillian Flynn

El llibre “Ferides obertes” de GILLIAN FLYNN i traduït al català per Ferran Ràfols, és una edició de la Magrana, de 2014.

Ahir el vaig acabar de llegir aquest llibre. Em va agradar molt, el vaig devorar en pocs dies. Em va agradar per la  seva història , pel fons dels seus personatges, pel seu final, per la  protagonista i la seva motxilla emocional , per tot, perquè té un fons que va més enllà del fet que es mati a algú.

Enveges , xafarderies, ferides, sang, assassinats, sordidesa , relacions familiars tòxiques. Tot el que és pot esperar  i desitges en una novel·la d’intrigues i assassinats.

Vas descobrint cada personatge  poc a poc al llarg de la novel·la.  La Camille, la jove protagonista,  té una història i un passat  que la condicionen, però és el que li dona  ànima a la història i al personatge.

 

El llibre enganxa des de bon començament, el seu ritme narratiu és àgil, et manté en suspens  fins al final, però a les últimes 50 pàgines ja no pots parar de llegir, vols arribar al final, que encara que el pots intuir resulta sorprenent.

Si teniu ocasió, us recomano que el llegiu, segur que us agradarà tant com a mi.

22/10/2014/

UNA VOLTA PER PRATS DE MOLLÓ

Tornàvem de Ceret i després de dinar a la vora del riu Tec, sentint la remor de l’aigua lliscant damunt les roques de la pedregosa llera, arribàvem a  Prats de Molló. 

Quan al matí vam passar en direcció oposada les parades ja eren muntades en el centre de la plaça. En aquells moments no havia gaire gent, segurament l’hora no era la millor del dia per comprar i vendre. Al passar al matí havia més concurrència, mes potser el jorn estava marcat per l’esdeveniment del Mercat de les Cireres. 

Com el nostre propòsit era prendre cafè aviat traspassarem el lloc de l’antiga porta de la muralla i caminàvem per la zona de vianants en recerca d’una cafeteria. 

Mentre ho fèiem observàvem els edificis i les places interiors venint-nos el record de Vilafranca de Conflent, però sense el rebombori turístic d’aquesta vil·la.  

Visitàvem la capella de les Santes Justa i Rufina, germanes sevillanes que en el segle III van estar en la regió i realitzaren diferents miracles. Un dels més importants va ser treure aigua d’una de les altes muntanyes que envolten la contrada. No en trobàvem fins que amb les seves mans cavaren la terra. Segons la llegenda l’aigua encara baixa de la muntanya que s’anomena “El MIRACLE”  

Ja finalitzant el nostre passeig recorríem el baluard de la porta d’entrada. Rere nostre i pendent per un altre visita quedaven l’església sota l’advocació de les mateixes Santes que llueix un bell campanar romànic i segons dades la nau és de gòtic tardà. 

 

Dominant la ciutat, des de el cim de la muntanya, Fort Lagarde ens  acomiadava amb la promesa de més coses per conèixer en una propera visita. 

Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau. 

Mr. GWYN d’Alessandro Baricco

Aquest escrit no vol ser cap judici sobre el valor artístic ni d’escriptura del llibre només és una breu ressenya d’haver-lo llegit. M’agradaria si algú l’ha llegit conèixer el seu parer. 

He llegit el llibre “Mr. GWYN” d’Alessandro Baricco publicat per l’editorial  “La Magrana” i traducció  al català de Helena Aguilà.

M’ha agradat la idea i el seu plantejament. Quants aficionats a escriure voldríem pintar en paraules un quadre i plasmar la personalitat del model. Seria genial poder extreure poc a poc; com fa Mr. Gwyn, sense presses; cercant el moment que sigui idoni per la persona pintada i pel mateix pintor sense que hagi cap contacte íntim ni personal.

 

Alessandro Baricco ( Torí. 25 de gener de 1958) és un escriptor italià que col·labora habitualment amb els mitjans de comunicació fent crítica musical.  

L’any 1994 va fundar a la seva ciutat natal l’escola de tècniques d’escriptura Holden – en homenatge a J.D. Salinger.  

Ha guanyat el Prix Médicis, entre molts altres guardons. És un dels exponents de la narrativa italiana contemporània, traduït arreu del món. 

Dins el món del cinema, el 1995 va interpretar la pel·lícula Il cielo è sempre più blu, d'Antonello Grimaldi. L'any 2008 va dirigir el seu primer film, Lezione ventuno 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

INDRETS DE SOMNI

Va arribar allà dalt cansada de la caminada, és va deixar caure sobre l’herba del prat  al costat d’una  una gran pedra a vora del rierol, i, extasiada va contemplar el paisatge que l’envoltava. Les altes muntanyes apareixien darrera el bosc d’avets i pins, el verd dels arbres és barrejava amb el dels prats, agafant un munt de tonalitats diferents. L’aigua tranquil·la s’esmunyia avall entre el rocam. Era un indret de somni. Havia recollit els somnis de la seva joventut i les tristeses  de quan es va fer gran.

 

Eren especials aquells indrets, li apartaven la pau i la serenor que necessitava en els moments difícils, aquells indrets de la seva infantesa, van esdevenir més endavant el seu refugi anímic i mental.

Per això, no dubtava quan tenia algun problema o preocupació a agafar la motxilla i pujar muntanya amunt. Per això avui ha pujat de nou allà,  a submergir-se en la bellesa d’aquells indrets, a l’harmonia que li brinda aquell paratge. Restarà allà en solitud buscant la serenor que li fa falta per enfrontar-se als esdeveniments en que s’ha d’enfrontar. Sap que a la tarda, quan baixi d’allà, el seu cor i la seva ment estaran calmades. Veurà els problemes d’una altre manera, i estarà disposada a lluitar per  aconseguir els reptes que es proposa d’una manera  clara i eficaç .

 

21/10/2014/

 

 

MONSTRES.

Què és un monstre? 

Ben bé pel cap em ballem tot un munt de preguntes sense resposta per identificar un monstre.

Què és un monstre? 

Quan era petit ho sabia fàcilment: un monstre eren Dràcula, Frankenstein i l’home llop. Han passat forces anys i ara segons he llegit això no és veritat. 

Dràcula va ser un lluitador per la seva pàtria, un heroi, que va lluitar contra els turcs fent servir les mateixes atrocitats que aquests utilitzaven amb els seus homes. També actualment se’n parla com d’una persona que cerca l’amor perdut. En aquests moments (deu ser una temporada de moda del mite Dràcula) fan sèries (a mogollón) pel televisor i no les veig, però el rebombori que involuntàriament arriba a les meves orelles, m’assabenta que d’essers d’aquesta mena també n’hi ha de bons i dolents. Com a tot arreu! 

Frankenstein un representant de la societat actual. Modificat, operat, implantat més de mala qualitat, no va ser la bellesa allò que van buscar. Però dins la seva horrorosa aparença física s’amaga una ànima pura que fuig de la realitat i cerca la bondat. Només una criatura cega és capaç d’endevinar la innocència del seu comportament. Finalment busca en el confins gelats de la terra la soledat per apartar-se dels homes. 

L’home llop és un altre clàssic. L’home que per un error, potser més bé una casualitat contrau certa malaltia. Només és efectiva les nits de pleniluni (N’hi ha molts que són malats tots el dies i també causen forces desgràcies). No pot reprimir el seu mal i desitja no fer estralls entre la gent que l’envolta. Un altre home, en sí, bo i enamorat. 

Curiosament m’adono que estic utilitzant sempre les paraules bàsiques: Amor i mal. 

Per tant això és la cara i la creu de l’essència  dels déus que amb una m’acaronen i amb l’altre puneixen als humans. I quina és la veritat del mal, estimar massa, voler posseir a la persona amada. Voler protegir-la. Fer-li perdre la llibertat. Així les presons serien un centre d’amor. 

M’he perdut filosofar no és el meu fort. 

Potser, la monstruositat són els diners. L’afany de poder. L’avarícia o l’engany. Prefereixo no judicar cap pensament. El món és així.

 

Miquel Pujol Mur    

MISSATGE DINS D’UNA AMPOLLA.

A qui pugui llegir aquesta carta i per què ho faci saber a tothom. 

En dic Pau Anglès, amb el meu nom ha d’haver suficient per saber qui sóc. Si a ningú l’interessa més és ben bé igual. 

La present és per dir a la humanitat que no em busquí, per fi he trobat el lloc ideal per viure els anys que em queden. 

Aquestes paraules us estranyaran en un home que va desaparèixer en un naufragi, i que suposo heu donat per desaparegut.  

Aquesta nota és per a dir per enèsima vegada:  

“Per favor no em busqueu, doneu-me per mort” 

No tinc televisor, no tinc mòbil, no tinc feina, ni clients ni caps que em manin, ningú depèn de mi.  

Tampoc he de fer la declaració de la renda, ni aparcar el cotxe, ni parquímetres, ni guàrdies, ni...  

No tinc tantes coses, que no sóc esclau de res. 

Vaig a dormir, quan tinc son, no sona mai el despertador amb el seu repicar  escandalós. 

Puc pescar, recollir fruita, emmagatzemar-la, fer foc, menjar poc i pair bé. 

Al sastre al qui dec la darrere factura, li faig !BU!. Ja no haig d’anar a fer proves ni sentir les punxades de les agulles. 

Davant meu puc admirar l’espectacle canviant  de la naturalesa. Puc observar el sol, la lluna i les marees. L’aigua de la platja trenca en els esculls de la costa, blanca d’escuma i que després arriba blanament als meus peus i em fa pessigolles. 

Gaudeixo del sol i la seva llum, a la nit de la foscor , la lluna i els astres. 

Deixeu-me viure amb tranquil·litat i oblideu-se de mi.

Pau Angles 

Miquel Pujol Mur.

EL MEU INVENT.

Quina tarda més plujosa, com moltes d’aquesta tardor. M’agrada veure com la gent camina sota la pluja amb el paraigües obert. Mira que fan goig tots aquests paraigües de tants estils i colors. Estic orgullós del meu invent, perquè no si  ho sabeu, però jo... vaig inventar el paraigües.

 Bé, no era en aquesta vida, que jo ara sóc forner, em dic Mateu i visc a Berga, sinó en un altre vida anterior, o més anterior encara.

 

Érem al  s. XVI, em deia Pierre  i vivia prop de París. Era el palafrener del senyor del castell, que sempre estava embolicat amb guerres. Aquell dia amb un altre criat ens va enviar a recollir  la tenda de campanya dels soldats que havia quedat esquinçada no gaire lluny del castell.
 

Mentre tornàvem amb la lona a sobre, és va posar a ploure a bots i a barrals i ens vam aixoplugar  sota un tros de la tenda que encara resistia, la qual vam subjectar alçada amb un pal. La filla del senyor i la seva dama de companyia havien sortit a passejar i els va agafar el xàfec.  Les vam deixar entrar sota la lona i nosaltres vam quedar a fora mullant-nos. Mentre  em remullava, anava pensant com podria aprofitar aquell tros de tela espatllat que resguardava de la pluja.

Aquell vespre em vaig posar mans a l’obra. Vaig fer un bastiment  sobre el pal de fusta amb unes varetes arquejades i a sobre i vaig enganxar  el tros de lona que havia tallat de forma rodona.  Encara vaig tardar uns dies fins que vaig poder fabricar un artilugi  que plegués les varetes i la lona quan no s’utilitzés.

Quan el vaig tenir acabat el vaig oferir de regal a la senyora del castell, no vaig gosar de oferir-lo a la filla, que es qui me l’havia inspirat. Va tenir tan d’èxit l’invent que totes les dames de les contrades en volien un. No donava l’abast a fer paraigües. Llavors em van demanar a la cort reial i em vaig estar allà dos anys per abastir de l’invent a totes les senyores de la noblesa. Altres artesans el van copiar i el seu ús es va escampar per tot el país i a d’altres del entorn. Això si, era un objecte exclusiu per les senyores de l’alta noblesa  i més tard de la burgesia.
 

En els temps actuals el paraigües s’ha popularitzat, el fa servir tot-hom, als homes no ens fa vergonya portar-lo. Jo n’estic més cofoi que mai. Encara que avui he tingut una decepció. He mirat a Intenet per veure si figurava com inventor d’aquest artefacte i quina no ha estat la meva sorpresa quan he vist que l’inventor era una tal Lu Mei , una xinesa. Es veu que a la Xina, Egipte, Grècia i altres lloc d’allà ja es coneixia als 4000 anys aC.  A l’occident, si va arribar el paraigües, va desaparèixer anys després. A les nostres terres no es coneixia res semblant. Jo vaig ser el primer que el va reinventar i el va re introduir al món modern i d’això n’estic molt orgullós.

 

14/10/2014/
 

MAR ENLLÀ.

Diari personal d’un navegant solitari preocupat per la seva dona. L’únic contacte és per telèfon només una petita estona cada dia. 

Dilluns. 

Què m’haurà volgut dir l’Imma amb aquelles paraules?

M’ha deixat intranquil! Vet aquí ! Què el veí, què? Aquell poca solta! S’ha haurà atrevit? I ella què?

Mira que jo també! Anar-me a fer la volta al món en solitari! I en aquest cascall a vela. Sí, i a més quatre dies després de casar-me. Soc un ase! Però la Imma ho sabia ja abans de casar-se, eh!! 

Dimarts. 

Aquesta merda de telèfon! Caram, amb la tempesta i els núvols! Altre cop sense cobertura. Maleït  aparell! Sempre igual. I ara encara més aigua, n’hi ha més a la cabina que al mar. Xop, mullat i emprenyat! Pot ser què, fins i tot, amb...  

Dimecres. 

Per fi fa sol!- escolta atentament pels auriculars mentre belluga les agulles del transmissor -. Ara no contesta! Sí home, sí, que n’arribo a ser de ruc, no ruc no, això potser sí...

Si ja m’ho deia la mare: “Pau que la mar és pels peixos i el casat a vigilar la casa i la femella”. 

Diari de la dona. Reflexions i retrets. 

Dimarts. 

Mal parit! Fot el camp i em deixa sola.

El senyor Pau amb la seva barqueta a fer la volta al món i la tonta de l’Imma aquí més marejada que si anés amb vaixell.

Però ahir li vaig tocar la moral. Que es foti!

Ai, quin mareig. Em vaig al lavabo. Mare meva quins dies!

I el meu maridet ha tingut la sort que no ho sabia, que si hagués trigat un parell de dies més!

Ruca! M’hauria d’haver adonat abans. Potser no hagués marxat.

Nena, això tu creus tu! Ell amb les seves aventures en té prou.

Si ja m’ho deien al poble, és un cap dur. Sempre a la seva. Ja patiràs, filla, ja patiràs.

L’Indiana Jones de cal Sacs li deia la mare. 

Dimecres. 

Quins nervis i no telefona, capsot! La tempesta, ja tu diré jo, la tempesta. La tempesta la porto jo a dins.

Me’n vaig al metge. Que es foti! Mira que deixar-me així. Pobret! Pobret, tonta, encara dius pobret i m’ha fet un globus.

Ai, quin mareig! 

Dijous. 

Com estarà!

Sort que m’he vingut a casa la mare.

Quin dia vaig passar! El metge... també amb allò de: “ A les novelles sempre us passa igual. Un petit mareig i el món sembla que us caigui a sobre”.

Sí, si li passés a ell ja ho veuria!

Quan vingui el pare li diré que em porti el transmissor. Després de tot quan torni del viatge ja haurà nascut i d’alguna forma li haig de dir. Encara és capaç de malfiar-se. Carallot! 

Miquel Pujol Mur

L’INNOMINAT SENYOR TEMPS.

El que no té nom, l’innominat com volia que se’l conegués, voltava pels passadissos guaitant a la gent que  esperava a ser atesa pels metges. 

Les busques dels rellotges rodolaven sense parar, passava un segon i un altre, fins a completar un minut i després seguien segon a segon, minut a minut, fins a completar l’hora d’espera i no solament una primera hora sinó una hora darrere altre com si l’esperança no tingués fi i els malats tinguessin l’obligació d’aguantar pacientment fins que s’obrís la porta i el metge, quasi com un califa, sense almenys saludar-los mires l’expedient sense aixecar tan sols la vista cap el malalt, com si fos una màquina més a reparar seguin l’actual protocol de la minsa garantia humana i ell l’operari especialista.  

Mentre els altres “esperadors desesperats” tant els que eren en un baiard o en una cadira de rodes com els que pacientment eren asseguts a les dures cadires de la sala, remugaven trenta mil exclamacions, ignorants de si la causa era la peresa dels metges, la insuficiència d’instrumental o tal vegada una carrega  inadequada de pacients a visitar. 

L’innominat, també conegut com Lucífer, observava que en aquell lloc de l’hospital recollia una gran dosis de desesperança i d’imprecacions que faria valorar el seu negoci. Al cap dels anys, quan davant del aleshores finat, obris la llibreta on apuntava sense misericòrdia les frases dites per cadascuna de les persones, les confondria i podria castigar-los llançant-los pels penya-segats plens dels xaragalls i les bardisses de la perdició i caurien en el rocós i erm sòl de casa del seu Pare.  

No tenia per que córrer, ja que el treball s’ha de fer sense presses però sense pausa, per això treballava en llocs on podia recol·lectar forces ànimes pecadores, malgrat l’enutjós treball dels homes sacerdots de vestimenta negra i coll blanc, sempre trobava alguna causa perduda que remetre al seu cap. Ambiciós com és, creu, “mala paraula aquesta que ha de procurar no usar” que finalment serà recompensat i gaudirà d’asseure’s a l’esquerra del Maligne. Asseure’s a la dreta de Déu és la millor posició per estar al seu costat però com el Maligne i el seu avern és un món contradictori, a les masmorres infernals la millor cadira per seure al seu costat es a l’esquerra.  

Els metges, eren la seva especialitat per recollir ànimes perquè sabia que la majoria havia perdut la fe, ja no creien gaire en Déu, cansats de les pèrdues de vides entre les seves pròpies mans, molts cops quan pensaven havien salvat al pacient. 

Pacient, avui em sorprèn aquesta paraula que vol dir?: una persona pacient o un pacient malalt o només una pacient persona que aguanta sense protestar tot el temps que sigui necessari per finalment ser rebut i rebre algun signe de cura. 

Ara finalment he confessar-vos la veritat, aquest descabellat escrit surt després de ser assegut en una sala d’espera envoltant de una gernació de persones, essent una més dintre la gernació, durant quasi set hores per ser atès per una persona que encara no sé si era la metgessa o una infermera titulada o una simple auxiliar. 

He de reconèixer que malgrat he parlat de temps-estona almenys no havia cap rellotge de paret que sonés regularment amb el seu insistent tic-tac ni anuncies el pas de les hores amb les seves incomodes campanades.  

TEMPUS FUGIT... 

Miquel Pujol Mur.

L’ESTIU QUE COMENÇA de Sílvia Soler.

Aquest escrit no vol ser cap judici sobre el valor artístic ni d’escriptura del llibre només és una breu ressenya d’haver-lo llegit. M’agradaria si algú l’ha llegit conèixer el seu parer.

 

He llegit el llibre “L’ESTIU QUE COMENÇA” de Sílvia Soler publicat per “Planeta” i Premi Ramon Llull 2013. 

Sílvia Soler (Figueres, 1961) és escriptora i ens ho demostra en el seu llibre i a més té un bon sortit de llibres per llegir dels que penso gaudir en més d’una ocasió. 

La novel·la narra la vida de dues famílies a partir de dues amigues d’infància i els seus respectius fill/a. Reflexa més de 50 anys de vida, amistat i d’èpoques de desavinença en el marc d’un poble de la nostra costa.  

Punt clau d’inflexió la nit de sant Joan quan “l’estiu comença” 

Vaig parar un moment de llegir-lo quan la desgracia volta sobre les pàgines del llibre però després vaig tornar a reprendre la seva lectura fins la darrera frase malgrat la tardana hora de la matinada. 

Si podeu llegiu-lo i si no feu el possible per aconseguir-ho.   

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

HEM DE RECICLAR!

Hola amics, com esteu? Jo, d’aquella manera...

Tot i que no sóc de la mateixa espècie que vosaltres, us vull explicar la meva vida. Estic segur que en podreu treure algun profit.

El meu historial va començar quan una senyora, de casa bona, va anar de rebaixes al Corte Inglés i es va comprar un abric de quadres molt i molt extremat. Ella estava molt cofoia amb la peça que havia adquirit, però un dia que va anar a visitar la seva filla, la Carme, li va etzibar:

Mare, però que no ho veus que li falta un botó?

Un botó? És clar, ja m’ho semblava que era massa barat... va dir mirant-se al mirall De totes maneres això no té tanta importància. Com que els abrics sempre els porto desbotonats... ni me n’havia adonat!

Després d’haver-lo mirat i remirat ben bé, de tort i de través, va començar a fixar-se que també li anava una mica  just de mida i en pocs dies el va tenir ben avorrit, per tant va decidir regalar-lo a la seva amiga Clotilde. A ella  li encantaven els teixits de quadres, i a més  estava una mica més prima. L’amiga,  ben il·lusionada, se’l va emprovar i va dir:

No està gens malament! Me l’emportaré a la maleta ara quan vagi de viatge a Londres. S’acosta l’hivern i allà diuen que fa  molt fred.

Compte, però, que li falta un botó! va dir, tot seguit, la senyora.

  

Uns dies abans del viatge, la Clotilde va començar a fer l’equipatge i es va adonar que l’abric ocupava una maleta sencera.

Bé, me l’escurçaré... Sí, me’n faré una jaqueta va exclamar amb veu alta així no caldrà malgastar tan espai i, com que serà més  curta, podré sol.lucionar això del botó.

La jaqueta no va quedar malament..., però no tenia cap faldilla ni caps pantalons que li fessin joc amb aquella roba tan vistosa, i gairebé va començar a desistir de endur-se-la. Mentre se l’emprovava va sentir el timbre de la porta. Era la seva neboda, la Tresa, que va al·lucinar quan la va veure amb aquella jaqueta tan fashion.

Caram, des de quan vas vestida així, tieta?

Doncs, es pot dir que encara no l’he estrenat. Si la vols... potser tu la lluiràs molt més que jo va dir la Clotilde.

I tant! Me la posaré per anar  al Palau de la Música, dissabte. Causaré sensació!

Un cop a casa seva, la Tresa es va emprovar el regal de la tieta;  encara que amb la jaqueta posada, no s’hi acabava de veure prou bé. Però com que era una persona amb moltes idees i molt recursos, de seguida ho va tenir clar.

Per anar al Palau de la Música, no hi ha res més elegant que una capa!

I... mans a l’obra! Va agafar les tisores i es va disposar a treure’n les mànigues i fer les corresponents filigranes per tal que quedés d’allò més bé!

És clar que... quan va arribar el dia, al seu marit no li va fer gens de gràcia la capa de quadres i, durant molta estona, no va parar de dir-li que cridava massa l’atenció. A partir d’aquell dia ja no se la va posar més, i es va  proposar de portar-la  en un lloc d’aquests que recullen roba de segona mà.

Amb tot això, s’acostava Carnestoltes i el seu fill, el Pau, es volia disfressar És justament la roba que em faria falta per fer-me una corbata ben vistosa va dir en veure-la.

Doncs mira, ja t’ajudaré a fer-la... va deixar anar la mare jo, ja no me la posaré més aquesta capa!

El dia de Carnestoltes la corbata, confeccionada amb unes dimensions gegants, va impressionar als seus amics, sobretot a una amiga, la Laia.

M’encanta la roba d’aquesta corbata, és fantàstica! no parava de repetir-ho.

Si la vols, te la regalo! Quan hagi acabat la festa, ja no em servirà per res.

I tant que la vull...! Me’n faré un buff, pel coll. A mi m’agrada d’anar sempre ben recollida quan fa fred!

La peça, cada vegada anava perdent una mica més de roba. De totes maneres, el buff va quedar molt elegant i la Laia el va lluir molt de temps...! Un dia el va deixar a una  amiga, la Xènia, i finalment li va dir que ja se’l podia quedar.

La cosa va acabar d’una manera impensada, quan el va veure la Carme, la mare de la Xènia. De seguida se li va il·luminar la vista.

Quina casualitat! A principis d’hivern la meva mare es va comprar un abric al Corte Inglés,  d’una roba  ben igual que el teu buff! Ho recordo perquè era molt alegre, però li faltava un botó...

Un botó? va dir la Xènia Ara mateix vaig a fer-li’n folrar un amb aquesta roba i li portaré. Quina sorpresa que tindrà l’àvia!

Si heu anat lligant caps, ja sabeu com acaba la història. Ara ja fa temps que estic tancat dintre d’una caixa esperant no sé què... Què serà de mi?  Reciclar-me més...  gairebé  ja és impossible!

De totes maneres us aconsello que ho feu de reciclar. Hi ha moltes maneres de fer-ho. I sobretot en moments de crisi... és molt útil!

Botó

   22 de setembre de 2014

Roser Vila Pujol