Quines coses que em passen! A mi, que em crec l’individu més pinxo de la contrada. He de fer dieta de menjar, beure i fumar, en aquestes festes de tan bon celebrar amb un gran plat curull de tiberi, bona beguda i un bon havà.
Us ho vull
explicar amb detall. Em dic Roger i sóc un home que comença a ser gran, bé, no
gaire encara, volto la seixantena. Ep! Encara curta, no us penseu. Solter, solitari
i amb bon caler el meu desfici principal és el menjar, el beure, el fumar i
també, però molt, una bona companyia femenina
per jeure i gaudir d’allò que ens va regalar el bon Déu.
Ara aquest metge
de mala mort, el doctor Barrientos, mals “barrientos” li agafessin en certes
parts. Ara, en aquesta setmana de les principals festes de l’any per gaudir del
menjar i el beure se li ocorre dir-me que haig de fer dieta, i a més a més,
molt estricta. Érem al seu despatx, estava assegut a la seva còmoda butaca i rodejat
per tot arreu d’informes i paperots. Aleshores ha aixecat el cap rere els
documents que estudiava i mirant-me amb el seus ulls miops ha pronunciat, com
si fos una sentencia, les pitjors paraules que podien dir-se a una persona de
tarannà alegre i menjadora com jo. Ho recordo ben bé, la seva veu sonora i mig
nasal, però amb un deix quasi de fotre’s ressona contínuament a les meves
orelles.
¾
Sr. Roger, vostè està molt fotut.
Però molt! L’electrocardiograma salta d’un cantó a l’altre, sí, però a
batzegades com les onades del mar en una tempesta. No ha notat algun soroll o
dolor en el seu cor? – sense esperar la meva contestació, va continua dient- Miri,
fins a poder fer-li una nova analítica, aquesta d’ara és tan horrorosa com
l’electro, ha de fer dieta quasi total. Per beure, aigua, per menjar, verdures
bullides, si pot ser, bledes. Si no li agraden posi una mica d’all trinxat i
màxim, una cullereta de cafè, però rasa d’oli, però no gaire més. No doni cops
de cap, només una cullereta i si pot ser verge.
“Òndia, quines
coses de dir, com si a mi m’importés si l’oli era verge o una bagassa de mala
mort”. I l’home va continuar amb el mateix posat dictant la meva sentència.
¾
Si tingués una mica més de gana,
pot fer-se una rodanxa de peix bullit, però això només al migdia. Res de
postres ni cafè. Ep! Ni molt menys conyac o cap licor. Si la fam li corrou per
dintre, a la tarda, mig plàtan xafat i ben madur. A la nit, un sobre d’un
preparat que li receptaré diluït amb aigua i a dormir. No es quedi tampoc a
veure la tele.
¾
I si juga el Barça? – vaig gosar
preguntar.
¾
Menys! Si vostè sabes els clients
que l’han palmat d’excitació amb els gols. Igual si són a favor, com en contra.
Res, ni mirar la tele. Els únics programes que pot veure són el telenotícies.
Com que sempre parlen d’atemptats, guerra i morts, això no excita a ningú. Llavors
comprendrà que el seu sacrifici és una minúcia comparat amb els que han de fer
a la força molta gent d’aquest món. Ah sí, me n’oblidava, per esmorzar li
receptaré un altre preparat per barrejar amb un mica de llet. I de dones... res
de res.
Finalment amb
quatre signatures a unes receptes, un llarg informe i una estreta de mà, que
ben bé va semblar-me, com si em donés el condol per anticipat, ens vam
acomiadar. Per més inri abans d’obrir la porta va aconsellar-me que anés sempre
amb l’informe a la butxaca i ben visible, no fos que m’agafes el dolor de cor
pel carrer. Així almenys sabrien de què anava l’ensurt quan em portessin a
l’hospital.
Continuarà...
Miquel Pujol
Mur.