LA DIETA I

Quines coses que em passen! A mi, que em crec l’individu més pinxo de la contrada. He de fer dieta de menjar, beure i fumar, en aquestes festes de tan bon celebrar amb un gran plat curull de tiberi, bona beguda i un bon havà. 

Us ho vull explicar amb detall. Em dic Roger i sóc un home que comença a ser gran, bé, no gaire encara, volto la seixantena. Ep! Encara curta, no us penseu. Solter, solitari i amb bon caler el meu desfici principal és el menjar, el beure, el fumar i també, però molt, una bona companyia femenina  per jeure i gaudir d’allò que ens va regalar el bon Déu. 

Ara aquest metge de mala mort, el doctor Barrientos, mals “barrientos” li agafessin en certes parts. Ara, en aquesta setmana de les principals festes de l’any per gaudir del menjar i el beure se li ocorre dir-me que haig de fer dieta, i a més a més, molt estricta. Érem al seu despatx, estava assegut a la seva còmoda butaca i rodejat per tot arreu d’informes i paperots. Aleshores ha aixecat el cap rere els documents que estudiava i mirant-me amb el seus ulls miops ha pronunciat, com si fos una sentencia, les pitjors paraules que podien dir-se a una persona de tarannà alegre i menjadora com jo. Ho recordo ben bé, la seva veu sonora i mig nasal, però amb un deix quasi de fotre’s ressona contínuament a les meves orelles.

¾     Sr. Roger, vostè està molt fotut. Però molt! L’electrocardiograma salta d’un cantó a l’altre, sí, però a batzegades com les onades del mar en una tempesta. No ha notat algun soroll o dolor en el seu cor? – sense esperar la meva contestació, va continua dient- Miri, fins a poder fer-li una nova analítica, aquesta d’ara és tan horrorosa com l’electro, ha de fer dieta quasi total. Per beure, aigua, per menjar, verdures bullides, si pot ser, bledes. Si no li agraden posi una mica d’all trinxat i màxim, una cullereta de cafè, però rasa d’oli, però no gaire més. No doni cops de cap, només una cullereta i si pot ser verge.

“Òndia, quines coses de dir, com si a mi m’importés si l’oli era verge o una bagassa de mala mort”. I l’home va continuar amb el mateix posat dictant la meva sentència.

¾     Si tingués una mica més de gana, pot fer-se una rodanxa de peix bullit, però això només al migdia. Res de postres ni cafè. Ep! Ni molt menys conyac o cap licor. Si la fam li corrou per dintre, a la tarda, mig plàtan xafat i ben madur. A la nit, un sobre d’un preparat que li receptaré diluït amb aigua i a dormir. No es quedi tampoc a veure la tele.  

¾     I si juga el Barça? – vaig gosar preguntar.

¾     Menys! Si vostè sabes els clients que l’han palmat d’excitació amb els gols. Igual si són a favor, com en contra. Res, ni mirar la tele. Els únics programes que pot veure són el telenotícies. Com que sempre parlen d’atemptats, guerra i morts, això no excita a ningú. Llavors comprendrà que el seu sacrifici és una minúcia comparat amb els que han de fer a la força molta gent d’aquest món. Ah sí, me n’oblidava, per esmorzar li receptaré un altre preparat per barrejar amb un mica de llet. I de dones... res de res.

Finalment amb quatre signatures a unes receptes, un llarg informe i una estreta de mà, que ben bé va semblar-me, com si em donés el condol per anticipat, ens vam acomiadar. Per més inri abans d’obrir la porta va aconsellar-me que anés sempre amb l’informe a la butxaca i ben visible, no fos que m’agafes el dolor de cor pel carrer. Així almenys sabrien de què anava l’ensurt quan em portessin a l’hospital. 

Continuarà... 

Miquel Pujol Mur.