LA NOIA DE PEDRA

No us ho creureu, però jo vint anys enrere no era així. Era una joveneta alegre i moguda, plena de vida, que en res s’assembla en aquesta que sóc  ara, immòbil  asseguda en aquest banc.

Tot hi que els meus pares havien mort sent molt joveneta; jo amb quinze anys ja vaig continuar el negoci familiar que ells havien començat;  una petita merceria  a la plaça del  petit poblet on vivíem . Si que vivia sola, en aquell pis tant vell, però no tenia por, era on havia nascut , me’l estimava molt i era just a sobre la botiga, a més tenia moltes amigues.

Vaig estar bé fins que ell va venir a viure en aquell barri. Era un home de mitja edat, lleig i fastigós i va començar a freqüentar  la botiga. Quan entrava per la porta ja tremolava, i si hi havia algú conegut l’entretenia per no quedar-me sola amb ell. Sempre solia comprar  alguna cosa i o em deia floretes, o alguna grolleria,   que no feien canviar la meva cara seca i adusta .

 Un dia va dir-me que una joveneta tan maca com jo no podia viure sola i li agradaria que acceptes de casar-me amb ell. Que estaríem molt bé junts, que cuidaria de mi, i com tenia molts diners no em faltaria mai res. Molt educadament li vaig dir que li agraïa que hagués pensat amb mi,  però  que estava molt bé així  i ja havia decidit fa anys que no em casaria mai. Sort que va entrar una dona, llavors ell va sortir traient foc pels queixals.

Però no em va deixar pas tranquil·la , sinó que va continuar insistint. Venia a la botiga amb qualsevol excusa, m’esperava quan sortia de casa,  em seguia, no podia fer un pas sense tenir-lo a ell al darrera.  Ja farta i cansada, aquell dia li vaig dir que no em seguís, que no el volia veure  més, que mai em casaria amb ell, que em feia fàstic, que em deixes tranquil·la o sinó el denunciaria.  Empipada li vaig etzibar,

¾    Preferia ser una estàtua de pedra abans que tenir res a veure amb tu

¾    Ah, si. Descarada.  Doncs si així o vols, així serà. No seràs meva ni de ningú més mentre jo sigui viu una figura de pedra  seràs , només el cor et bategarà i així sempre més patiràs.

Va fer un ritual amb les mans , i així em vaig quedar... ell encara  va continuar parlant... deia que era mag i que segur que no moriria mai... però jo ja ni l’escoltava. Em trobava rígida  sense poder-me moure, en aquest banc  i lluny de casa., i aquí m’he quedat.

Així  passo els dies, els mesos, i els anys, en aquest raconet del parc, immòbil veient com passa el temps, em distrec  veien els infants  com juguen, la gent com va i ve,  les  parelles com s’amanyaguen, els vellets que venen a parar el sol i a passejar. M’agrada escoltar els ocells com canten , el soroll que fa el vent i sentir la pluja i el fred a la cara i també  l’escalfor del sol.

Fa uns quants dies que ve un noi jove i s’asseu al meu costat. Està molt trist i deprimit. Em parla de la noia que l’ha deixat per anar amb un altre. De com l’estima i que no  pot oblidar. M’explica les seves cuites i el meu cor es commou. Gairebé ve cada dia i em diu que parlant amb mi es troba una mica millor, és com si jo l’escoltés i el comprengués. El meu cor batega fort, li transmeto les ganes d’ajudar-lo i sembla que ell ho nota. El meu ulls ploren  endins per no poder-li agafar la mà i parlar-li, dir-li el que sento. Cada dia espero amb anhel la seva arribada.

Avui , tenia la seva mà sobre el meu braç, em deia que ja havia oblidat  la seva ex,  que donaria el que fos perquè jo pogués escoltar-lo i sentir que gràcies a mi havia tornat a ser una persona, que l’havia salvat de fer una bogeria . La seva mà reposava sobre el meu braç immòbil ... de cop vaig sentir el seu tacte, vaig notar com la sang tornava a córrer per les meves venes, podia moure els ulls, la boca , els braços i les cames tornaven a tenir sensibilitat ... tornava a estar viva.

Ell va notar l’escalfor de la meva pell, em va mirar la cara i va trobar el meu somriure, encara de la meva gola no podia sortir cap so, però ja sabia que tornaria a parlar. Ell sorprès em va abraçar tendrament mentre deia,

¾    No pot ser, el meu somni s’ha fet realitat. Cada dia somiava que això passaria, notava com el teu cor bategava dins aquesta carcassa dura. T’estimo noia de pedra, des que et vaig veure. Vull estar sempre a prop teu

¾    T’estimo, -em va sortir un fil de veu.

Llavors vaig comprendre el que havia passat,  em van venir el cap les paraules del bruixot que no havia volgut escoltar. “Només quan un altre cor bategi junt amb el teu, quan algú s’enamori de tu i tu de l’altre, cosa improbable, llavors jo moriré i tu tornaràs a viure”.

03/06/2017/