“És bo de viure en qualsevol moment, a estones sol, d’altres en
companyia bo i escoltant les veus que el
pas dels anys i un fosc impuls convertiran en himnes”
Tanca la porta darrera seu
després d’una petita caminada pels voltants d’aquell petit poblet de l’alt
berguedà, la Clara va arribar-hi ahir en aquella vella casa dels avis que li
van deixar quan aquests van morir, ja farà deu
anys. Hi ha pujat ben poc en
aquest temps, quan records li porta ara la casa, i el poble on de petita havia
pujant tant, sobretot els estius a casa amb els avis, en tenia molt bon records i també amics. Des que va acabar les estudis i va trobar un
bon treball vivia a Barcelona, on havia estat molt bé fins fa poc, després per problemes
de feina, personals, la depressió ... De
cop ho ha deixat tot i ha pujat en aquest indret, buscant la pau i la tranquil·litat que havia
perdut.
La casa
es mantenia en bon estat, els pares hi pujaven sovint, mentre la salut els hi
permetia. Es clar que no té les
comoditats de la ciutat, però la noia era prou espavilada per fer les coses com
feien els avis. Mentre el gas, la nevera
i la rentadora funcionin ja en té prou, la cuina es una mica vella, la finestra
es petitona, no hi ha massa claror i hi falten armaris. En canvi hi ha un
rebost enorme, ara quasi buit, encara sent l’olor del pernil que sempre hi
penjava . Una dutxa i a esmorzar... torrades i cafè amb llet, que bo és el cafè fet amb la vella cafetera, i en la petita taula de la cuina com en els
vells temps, on l’àvia li tenia sempre preparat
al matins.
Cap al
migdia els veïns del costat la Carme i
el Ramón , que en tenen claus i mantenen la casa la venen a saludar... parlen
una estona i li diuen que conti amb ells pel que pugui necessitar, des que els
seus fills es van casar viuen sols al poble, però estan molt bé allà i mentre
puguin, no en pensen marxar.
A la
tarda dona una volta pel poble i entre a la única botiga que hi ha al poble, la
Pilar, ja gran, des de rere al
taulell la coneix de seguida, crida al
marit i fill que vinguin... mentre l’abraça
fortament contenta de tornar-al veure, mentre els altres arriben i s’uneixen a l’abraçada.
Al vespre
anirà a sopar amb la Rosa, una vella amiga de d’adolescència, amb qui mantenia
contacte molt de tant en tant ...- Tenen l’hostal del poble , sempre esta’ molt
enfeinada , però amb ella recordarem els bells temps. Gent coneguts de la seva
època ja en queden pocs. El jovent ha
marxat a viure fora, els grans s’ha mort, sort tenim dels forasters i
muntanyencs de caps de setmana.
Després
d’uns dies i caminades, ja tornada a familiaritzar-se amb els entorns , avui
decideix fer un passeig una mica més llarg, anar fins a la Foradada i baixar
per l’altre vessant . Creia que coneixia
bé el lloc , però s’ha perdut, (mentre
emprenia la baixada s’ha adonat que no anava bé,) primer s’ha espantat un xic ,
però mirant la situació de les muntanyes ha trobat aviat que havia de fer una
petita, o gran , volta. Mentre descansava per orientar-se millor , ha vist algú
que baixava en la seva direcció, al passar per l’indret el xicot se li ha
adreçat
¾
Que tens algun problema ?
¾
Volia baixar fins al poble, amb sembla que m’he
equivocat de camí.
¾ Si, has
fet una mica de marrada. Si et sembla podem baixar plegats.
Ella va
acceptar encantada, el xicot era molt agradable , van parlar força baixant, ella li va explicar
que havia vingut al poble cansada de la ciutat, buscant tranquil·litat. Ell també vivia al allà feia tres anys, també provenia de la ciutat,
es va cansar del brogit i soroll de la ciutat, del treball enclaustrat que feia
i va voler provar la vida a la natura i
està encantat de la vida vivint allà. Vaig tornar a començar de nou. –deia-Feia
petits treballs , guanyava poc , però em vaig anar espavilant i gaudia fent el que m’agradava,
no necessito res més. Ella al·lucinava ,
trobar una persona amb la seves mateixes inquietuds.
Van quedar
amb el Joan, per l’endemà fer la
caminada plegats, ell era un expert en
aquells indrets , feia de guia a excursionistes, també practicava
l’escalada i també en donava classes i a més de com comportar-se a la muntanya ,
així era com havia decidit viure . No guanyava molt però en tenia per viure ... Els diners no donen la
felicitat, tenint-ne pel que necessites no cal res més. De cop li pregunta,
¾ Vols que
demà anem a escalar?
¾ M’agradaria,
però no ho he fet mai
¾ Res, ho
has de provar, per aquí hi han uns
cingles que son fàcils per començar.
¾ Bé, però
no tinc equip per fer-ho.
¾ La meva
empresa te de tot. –va dir tot rient
L’endemà,
al matí ja estaven equipats i van començar pels cingles de Llevant, els més
suaus. La Clara va gaudir com mai, amb aquesta descoberta li agrada la nova
vida que se li va mostrant , és com començar a de nou una nova vida plena
d’experiències diferents.
Ha passat
un any . Passejades, escalades, organitzant rutes pels diferents indrets, els
dos s’ajuden i es complementen. La part baixa de la casa de la Clara, ha
esdevingut un Centre de Natura on organitzen diferents activitats per grups o
per famílies per conèixer la muntanya i la comarca, també cursos d’escalada i
altres activitats per la muntanya. A la tardor sortides per caçar bolets. La part de dalt de la casa l’han arreglat bé,
és la casa on els dos viuen. Avui mentre estant sopant estan comentant que molt
aviat haurà de buscar ajuda, perquè
ella... mentre és tocant-se la panxa
comenta que aquest aviat necessitarà
tota la seva dedicació i, ell li posa la ma la seva i li diu no et preocupis
que entre tots dos ho farem tots i aviat ens l’emportarem per tot arreu.
Ella estava encantada amb aquella filosofia, era
el que sempre havia buscat , ara li va al cap
el text que va llegir un dia És
bo viure en qualsevol moment , a estones sol, d’altres en companyia bo i
escoltant les veus del que el pas dels anys i un fosc impuls convertiran en
himnes”
-23-02-2023
