COMENÇAR DE NOU

 

“És bo de viure en qualsevol moment, a estones sol, d’altres en companyia bo i escoltant les veus  que el pas dels anys i un fosc impuls convertiran en himnes”

Tanca la porta darrera seu després d’una petita caminada pels voltants d’aquell petit poblet de l’alt berguedà, la Clara va arribar-hi ahir en aquella vella casa dels avis que li van deixar quan aquests van  morir,  ja farà deu  anys. Hi  ha pujat ben poc en aquest temps, quan records li porta ara la casa, i el poble on de petita havia pujant tant, sobretot els estius a casa amb els avis,  en tenia molt bon records i també amics.  Des que va acabar les estudis i va trobar un bon treball vivia a Barcelona, on havia estat molt bé fins fa poc, després per problemes de feina, personals,  la depressió ... De cop ho ha deixat tot i ha pujat en aquest indret,  buscant la pau i la tranquil·litat que havia perdut.

La casa es mantenia en bon estat, els pares hi pujaven sovint, mentre la salut els hi permetia. Es clar que no té  les comoditats de la ciutat, però la noia era prou espavilada per fer les coses com feien els avis.  Mentre el gas, la nevera i la rentadora funcionin ja en té prou, la cuina es una mica vella, la finestra es petitona, no hi ha massa claror i hi falten armaris. En canvi hi ha un rebost enorme, ara quasi buit, encara sent l’olor del pernil que sempre hi penjava . Una dutxa i a esmorzar... torrades i cafè amb llet, que bo és  el cafè fet amb la vella cafetera, i  en la petita taula de la cuina com en els vells temps, on l’àvia li tenia sempre preparat  al matins.

Cap al migdia els  veïns del costat la Carme i el Ramón , que en tenen claus i mantenen la casa la venen a saludar... parlen una estona i li diuen que conti amb ells pel que pugui necessitar, des que els seus fills es van casar viuen sols al poble, però estan molt bé allà i mentre puguin, no en pensen marxar.

A la tarda dona una volta pel poble i entre a la única botiga que hi ha al poble, la Pilar, ja gran,  des de rere al taulell  la coneix de seguida, crida al marit i fill que vinguin...  mentre l’abraça fortament contenta de tornar-al veure, mentre els altres arriben i  s’uneixen a l’abraçada.

Al vespre anirà a sopar amb la Rosa, una vella amiga de d’adolescència, amb qui mantenia contacte molt de tant en tant ...- Tenen l’hostal del poble , sempre esta’ molt enfeinada , però amb ella recordarem els bells temps. Gent coneguts de la seva època ja en queden pocs. El  jovent ha marxat a viure fora, els grans s’ha mort, sort tenim dels forasters i muntanyencs de caps de setmana.

Després d’uns dies i caminades, ja tornada a familiaritzar-se amb els entorns , avui decideix  fer un passeig una mica  més llarg, anar fins a la Foradada i baixar per  l’altre vessant . Creia que coneixia bé el lloc , però s’ha perdut,  (mentre emprenia la baixada s’ha adonat que no anava bé,) primer s’ha espantat un xic , però mirant la situació de les muntanyes ha trobat aviat que havia de fer una petita, o gran , volta. Mentre descansava per orientar-se millor , ha vist algú que baixava en la seva direcció, al passar per l’indret el xicot se li ha adreçat

¾    Que tens algun problema ?

¾    Volia baixar fins al poble, amb sembla que m’he equivocat de camí.

¾    Si, has fet una mica de marrada. Si et sembla podem baixar plegats.

Ella va acceptar encantada, el xicot era molt agradable ,  van parlar força baixant, ella li va explicar que havia vingut al poble cansada de la ciutat, buscant tranquil·litat.  Ell també vivia al allà  feia tres anys, també provenia de la ciutat, es va cansar del brogit i soroll de la ciutat, del treball enclaustrat que feia  i va voler provar la vida a la natura i està encantat de la vida vivint allà. Vaig tornar a començar de nou. –deia-Feia petits treballs , guanyava poc , però em vaig  anar espavilant i gaudia fent el que m’agradava, no necessito res més.  Ella al·lucinava , trobar una persona amb la seves mateixes inquietuds.

Van quedar amb el Joan,  per l’endemà fer la caminada plegats, ell  era un expert en aquells indrets , feia de guia a excursionistes, també practicava l’escalada  i també en  donava classes  i a més de com comportar-se a la muntanya , així era com havia decidit viure . No guanyava molt però en tenia  per viure ... Els diners no donen la felicitat, tenint-ne pel que necessites no cal res més. De cop li pregunta,

¾    Vols que demà anem a escalar?

¾    M’agradaria, però no ho he fet mai

¾    Res, ho has de provar, per aquí hi  han uns cingles que son fàcils per començar.

¾    Bé, però no tinc equip per fer-ho.

¾    La meva empresa te de tot. –va dir tot rient

L’endemà, al matí ja estaven equipats i van començar pels cingles de Llevant, els més suaus. La Clara va gaudir com mai, amb aquesta descoberta li agrada la nova vida que se li va mostrant , és com començar a de nou una nova vida plena d’experiències diferents.

Ha passat un any . Passejades, escalades, organitzant rutes pels diferents indrets, els dos s’ajuden i es complementen. La part baixa de la casa de la Clara, ha esdevingut un Centre de Natura on organitzen diferents activitats per grups o per famílies per conèixer la muntanya i la comarca, també cursos d’escalada i altres activitats per la muntanya. A la tardor sortides per caçar bolets.  La part de dalt de la casa l’han arreglat bé, és la casa on els dos viuen. Avui mentre estant sopant estan comentant que molt aviat  haurà de buscar ajuda, perquè ella... mentre és tocant-se  la panxa comenta que aquest  aviat necessitarà tota la seva dedicació i, ell li posa la ma la seva i li diu no et preocupis que entre tots dos ho farem tots i aviat ens l’emportarem per tot arreu.

Ella  estava encantada amb aquella filosofia, era el que sempre havia buscat , ara li va al cap  el text que va llegir un dia  És bo viure en qualsevol moment , a estones sol, d’altres en companyia bo i escoltant les veus del que el pas dels anys i un fosc impuls convertiran en himnes”

 -23-02-2023