UN OCEÀ II

El pelegrí de bon matí marxa camí enllà cercant el seu somni. Molts dies després, en el seu peregrinar, troba una casa de pagès. Tots estan molt enfeinats perquè és l’època de recollir la sembra. En trucar a la porta, surt un home jove que se’l mira i sense escoltar res li etziba aquestes paraules:

¾     Mira, per molt peregrí que siguis si el que vols és feina te’n donarem. Si no, fot al camp i passa de llarg. Aquí no podem entretenir-nos en donar almoines a pidolaires.- Sense ni respirar continua la seva prèdica.- Hi ha massa treball en aquesta casa. Anem cansats i quan parem volem descansar. A la cuina, per darrere et donaran una mica de pa. Més avall trobaràs una font.

Sense entretenir-se el pelegrí continua la seva ruta fins arribar a una costa abrupta on piquen les ones d’un vast mar. Pel seu costat passa un noiet carregat amb un cistell de peixos. L’home li pregunta:

¾     És el mar?

¾     El mar, dieu? No, això és l’oceà. És molt més gran que el mar, i més brau. El mar és per a mariners d’aigua dolça. Voleu un peix? Esteu molt prim.

¾     Gràcies bon minyó, però cru no sé com menjar-me’l.

¾     A la platja trobareu una foguera perquè els pescadors des de l’aigua  sàpiguen on han d’amarrar les barques. El podeu coure a les brases.

L’home està content, ha arribat a la fi del seu caminar. Ja ha arribat al mar. I no a un mar petit sinó a un oceà.

Poc a poc, mirant no mullar-se els peus s’apropa a l’aigua. Fent un clot amb les mans agafa aigua i en veu. L’escup immediatament i crida:

¾     Puaf!! És salada! Quin fàstic! Per a això tanta aigua i tan cercar el mar.

A la nit, mentre dorm a la sorra de la platja, escolta les onades que baten a les roques, i recorda una verda vall on pasten les vaques i potser on pot trobar una casa i un llit amb una dona a qui estimar. Sabem en tot cas respectar la seva femineïtat.

Llavors, l’endemà al matí, emprèn el seu camí de tornada cap a terra endins en recerca d’un altre somni.

Quantes il·lusions al veure-les complides, ens mostren la seva vertadera cara. Aleshores és quan ens adonem que no són tan meravelloses com crèiem.

Miquel Pujol Mur

EL FARISTOL

Era allà, al mig de l’escenari, aquell faristol, sol, il·luminat només per una tènue llum que l’enfocava. El teatre és buit,  la gent ha abandonat el lloc després del tràgic succés, entre corpresa i emocionada.

Unes hores abans el teatre era ple a vessar, l’orquestra al seu lloc, el faristol a punt, el famós tenor a punt de sortir a l’escenari per donar aquell concert en aquella ciutat petita, en el seu teatre principal. La ciutat on havia estat vinculat de jove, ja que allà hi havia nascut la seva mare i hi van viure molts anys els seus avis, als que de petit visitava sovint.

La gent estava entusiasmada, embadalida, escoltant aquell concert, aquell tenor fill de la Maria dels Palou, família molt coneguda i estimada local, d’uns anys passats. Per això aquell home de mitja edat, formava part del seu llegat . La  seva veu modulada, potent feia vibrar fins l’últim racó. Per molta gent d’allà era la única oportunitat que havien tingut a la vida d’escoltar un concert d’aquesta categoria i un artista tant important en directe.

Era més o menys a mig concert, quan al cantant  se li va trencar la veu, sorpresa general. Despès és va posar la mà al pit, mentre amb l’altre agafava la partitura molt fort, prement-la  amb força fins a arrugar-la completament, aquesta queia damunt del faristol, al moment que ell queia desplomat al terra.

15/05/2018/

UN OCEÀ I

No preguntar t'hauria fet recular; preguntar et duu un oceà endavant.
Franz Kafka, escriptor txec en llengua alemanya (1883-1924)

El pelegrí detura el seu pas i recolzant-se en una paret de la borda pregunta al pastor: on és el mar?

L’home el mira estranyat perquè ell mai ha vist el mar. La seva visió des de petit han estat les muntanyes, les valls i els cims. Alguna vegada mirant els núvols que cobreixen la vall, assegut damunt d’una pedra mentre pastura el ramat, li ha semblat que allò potser és el que alguns diuen el mar.

 

Mirant al flac pelegrí que tremola de fred, li dona un tros de pa i un bocí del formatge que porta per la seva col·lació. També li passa la bota perquè faci un traguet, no gaire llarg, per entrar en calor. Amb un gest indefinit i sense paraules, un pastor que viu sol no en necessita gaires, assenyala cap a l’horitzó on suposa que hi ha el mar.

El pelegrí continua per un senderó entre les muntanyes. En una vall propera truca a una casa isolada enmig dels prats. Obre la porta una dona jove i se’l mira amb desconfiança.

¾     Pare!- crida- Un altre necessitat.

¾     Veiem- respon una veu rogallosa des de dins.- Deixa’l passar, poca cosa hi ha per robar en aquesta casa.

¾     Però voldrà menjar! I ja sabeu?

¾     Millor donar que mendicar, filla. Posa-li un plat de sopes, si encara en queden.

¾     D’això rai pare, una mica més d’aigua i s’allarguen.

¾     Noia, no siguis tan nyicris. Potser un dia també en necessitarem, d’ajuda.

Mentre el pelegrí menja la sopa i un rosegó de pa, el pare i la filla continuen la seva conversació.

¾     Mentre jo tingui braços per treballar, no necessitarem cap ajuda.

¾     Filla, una mica de compassió per la gent.

¾     Sí a tots els que demanen almoina els n’hi donéssim, ja podríem criar vaques, ja.

¾     Gràcies a elles vivim filla.

¾     Gràcies a elles, i al nostre treball: Que ben d’hora al matí ja estem traginant amb els animals.

¾     Sí, filla és la nostra feina.- i dirigint-se al pelegrí li pregunta:

¾     Bé, bon home! Què busqueu per aquestes valls.

¾     Oh, bon padrí! Jo cerco el mar.

¾     Jo pensava que buscàveu un treball i una casa. Com veieu la noia no està gens malament i abans de marxar al forat la voldria casar. Ah! També us he de dir que és neta i treballadora com la que més, i malgrat ser un xic cridanera, finalment acaba obeint el que li manes. Vos, em sembleu un home experimentat, i ja sabeu allò de que a les vaques i a les dones una mica de mà ferma, no els hi va gens malament. Si no de vegades s’esgarrien.

¾     Però que dieu pare, -interromp la noia- també ens agraden les paraules dolces i les carícies. La mare us va acostumar molt malament. L’home amb qui en casi el triaré jo.

¾     Massa llibres et deixa el nou capellà per llegir. No sé com entens aquests gargots pintats en un full.

¾     Pare! Que en sou de capçot!

¾     Veureu, jo el que vull és veure el mar.- respon el pelegrí

¾     Doncs, de bon matí marxeu a cercar aquesta mar que busqueu, bon home. Jo no l’he vist mai i sóc ben feliç. I si quan el veieu us en penediu, ja sabeu que la meva oferta és en peu, mentre no n’hi hagi cap més que s’avanci.

¾     Això, pare, ja us he dit que ho decidiré jo. El jove no està malament, mes no sé si m’acabarà de fer el pes. A veure si ara em voleu donar presses per casar-me. Ja sabeu, pare, que no em podeu manar mai!

Miquel Pujol Mur

PASSEJANT PER SANT PERE DE TORELLÓ. OSONA

EL NEN DE LA BALDUFA 

Vam visitar el poble de Sant Pere de Torelló portats per la curiositat de veure de les seves escultures al carrer. Va ser una volta que ens va encantar i malgrat ens manca alguna, segurament tornarem, us les volem presentar amb la descripció del plafó explicatiu.

Des de temps immemorials, la baldufa ha estat una de les joguines més populars present als patis de moltes escoles. 

Fins i tot avui en dia encara podem veure a petits i grans jugant amb els diferents tipus de baldufes.

La fabricació d’aquesta joguina ha estat un dels puntals base de la torneria del nostre municipi i encara actualment en som un dels principals productors.

Miquel Pujol Mur

Fotografia: M: Rosa Planell Grau

EL PASTÍS DE LA IAIA

Enllaçar les frases:  “Dama d’edat provecta” ,  “Una almosta de sucre”,  “Tenir molta corretja”, “Esmussaven les dents”.

Era una dama d’edat provecta, molt ben conservada per l’edat que tenia i amb una eufòria i empenta que moltes noies joves envejarien.

Avui havia decidit fer un pastís de pastanaga, venien els seus néts a berenar i els agradava molt, encara que les bromes i acudits, sobretot del més grans, la posaven una mica a l’aguait, tot i que tenia molta corretja, però se’ls estimava molt a aquella colla de marrecs que quan s’ajuntaven feien trapelleries.

Estava fent la massa, el faria força, per fer-lo ben gros.  Ara , barreja una almosta de sucre amb la farina i els ous, despès hi ajuntaré la pastanaga ratllada, i ha remenar s’ha dit, sort de la mescladora elèctrica que no et canses,  abans se’n havia fet un bon tip de remenar i cansar-se el braç. Estava ja a punt per posar al motllo, quan el va tastar, per si estava al punt adient. Després de ficar-se una cullerada a la boca, i paladejar, li venien basques i li esmussaven les dents, tenia un gust horrible...  havia posat sal en comptes de sucre.  Que havia fet, això no li havia passat mai, seria coses de l’edat... estava perdent facultats.  Hauria de fer-ne un altre.

De sobte un pensament li va creuar el cap, ahir el Carles i el Genis estaven  remenant, allà on tinc els queviures, a veure si han esta ells que han volgut fer una broma de les seves. Ben pensat, ja se que faré, posaré a coure aquest pastis, mentre en faig un altre,  i els hi faré provar  primer a ells dos i  després als que si afegeixin, els hi faré tastar la seva pròpia medicina. 

18/05/1918/

RETRETS DES DEL PASSAT

Et preguntaràs com he pogut saber el que fas ara, des de la llunyania de la meva perspectiva anterior.

No sé sí des del temps transcorregut des del meu punt de sortida i el teu actual, malgrat siguem la mateixa persona, has pogut llegir la teoria del forats negres o vides paral·leles que tant entusiasme provoca aquest any en el públic lector. Vull dir, allò de doblegar un paper i fent un forat travessar de l’ara al posterior futur.

Perdona, rectifico, perquè sí que ho has llegit, ja que jo ho estic fent ara. Però segurament durant els anys que ens separem ho haurem oblidat. Jo, com novetat ja llegida. Tu com cosa massa sabuda, tal vegada han sortit noves versions, que han trasbalsat la idea. Deixo per tant la teoria  i passaré a la realitat.

Quan jo vaig conèixer la Maria era una bona noia. Per això vaig casar-me. Però han passat els anys, i des de la meva visió enamorada he de dir-te que ho has fet molt malament. No molt malament, sinó pèssimament.

T’ha deixat, ho veig clarament en la meva transferència del futur. La Maria ens estima. Sí, la nostra esposa ens estima, més a mi que no pas a tu, vaig ser primer, però ens és lleial. Jo sóc un feliç record del passat i tu, un present un xic difícil, però al cap i fi som el mateix.

Et parlaré, més com un germà gran, malgrat sigui més jove. Si ens ha deixat, ha estat per culpa teva, per la teva gelosia. La teva passió per controlar-la en tot moment, de vigilar el seu telèfon, de voler saber a qui parla, ha ofegat el seu tarannà alegre. Me’n recordo de les seves cançons, les tinc gravades dins el pensament, no les podem haver oblidat. Fes anar enrere la teva memòria trastocada pels mals pensaments, pensa-ho i recupera-les.

No ens ha deixat d’estimar i menys abandonar-te amb el cel de la seva vida, la nostra filla, als braços. Corre, cerca-la i li promets pel teu amor, que abans i  més intens va ser el meu, que no es tornarà a repetir cap més vegada l’escena que vas fer. No aixecaràs mai més la mà en senyal amenaçadora. Mira que voler imposar-te al meu amor, mai t’ho permetre.

Digues-li que l’estimes des del moment que ens vam veure i vàrem escoltar la seva veu que ressonava com cant d’ocell enamorat. Vull que la facis feliç i tornis a aconseguir el que era i és, el meu i el teu amor, amb l’afegitó de la teva i al mateix temps meva filla. Vull sentir-les cantar i refilar a dues veus. No vull escoltar mai més la seva veu trencada, espantada i plorosa, ja que no és digna del nostre amor.

Des del fons de la consciència, aquest és el meu prec.

Miquel Pujol Mur

PASSEJANT PER SANT PERE DE TORELLÓ. OSONA

LA TORNERA

Vam visitar el poble de Sant Pere de Torelló portats per la curiositat de veure de les seves escultures al carrer. Va ser una volta que ens va encantar i malgrat ens manca alguna, segurament tornarem, us les volem presentar amb la descripció del plafó explicatiu.

La torneria era una empresa familiar que es desenvolupava en els baixos de les cases

Les dones tornejaven peces petites com els *boixets, però les feines més comunes eren les de pintar, polir o comptar.

Per polir es buidaven les peces del cove dins una bota a la que s’hi donava voltes. D’aquesta acció en deien botejar.

*Boixet: Pal petit tornejat de fusta de boix emprat per a fer puntes al coixí. 

Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

HAIKUS DE MAIG

El refrany diu,

“cada dia un raig,”

parlem del maig.

Rere Queralt,

Un gros núvol negre,

Prest va avançant.

El sol s’amaga,

Al moment tot enfosqueix,

El cel ja plora.

Remor de l’aigua,

Desbordant deus i rieres,

Terra amarada.

Terra mullada,

tot reverdeix, pren vida,

Rere la pluja.

Dalt del cims neu,

pedregada a la plana,

temps destarotat.

Embolcallades,

valentes resisteixen,

les flors, la neu.

De nou el sol brilla,

L’aire fresc l’acarona,

És primavera.

-13-05-2018-

LA NENA DEL SEIENT DEL COSTAT

Aquell dia, un alegre jorn d’estiu, vaig decidir anar-me a la platja. Vaig preparar tot el necessari: l’estora, el banyador, les tovalloles i les sabatilles. Vaig agafar el cotxe i el primer que vaig veure és la maleïda llumeta de la gasolina. M’indicava que no arribaria a complir el meu desig si abans no em gastava alguns diners i posava combustible. No tenia cap més remei, per tant, vaig fer una visita a la benzinera. Vaig omplir el dipòsit i vaig anar a pagar. En retornar al cotxe vaig quedar sorprès. Caram! Què feia aquella nena asseguda al seient del copilot.

Una bonica criatura de cabells rinxolats i amb un vestidet de color blau. Devia tenir uns sis o set anys. Vaig entrar al cotxe i li digué:

¾     Et deus haver equivocat de cotxe.

En respongué amb una veu clara, decidida i gens avergonyida:

¾     Hola! Em dic Imma.

¾     Ah bé! I jo Pere. Però que fas asseguda en el meu cotxe.

¾     M’ha deixat la meva mare. M’ha dit, veus nena aquest senyor fa cara de simpàtic. Segurament estaràs força bé amb ell. Jo me’n vaig de viatge per treball i quan torni ja et buscaré. M’ha donat un petó molt fort i m’ha dit adéu amb la mà. S’ha marxat amb els seus amics.

¾     Però, però ...

¾     Va! Només seran uns dies, màxim una setmana. Què pensava fer avui.

Sincerament estava bocabadat per la tranquil·litat amb que parlava aquella criatura. Com si fos la cosa més natural del món anar-se amb un desconegut. Vaig engegar el cotxe disposat a portar-la a la comissaria. Veia que el meu dia de platja s’havia acabat abans de començar. Quan arrancava la dolça nena va dir-me:

¾     No se li ocorri portar-me a la policia. Per que aleshores em posaré a plorar i els diré que m’ha raptat. Almenys passarà una setmana al calabós i desprès haurà de declarar davant el jutge. Tu no saps el merder que això porta. Ningú entendrà la història de que la meva mare m’ha deixat a dins el teu vehicle i s’ha marxat. El fitxaran com a raptor de menors.

¾     Però això no pot ser. Tu no et pots quedar amb mi. Que pensarà la gent. I la meva xicota.

¾     Ah! Tens xicota. Deu ser maca i simpàtica. Ja me la presentaràs.

¾     On vius?

¾     En un pis, però ara no hi ha ningú. No ho has entès, la meva mare s’ha marxat a treballar.

¾     Però el teu pare.

¾     El meu pare, no ho sé. No el conec.

¾     Deus tenir família?

¾     No! Saps què, no facis tantes preguntes. No he esmorzat i tinc pipí. Porta’m a una cafeteria. I tu, pren-te una til·la, semblés nerviós.

Han passat  dotze anys. Vaig trencar amb la xicota. He pagat col·legis, metges, ortodòncies, colònies d’estiu, d’hivern, curset de natació i esquí. He estat un pare per ella. L’altra dia em va dir: Ha vingut la mamà a buscar-me. Me’n vaig. Menys mal que va ser prou amable per dir-me: Gràcies.

Miquel Pujol Mur

FOTOS I RECORDS

"És fàcil poder esborrar les fotografies, però com n'és de difícil esborrar els records".

Per que esborrar fotografies em vaig preguntar a mi mateix. Estava assegut al sofà i al meu costat havia la caixa on guardo totes les fotografies de la meva vida.

Vaig agafar-ne una i la vaig mirar: era un infant de pantaló curt i cara somrient. No me’n recordava de qui era ni on era, però una veu que venia del passat em va dir: quin dia més feliç vam passar aquell dia. Anàvem amb els pares i vam visitar el parc dels animals, això vull dir el zoo. Veus a mi també en costa recordar paraules, es clar feia tant temps que no em miraves. Sí, a l’entrada del parc de la Ciutadella on estava aquell senyor que feia fotografies. Tenia un cavallet de cartró per si alguna criatura es volia fer una foto muntat. No te’n recordes, quan sortíem va aproximar-se i va dir als pares: una foto del nen. El pare va assentir i la mare et va arreglar la clenxa. El fotògraf va apuntar en la seva màquina i va disparar. Va sortir tot de fum d’una peça del costat. Va amagar-se en un quartet de fusta i al cap de poca estona va entregar la seva obra d’art i va cobrar les consegüents despeses. En aquell moment vaig recuperar la memòria d’aquell moment i vaig dir-me a mi mateix: veus vas quedar força bé. I et vaig agrair memòria el teu record. 

Vaig apartar-la i em vaig agafar una de nova. Caram! Aquesta era més antiga. Sortia el mateix nen, però més petit, vestit amb una abriget fosc i una nena al seu costat. Valgui’m Déu! La Paqui. La filla del veïns del pis de dalt.  Eren canaris, bé canaris autèntics no, eren gots “godos”. Capbussant-me dins la meva amiga, la memòria, he buscat la paraula que defineix als autèntics habitants d’aquelles illes: els guanxes. Quina cara d’emprenyat que feia aleshores, i vaig recordar-me de la causa. M’havia enamorat d’una llum amb pinces per posar a la tauleta. A la Paqui la recordaré sempre em va trencar un tramvia de llauna pintada i molt maco que m’havien portat els reis del padrí. Va esclafar-se i va quedar esmicolat com si mai hagués tingut forma.

Ostres! Una altre i aquesta és grossa, la de la primera comunió. Vestit de mariner. No sé quin rang militar seria però per l’uniforme almenys almirall. Primera comunió, dinar amb família, un bon dinar segurament, el meu padrí i el meu pare, germans, eren força gourmets. Haurien demanat que la mare fes una bullabessa o potser en un dia tan faust van anar al restaurant del Set Portes. A casa de diners pocs, però molt de boca fina. Una decepció en balla pel cap, va ser aquell dia quan em van dir que el regals del reis s’havien acabat perquè ja era gran, doncs havia fet la primera comunió.

Miro dins la caixa i em sorprenc de la quantitat que encara hi ha. Quants records i quants moments a recordar, generalment bons, per què de les dolentes no se’n fan gaires, almenys aleshores. No estàvem acostumats a dinar davant del televisor veient, no fotografies. sinó filmacions complertes de massacres de gent de qualsevol raça o ètnia, però al cap i la fi persones com nosaltres. 

Tanco la caixa del meu passat, però pensant que qualsevol instant he de retornar per avivar la memòria dels meus records.

Miquel Pujol Mur.

LA REVÀLIDA FINAL II

Aleshores ho he tingut tot molt clar. Els ous i el galliner, lliguen, però els “colondros”. Després de haver-ho mirat per internet crec que potser és una paraula gallega.

Poc a poc responc totes les preguntes. Mentrestant, he vist abandonar arrossegant els peus de vergonya, a uns quants. Uns altres han deixat el qüestionari damunt la taula. Han sortit resignats i amb el cap cot, plens de tristesa. El bidell amb un somriure sarcàstic els ha obert la cortina.

Un assistent se m’acosta un em diu:

¾     Escolti jove, que això és per a avui. N’hi ha més que esperen. Sigui considerat.

Faig el darrer repàs i en sortir entrego el meu full d’examen.

¾     Ja era hora! - Exclama el conserge.

Com si fos el tret de sortida una nova gernació entra ranquejant, a la sala d’examen.

El sistema és rapidíssim. Només una mitja hora i la màquina escup els resultats. Els aprovats una butlleta. Els suspesos, surt el nom en el panell en lletres vermelles i la indicació de la porta on han d’anar.

Recullo el comprovant i miro els meus resultats. Un sospir alleuja els meus temors. Apte per un any i mig més.

En sortir, veig a la dama negra amb la seva gran dalla esperant recollir la seva collita anyal. Un dels seus acòlits em mira malament i em somriu amb ràbia. Vull dir, ensenyant-me uns ullals enormes i groguencs. Em diu:

¾     Ja cauràs, Pere, ja cauràs. No te’n salvaràs. Aleshores t’espero per mostrar-te el camí.

L’he reconegut, el van acomiadar de l’empresa per gandul. Ves per on quina feina ha anat a trobar. Que m’esperi. Rere seu hi ha una porta de colors virolats. En obrir i tancar per donar pas als suspesos s’escolta la tonada d’un cant espiritual negre. La recordo de fa molts anys. Diu així:

Ja són molt lluny

Els jorns de la nostra amistat,

Ja els vells companys

van deixar la plantació

I van marxar al país del gran repòs

Se sent les seves veus cantar,

No tardis Jack.

Sento un estrany sentiment dins meu, una barreja de por i de commiseració als companys, als amics que han passat per la porta. Agafo la meva autorització com si fos la taula de salvació en un naufragi total i surto a la llum del sol més formós que he vist mai. Aprovar l’examen de la revàlida vital té molta importància. Malgrat s’hagi fet quasi tot el camí i aquest inexorablement davalla ja fins la contrada final.

Miquel Pujol Mur.

LA ÚLTIMA ESPERANÇA

“Qui espera es desespera”

Vull contradir el que diu la dita de que “qui espera es desespera,” perquè a vegades l’espera també pot ser dolça, sobretot tot quan esperes que arribi un ser estimat per dir-li l’últim adéu.

La Zenira, es una dona de 94 anys, que viu en un poblet petit de Romania. El més que ve farà quinze anys que va morir la seva filla, la Violet,  el tràngol més difícil que pot passar una mare. La Tina,  la seva néta va ser el seu consol, als seus divuit anys , era la viva imatge de la mare i a més vivia juntes a la mateixa casa. Els altres germans vivien en llocs força llunyans.  Ella i el seu germà petit, junt amb el pare van fer una pinya tots plegats i van tirar endavant  aconseguint vèncer la tristesa i el dolor, no els preocupava l’escassetat d’aliments, que treien de la petita terra que conreaven ni les penúries i la pobresa que això comportava.

Treballaven molt, tenien el suficient per viure sense gaires comoditats. Quan la Tina tres anys més tard va dir que volia marxar a un altre país per intentar viure més bé i aconseguir un futur millor, la dona ho va entendre, encara que amb tristesa, la va deixar partir. Et vindre a veure cada any i t’enviaré diners, la Zara em diu que allà on és ella,  si vull demà tindré feina. La dona amb el cor partit la va encoratjar perquè fes el que cregués millor, era jove i  havia de fer la seva vida, a més tindria la seva germana a prop.

Ja feia uns anys d’això, la dona mentre va poder va portar la casa, cuidava del gendre i el nét que mai es va casar. La seva alegria més gran va ser  fa tres anys, l’estiu que la Tina va passar un més al poble, va tornar per casar-se allà i  es van reunir altre volta tota la família, ella no podia gaire, ja havia complert els 90, però no es va voler perdre l’esdeveniment. Estava contenta fins que va marxar, que com cada  any que la néta la visitava, s’entristia molt quan marxava sempre pensava que era la última vegada que la veia.

La Tina, avui quan ha sortit de treballar, el seu pare l’ha telefonat que la iaia estava molt malament que segurament no passaria masses dies. Ella que esperava amb il·lusió arribar al setembre, per veure-la, quan li donaven les vacances, i poder la   abraçar , ella ja no  hi seria.  Va parlar amb el marit , aquest llavors  estava sense feina, l l’hi va dir que demanes les vacances ara. Després van  buscar bitllet d’avió, i el dissabte emprenien els dos rumb cap a Romania .

Cada dia el pare, que era qui la cuidava ,  veia  com la Zenira s’estava acabant, no menjava res, però resistia. El que ell no sabia era que el què la mantenia viva era l’esperança que arribaria la seva Tina i almenys podria estrènyer la seva ma  i ella donaria la última abraçada, només esperava això per morir-se, per anar-se a reunir amb la seva filla. Esperava dolçament la mort, però volia tornar a tenir la neta a prop, sabia que no li podria dir res, la seva debilitat li impedia dir cap paraula, però volia sentir la seva proximitat i la seva veu per poder anar-se’n tranquil·lament.

Fa poc que han arribat, la fina orella de la dona ja ha sentit que la seva nena era allà abans d’entrar   a veure-la ,  la seva pregaria havia estat escoltada. Sentia els passos que s’acostaven, com s’obria la porta, com ella si acostava li agafava la mà. Va obrir els ulls i li va fer un somriure. Llavors ella la va abraçar i la omplir de petons. Una llàgrima de felicitat lliscava per la galta de la dona moribunda.

Aquella nit la Tina es va  quedar a vetllar l’avia. Li parlava fluixet, la dona l’escoltava entre boires. Al cap d’unes hores, ja feia estona que el cor havia deixat de bategar però el seu cervell encara escoltava les dolces paraules de la seva petita que s’anaven allunyant mentre trobava que l’agafaven del braç, era la ma de la seva filla que l’havia anat a rebre.

10/04/2018/

LA REVÀLIDA FINAL I

La sala és fosca. Les taules pràcticament son invisibles a causa de la poca llum. Uns cortinatges de color esvaït, possiblement negres quan eren nous pengen de les parets i tapen quasi completament l’entrada de llum a l’aula. Només unes fines escletxes lluminoses travessen la gruixuda tela. El nostre heterosexual grup resta silenciós, tret d’alguna que altra tos escardalenca. Esperem, mostrant un cert neguit, que ens permetin entrar a la sala. Total, per a què amoïnar-se, quan sabem que més tard o més d’hora, el final de l’examen decidirà que fer d’ara en endavant a la nostra vida.

El conserge finalment treu la corda vermella i ens facilita l’entrada. En entrar ens mira fredament, com si tant li fes, i ens pregunta amb una veu que sembla sortir de dintre de les seves entranyes: home o dona?

Sense voler se’m escapa la pregunta:

¾     Que no ho veu?

La seva mirada em travessa el cos fins a gelar-me el cor i em fa encongir. Sense deixar de mirar-me d’esbiaixat em respon amb veu amarga:

¾     Que n’és d’inexpert vostè. Si sabés ...- la seva veu al final sona com una flauta allargant excessivament els punts suspensius, i acaba dient tristament. - Si vostè estigués sempre aquí veuria tantes coses.

Emmudeixo i buscant una de les taules escriptori, més aviat un pupitre, m’assec. L’espai és mínim quasi anguniós. Han passat tants anys des de que van ser noves i segurament van ser fabricades per a aules infantils. Aviat em trobo incòmode, se’m claven el ossos i no sé com posar-me. Inquiet em moc i el seient fa un gemec que fa que tothom em miri. El bidell de la classe s’acosta esparverat, però al veure’m assegut només em fa una mirada de reprovació. Una mirada d’aquelles que diuen: No t’oblidaré mai i vigila, que em fa encongir el cor. Només mancaria que m’hagués assenyalat amb els dos dits oberts davant dels ulls.

D’uns altaveus surt una veu metàl·lica i cridanera que ens ordena agafar el qüestionari. També ens comunica que hi ha un bolígraf a la taula i que no perdem el temps en intentar copiar. Segons diu tenen uns monitors i unes càmeres de raigs infrarojos que vigilen qualsevol moviment. Si hi ha alguna pregunta que alcem la mà i ens vindrà un assistent per a resoldre el nostre dubte.

Normal, com sempre, posar el nom i cognoms i la data de naixement. També, en un requadre petit l’edat. Quina tonteria, si posem la data de naixença per a què l’edat, que no saben calcular. Això ho penso, però callo, no sigui que tinguem un malentès i em suspenguin. Clar que a la meva edat un suspens. Hòstia no! Que això és seriós.

·         Malalties: no. Una mica de bronquitis: Quan fa fred una mica de tos, record dels anys de fumador.

·         Dentadura: Sí, em serveix, amb ajudes per menjar. Vull dir amb certes dents foranes implantades a preu de cotxe nou.

·         L’altra pregunta em deixa esparverat: Li fan mal els “colondros” quan tus. Ostres! Els “colondros”. Que volen dir? Els pulmons, el coll, la gola, sí, però, els “colondros”. Això no sé què vol dir. Aixeco la mà i espero. S’acosta un assistent, em mira i l’interrogo:

¾     Els “colondros”?

¾     Sí home, allò que ens fa homes.

¾     No, si la mili ja la vaig fer fa temps.

¾     Òndia! Que n’és de burro. A l’enquesta de les dones posem matriu. Ho entén.

¾     Ara ho veig clar, els ous, vol dir això.

¾     Sí, home sí, però no espanti el galliner.

Continuarà ...

Miquel Pujol Mur