LA REVÀLIDA FINAL II

Aleshores ho he tingut tot molt clar. Els ous i el galliner, lliguen, però els “colondros”. Després de haver-ho mirat per internet crec que potser és una paraula gallega.

Poc a poc responc totes les preguntes. Mentrestant, he vist abandonar arrossegant els peus de vergonya, a uns quants. Uns altres han deixat el qüestionari damunt la taula. Han sortit resignats i amb el cap cot, plens de tristesa. El bidell amb un somriure sarcàstic els ha obert la cortina.

Un assistent se m’acosta un em diu:

¾     Escolti jove, que això és per a avui. N’hi ha més que esperen. Sigui considerat.

Faig el darrer repàs i en sortir entrego el meu full d’examen.

¾     Ja era hora! - Exclama el conserge.

Com si fos el tret de sortida una nova gernació entra ranquejant, a la sala d’examen.

El sistema és rapidíssim. Només una mitja hora i la màquina escup els resultats. Els aprovats una butlleta. Els suspesos, surt el nom en el panell en lletres vermelles i la indicació de la porta on han d’anar.

Recullo el comprovant i miro els meus resultats. Un sospir alleuja els meus temors. Apte per un any i mig més.

En sortir, veig a la dama negra amb la seva gran dalla esperant recollir la seva collita anyal. Un dels seus acòlits em mira malament i em somriu amb ràbia. Vull dir, ensenyant-me uns ullals enormes i groguencs. Em diu:

¾     Ja cauràs, Pere, ja cauràs. No te’n salvaràs. Aleshores t’espero per mostrar-te el camí.

L’he reconegut, el van acomiadar de l’empresa per gandul. Ves per on quina feina ha anat a trobar. Que m’esperi. Rere seu hi ha una porta de colors virolats. En obrir i tancar per donar pas als suspesos s’escolta la tonada d’un cant espiritual negre. La recordo de fa molts anys. Diu així:

Ja són molt lluny

Els jorns de la nostra amistat,

Ja els vells companys

van deixar la plantació

I van marxar al país del gran repòs

Se sent les seves veus cantar,

No tardis Jack.

Sento un estrany sentiment dins meu, una barreja de por i de commiseració als companys, als amics que han passat per la porta. Agafo la meva autorització com si fos la taula de salvació en un naufragi total i surto a la llum del sol més formós que he vist mai. Aprovar l’examen de la revàlida vital té molta importància. Malgrat s’hagi fet quasi tot el camí i aquest inexorablement davalla ja fins la contrada final.

Miquel Pujol Mur.