LES CEBES

L’home cansat de treballar a la fàbrica, torna a casa, damunt de la bicicleta, després de la jornada laboral. Marxa content perquè a més de trobar-se de nou amb la família, podrà feinejar en el seu hort. Sap que tret de algun petit comentari mentre berena, en poc temps estarà al camp del seus anhels. Sap que la Martina, la seva esposa, sempre enfeinada amb la casa poca conversa li donarà. Els nens estudien, i poca cosa més farà que un petó al anar a veure’ls, mentre llegeixen i repassen les lliçons. Però el motiu que encara el fa afanyar més la seva lleugera pedalada es aquell hort que té darrer la casa. Per fi podrà, avui que ha plegat d’hora de fer el jornal, dedicar-se a recollir les cebes i preparar demà la terra per la nova sembra. 

Pensa que com les seves cebes no hi ha altres en tota la comarca. Ja siguin tendres, acabades de collir per amanida o més tard quan ja s’assequen per cuinar: l’olor, la suavitat de la seva carn i el seu magnífic sabor, tan crues com cuinades, mereixen la dedicació que els hi ofereix. 

A més ara li han ofert un planter de naps de la Cerdanya per plantar ja què per Nadal es podrà recollir i menjar. També pensa que la seva afició també li comporta uns lleugers beneficis perquè els companys de fàbrica, sabent la qualitat de les llavors i el seu treball, li compren una part de la collita. 

Entra al portal i deixa la bicicleta en un racó. Puja a dalt el pis i després de donar l’habitual petó a la Martina i treure el cap a l’habitació dels nens, el Fabià i la Mireia, agafa un mos de pa i una mica de tastet sec i baixa adelerat a la part de darrera casa on té el seu petit i ben treballat terreny.   

Agafa la aixada i camina mirant orgullós les plantes ben alineades i de tija dreta. Alguna comença a marcir-se, potser no les va regar amb suficient aigua ahir, però avui les ha de collir i no val la pena fer-se cabòries. 

Mossega el darrer tros de pa i encara mastegant-lo clava lleugerament l’aixada per no ferir el bulb.

¾    Ostres, que és això?- exclama sorprès. 

.......................

¾    Mare, el pare encara no ve a sopar? pregunten a la Martina els nens estranyats per la tardança del seu pare.

¾    Teniu raó. Au, Fabià, baixa a l’hort que segurament se li han passat l’hora. Manoi! Aquest home i els seu hort. 

El nen corre escales avall a cercar els pare i poca estona després puja tot alarmat, en arribar a la cuina diu mig estossegant per la carrera.

¾    Mare, baixi que el pare no sé que li passa, esta assentat a una vora de l’hort pronunciant paraules confoses i amb una tija de ceba a la mà.   

La Martina davalla les escales i talment com li ha dit el nen troba al seu home assegut en un marge del petit camp. Ell la mira i no fa res més que mostrar-li la tija de la ceba sense el bulb. La Martina, sense paraules, només amb un gest li pregunta que li passa i l’home ensenyant-li altre cop el tros de ceba crida amb veu ofegada.

¾    Martina , ens han robat. 

Malgrat sembli inversemblant aquest història té com a base una notícia escoltada a Radio Berga que parla d’un pagès que li han robat les cebes deixant-li plantades les tiges. 

Fins ara les meves idees de robatori eren simples i potser la meva imaginació anava lligada als clàssics robatori ciutadans perpetrats per mans àgils que ràpidament tallen la roba, estiren una bossa i simplement roben els diners d’una butxaca, més aquest robatori m’ha deixat  confós.  

També he escoltat que hi ha una plaga de robatoris de maquinària agrícola i útils agraris. 

Més això d’arrencar les cebes, tallar-les i tornar a plantar la cua i emportar-se el bulb ho trobo com el súmmum de la picaresca. 

Miquel Pujol Mur.

EL CAMINANT DEL PAS IMPRECÍS.

El caminant de pas imprecís puja pel camí. Aquest va començar fa forces anys i primerament va ser planer i alegre a l’empara dels murs que el protegien dels vents que bufaven en aquells anys d’infantesa.

Després van arribar les cabòries i els mals entesos com es produeix sempre en els camps nous i poc treballats de la vora del camí. La pujada és més costosa, però la sang és briosa, i cal donar-li embranzida a la collita.

Joiosament més tard, van vindré els anys de les flors, el camp lluïa esplendorós i tot era cercar i buscar fins a trobar la quintaessencia de la vida. La flor va fructificar i el gra va omplir els graners plens d’il·lusions. El camí feia costa amunt però l’afany feia oblidar la pendent.

Així poc a poc el camí va pujar i una vegada dalt va iniciar-se la davallada com quan la palla minva al ser utilitzada a l’hivern.

Poc a poc sense adonar-se, el camí puja i baixa segons la ruta que es vol seguir. Les pedres entorpeixen el pas i moltes arrels fan que el caminant vacil·li en la seva llarga singladura. Però entremig de les penes hi ha alegries i el camí-vida és suportable.

Ja finalment el sender davalla fins els fons però encara la força de l’esperit fa que el caminant segueixi poc a poc amb les cames tremoloses però gaudint de la natura que l’envolta com una resposta als seus treballs.

La natura com la vida segueix el passos del temps, primavera, estiu, tardor i hivern. Primerament unes simples fulletes, després un flexible tronc que poc a poc s’enforteix, li neixen branques i seguin els curs de la vida, dóna fruits i perd les fulles, una a una, fins la propera primavera i poc a poc rodola per la vida, any rere any, fins que el vigorós tronc cau i s’esmicola damunt la terra.

El caminant com els demés farà el seu camí fins on les forces li permetin i després... segurament el punt d’arribada i el cicle vital seran complerts.

Miquel Pujol Mur.

EL MONEDER PERDUT

La dona està inquieta, no troba el moneder enlloc. Vol sortir i no troba. No pot ser –pensa- aquest matí el tenia. La dona mira i remira, busca i rebusca i aquest no apareix, es com si s’hagués esfumat.  Suposo que l’hauré  deixat en algun lloc i no recordo on, ja sortirà quan no el busqui.  Ens anem fent grans i la memòria comença a fallar una mica. Els fills ja em diuen moltes vegades que sóc una mica despistada

L’endemà el torna a buscar per tot arreu i aquest no apareix, llavors la dona es comença a preocupar. De diners no es que ni portés gaires, però i tenia el DNI i les targetes. El primer que va fer es anular la targeta de crèdit, les dels supermercats ja en demanaria de noves. Després va preguntar a les botigues del barri si l’havien vist, ningú en sabia res.

Al cap d’una setmana  va posar una  denuncia per la pèrdua del document d’identitat i va començar a tramitar-ne un de nou. Fins llavors encara tenia esperança de trobar-lo. Ja definitivament el va donar per perdut. Esperava  que no surtis  premiat aquell dècim de loteria que havia comprat i que va guardar  al moneder.

Ja feia un mes de la desaparició del moneder , quan inesperadament aquest va aparèixer. On? Dins una bossa de llom congelat que la dona va treure del congelador. La bossa que la dona en arribar a casa, el dia dels fets, va congelar aquell paquet de carn  per més endavant. Allà ven fresquet i encarcarat estava el moneder.

20/01/2014

SANT ELOI DE MARTINET. BAIXA CERDANYA.

TERRES DE BAIXA CERDANYA

Visitàvem el poble de Martinet, lloc d’habitual parada quan fem alguna ruta pels seus voltants. La raó són els forns de pa situats a la mateixa carretera on hi ha un bon sortit de pa de pagès català i trenta mil temptacions que sens fan difícil de resistir com pa de nou, de pansa, de ceba, ametllats, carquinyolis, coques, tant de recapta con dolces, bé n’hi ha tantes llaminadures com desitjos de comprar-ne. També veiem que persones estrangeres molt sovint paren i surten proveïts d’alguna o altra bossa. Al poble de Martinet hi ha diversos establiments de restauració i d’allotjament. 

 

El poble de Martinet (950 m) i cap del municipi de Montellà i Martinet, tenia 405 h el 2001, el més poblat del terme, és situat a la dreta del Segre, a la seva confluència amb el riu de la LLosa , que separa el nucli antic, enfilat al Tossalet, del més modern, a la vora de la carretera de la Seu a Puigcerdà.  

Martinet va néixer, com el seu nom indica, a partir d’una farga o martinet, derivat de l’instrument per forjar o fondre metalls que aprofitava la força del Segre. Però com a poble i parròquia està documentat des del segle XVI. Històricament depenia del capítol d’Urgell i la parròquia era sufragània de la de Montellà.  

S’ha convertit en el centre comercial del Baridà a causa de la seva bona situació a peu de carretera. La importància que ha adquirit tant per aquesta situació al costat de la N-260 i del Segre com per l'increment de població ha fet que s'hi hagin traslladat els principals centres administratius des de Montellà.  

Una vegada situats en el poble el nostre interès com sempre va ser conèixer la seva església i ens crida l’atenció el seu bell campanar.

L’església refeta modernament no ens interessà gaire perquè almenys aparentment ha perdut les seves estructures amagades per unes altres sobreposades, però el campanar continuà sent el punt de la nostra admiració.  

D’aquesta església cal remarcar la seva manca d’absis i el seu bon campanar, però no s’hi fa culte, doncs només el campanar és fora d’una propietat particular.  

Actualment al Museu Diocesà d’Urgell es conserva un copó de metall argentat del segle XVIII i un calderó aspersori de coure del XVI, procedents de l’església de Martinet.  

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

LA NOIA I LA MODA

Des de petita li agradaven totes les coses relacionades amb  la moda, canviar-se  de vestit, posar-se fulards, fer mil combinacions de robes , textures i colors. Volia tenir molta roba nova, però com els pares no tenien massa diners  llavors ella buscava a l’armari de la mare coses per vestir-se diferent.

Cap als dotze anys, va aprendre de cosir i  amb l’ajuda de la seva mare modificava vestits, bruses , pantalons, tant d’ella com de les amigues. D’uns pantalons vells es feia uns  xorts o unes bermudes. Tallava camisetes clàssiques i les convertia en altres dissenys originals. Junt  amb una amiga a vegades feien passes  de models

Un dia ja més grandeta va transformar un vestit de la seva mare en un brusa llarga  que amb un pantaló ajustat va causar sensació entre les seves amistats, per la seva originalitat. Un parell d’anys més tard aquestes bruses  es van posar de moda.

Al divuit anys va deixar penjada la carrera d’Humanitats perquè no l’omplia, no es podia concentrar estudiant. Es va matricular en un mòdul de Disseny en la vessant de la moda, del tèxtil, i es aquí on va trobar el seu veritable camí, el que li havia agradat sempre.

Aquests dies ha presentat la seva primera  col·lecció de roba: Moda de Primavera i Estiu, al saló Mckleor,  per dissenyadors joves.  Els seus models estan causant una autèntica  revolució, entre la gent jove .  A aquesta jove de  24 anys, un nou món  de possibilitats s’obre davant seu.

02/04/2011

SANT JOAN DE RIU DE CERDANYA. BAIXA CERDANYA.

TERRES DE BAIXA CERDANYA. 

Sortint del Túnel de Cadí en arribar a la Àrea de Servei es passa per dins i s’agafa una carretera asfaltada que porta a Riu de Cerdanya i en direcció contrària al poble d’Urús. 

 

Riu (1.173 m. d’alt.) és un municipi de la comarca de Baixa Cerdanya. Antigament anomenat Riu de Pedra, formava part de l’antic municipi d’Urús i Riu. En la divisió provincial del 1833, l’antic municipi va ser partit per mig: Urús a la província de Girona i Riu a la província de Lleida. Va formar un municipi independent amb el nom de Riu de Pendís, fins que el 1973 va ser agregat a Bellver de Cerdanya. El 1997 se’n va segregar juntament amb el poble de Canals actualment despoblat.    

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Actualment Riu de Cerdanya és un poble amb la majoria de les cases noves i molt bonic de veure. 

Segons sembla ser el lloc es anomenat Rivi al segle XII. 

En arribar al centre de Riu ens crida l’atenció la seva església sota l’advocació de Sant Joan. L’actual temple substitueix a una antiga església romànica de la qual no en resta cap vestigi. L’antiga romànica data del segle XI, moment en que depenia de Sant Miquel Cuixà. 

L’edifici actual pertany a la restauració del segle XVIII. També s’afegí un retaule barroc de l’any 1764, un dels pocs retaules que es van salvar de ser cremats el 1936. 

L’edifici actual és de planta rectangular i amb dues capelles laterals. L’absis és semicircular cobert per una teulada amb declivi. Tant la coberta de l’absis com la de la nau són amb llicorella. 

En la portal hi ha la data de 1775 i s’accedeix per una escala semicircular de tres graons. Damunt de la porta una fornícula amb el Sant i un ull de bou.  

El campanar és de cadireta de dos ulls, amb campanes, i el que podria ser un comunidor. 

Havia una cosa en particular que ens cridà l’atenció és que aquesta església té tres rellotges, una analògic damunt la porta, a sobre un de sol i la façana dreta un altre de sol amb la següent inscripció: 

A Riu,

L’hora que es veu,

Es l’hora que es viu. 

 

Un detall surt en la meva recerca de dades, segons Enc.Cat., no sé si actualment és continua fent: a la plaça hi ha una font de cinc brocs ben arranjada, on es ballava la dansa de les Rentadores de Riu. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

SANT ESTEVE DE COMIÀ. BORREDÀ. BERGUEDÀ.

TERRA BERGUEDANA.

Visitàvem l’església de Sant Esteve de Comià, també coneguda com Sant Esteve de Roma, pel seu veïnatge de l’antic mas de Roma, que té a prop el vell pont medieval de Roma, molt modificat i asfaltat, sobre la riera de Merlès.

 

L’església fou una antiga parròquia rural, l’única demarcació de Borredà que des dels seus inicis va pertànyer al bisbat de Vic i a la jurisdicció eclesiàstica del comtat d’Osona.

 

Els seus orígens es vinculen amb Ripoll. La primera notícia del lloc és de l’any 948,; Comià, sembla ser amb el nom de Cuminazi, s’esmenta com un dels límits de l’església de Sant Pere de Salselles, església donada a Ripoll pels marmessors d’Oliba.

Al segle XII figura documentada amb el nom de Guminas.

L’any 1607 a l’església parroquial de Sant Esteve de Comià fou unida, en caràcter de sufragània, l’antiga església de Sant Vicenç de Maçanos, que més tard passà a ser sufragània de Matamala.

Les modificacions més importants devien tenir lloc l’any 1690, que fou canviada de lloc la porta d’entrada.

Aquest edifici fou transformat interiorment el segle XVIII, que fou enguixat i hom hi afegí uns contraforts a l’exterior per tal de mantenir en la posició vertical els murs de l’edifici.

Actualment l’església de Sant Esteve de Comià és sufragània de Santa Maria de Borredà.  

 

Església d'estructura romànica força modificada. Originàriament tenia una petita nau, coronada amb un absis a llevant; la primitiva volta fou modificada i l'absis el segle XVIII fou substituït per un presbiteri rectangular més petit que la nau. També s’afegiren a cadascun dels seus costats unes capelles laterals i fou re-col·locada la porta  en la qual hi ha la següent inscripció: 

 

“SAGIMON

PUIGCERCOS

ME FECIT”

1690 

Al mur de migjorn hi havia l'original porta d'entrada i una senzilla finestra. A ponent el massís campanar d'espadanya és de dues obertures, formada per dos arcs de mig punt adovellats. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

URBANITZACIÓ FANTASMA

 

“ Definitivament haurà de rendir-se a l’evidència de què aquest món està boig”   Sacha Guitryl.

 

El tractor solcava el terreny amb parsimònia, el retruny del motor eixordava i esmorteïa qualsevol altre soroll. El Benet el guiava amb mà experta. Quan és al final de la lleixa s’atura uns segons i contempla aquells esquelets de blocs fantasmagòrics, allà al llindar dels seus camps.

Aquella havia de ser una de les urbanitzacions més grans i més modernes de la comarca...

 Sis o set  anys enrere, allò tot eren camps de conreus, i algunes masies disseminades. Una zona  agrícola per excel·lència, propera a aquella petita ciutat. Llavors va venir aquell boom. Aquells conreus es van posar a la mira d’uns quants especuladors. Res i feia que fos sòl agrícola, que durant segles havia abastit  la ciutat i la comarca. Unes constructores, junt amb l’alcalde del poble i algun conseller del govern sense escrúpols, van declarar el terreny urbanitzable.

Els seus veïns tots van caure en el parany. Aquests van vendre els terrenys i van agafar els milions que els donaven. Altres es van posar al servei d’alguna  constructora per treure’n el màxim de benefici, fins es va enderrocar algun mas que feia nosa. Molts  van comprar patis per especular.

 En Benet no va voler vendre  les seves terres. Es va oposar des del primer moment a aquell projecte esbojarrat. Els terrenys i la casa dels seus avantpassats , que s’havien guanyat la vida allà. Tota la seva vida dedicada a la pagesia, amb el conreu de cereals i la horta. Li volien expropiar i els va posar un  plet, que després d’aportar un munt de documentació, va guanyar. No el van poder fer marxar de les seves terres.

La urbanització es va començar a construir, no tant gran com s’havia planificat primer. Es van aplanar turons , és va començar a urbanitzar la zona, carrers , voreres i aviat van començar a aixecar els primers edificis i mentre el projecte anava prenent vida,  el Benet s’ho mirava estupefacte, incrèdul... definitivament hauré  de rendir-me a l’evidència de què aquest món està boig –pensava- Que no veuen que això no pot continuar així, construir sense mesura a tot arreu s’acabarà, aviat tot petarà...se’n anirà tot en orris. Com poden estar tant cecs.

  Es clar que els altres el titllaven de boig a ell i als seus, xerrant a la seva esquena,

¾   Mira que n'és de babau, voler quedar-se amb els camps i la vella casa i refusar tant diners, com pot  voler oposar-se al progrés .

Quan va esclatar la bombolla,  la urbanització a mig fer, va quedar aturada. Alguna edifici estava quasi acabat, altres només aixecats, mentre alguns començaven a pujar. Tot va quedar com estava en aquell moment. Constructors arruïnats, pagesos amb els terrenys empantanegats, tots ells amb un munt de deutes...

 En Benet ha continuat amb la seva vida, conreant la terra, la horta , cuidant dels seus animals. La casa pairal, la seva família que el van encoratjar en tot moment. Ara viuen  tranquils  amb l’esforç del seu treball, sense la cobdícia que a empès a d’altres . La única cosa que el neguiteja es el paisatge canviat que veu  cada matí al sortir  de casa . Aquella massa de ciment, aquells edificis inacabats al llindar dels seus terrenys  que han empastifat l’espai i l’han empobrit. Allà, on abans  s’albirava una zona verda de bosc, turons i camps exuberants, ara es una zona morta,  sense vida amb aquells sers fantasmagòrics  que la presideixen .

En Benet , posa de nou en marxa el tractor i continua  amb el seu treball al camp, una mica entristit com sempre que s’atura a contemplar aquell espectacle surrealista .

 – 19 de gener de 2014-

 

FIRA DE REIS A MONTCLAR

Com molts berguedans el dia 6 de gener vam afegir-nos a la trobada de la Fira de Reis a Montclar.

La Fira és tracta de una dels esdeveniments clàssics de la nostra terra. La seva antiguitat centenària i el seu gran ressò en les nostres contrades la fan la gran festa del matí del dia de Reis.

Malgrat el seu nom, de Reis, no està dedicada als joguets, que molta mainada ja ha estrenat a primeres hores del matí, si han vingut els Reis d’Orient, o sinó, segurament ha estat el Tió el que amb anterioritat ha proveït d’entreteniment a la quitxalla.   

Segons dades en un principi havia de tractar-se d’una fira ramadera que es feia en el mateix nucli del poble de Montclar, però a l’anar creixent va desplaçar-se al Pla de les Alzines, lloc des d’on es pot visionar el petit poble aturonat.  

També una de les costums ancestrals és poder trobar-se i parlar amb la família i els amics mentre es passeja per l’espai de la Fira.  

Segons dades d’assistència d’anys anteriors es parla de més de cinc mil visitants que gaudeixen de mil i una coses: Parades de productes de la terra des dels elaborats del porc, els formatges, els iogurts, la mel, les conserves i les salses. La majoria són productes de fabricació artesanal. 

Roba, calçat, articles antics de vidre, motos velles, antiquaris omplen amb els seus articles els carrers firals. També la maquinària agrícola té el seu petit apartat.  

L’associació de vehicles històrics també feia una mostra de diversos vehicles que malgrat els anys, ben reparats, encara són capaços de circular per les carreteres. M’ha emocionat veure un Citroën, ara deu anomenar-se Tauró, i un Simca 1200, amén dels clàssics 600 de tota la vida i altres cotxes que van començar l’automoció en la nostra terra. Aquesta vegada no he vist de més antics, però en anteriors fires he vist un meravellós Buik, si no em falla la memòria del 29, tan nou i flamant com si sortís de fàbrica.  

Per fer pujar l’adrenalina les motos i algun quaid demostraven en els marges propers la seva capacitat i la dels seus pilots salvant obstacles. 

 

I sembla que m’he deixat ex profés per el final un dels atractius de la fira com de totes les fires, el poder provar en viu i ben cuinats els productes de la terra.  

Uns troncs ben encesos per fer caliu per torrar el pa, uns tastets (pels no de Berga,  botifarra crua) omplen en el seu flaire l’aire matinal.  

 

Si aleshores barregem el pa, el tastet, el xai, un bon allioli  de codony i una llarga xarrupada a un porró de vi, sense passar-se, que els Mossos vetllen pel bon comportament del personal tan a peu com a la carretera, festa complerta. Un altre tradició és un plat de pèsols negres també típics amb una bona rosta de cansalada. 

I per que no parlem de cotxes i més cotxes que omplen els verals de la carretera i els camins de les masies de la zona. Però no hi ha cap queixa, és una festa de tots.   

 

 

Després de passejar, parlar amb coneguts, veure l’ambient, que també omple l’esperit i gaudir de veure gent feliç, només manca tornar cadascú a casa seva.  

L’any 1900 per aquesta festa es van hostatjar al poble distingits catalanistes presidits per Àngel Guimerà. 

Miquel Pujol Mur. 

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

L’ARBRE DE LA SOLITUD.

Va decidir fer-se una casa però com és molt aprensiu va pensar que només hauria un lloc per entrar-hi. A més no el faria gaire gros per evitar que alguna persona amb males intencions pogués ficar-se a dins sense adonar-se’n. Només va posar una única porta-finestra de guillotina i a més manada per un dispositiu elèctric per fer més còmode i segur el seu aïllament.  

Dins de la casa allò més necessari una cuina amb nevera, congelador i frega plats, una habitació amb una taula gran que el mateix temps serveix per menjar com per escriure, posar l’ordinador i el televisor. Un prestatge amb llibres i una equip de música amb els seus corresponents CDs.  El dormitori amb els seus armaris i naturalment el quarto de bany. 

Una vegada acabat el seu recinte hi va posar uns pocs quadres i fent la darrera ullada pensà que és un afortunat que en un espai lliure de terreny, lliure fins i tot de cotxes, ha pogut construir el seu somni una casa per viure, sense problemes de relacionar-se amb ningú. Un cop arribat a la casa podria gaudir de l’aïllament necessari per la seva tranquil·litat, sense pensar que algú sense el seu permís pogués entrar a molestar-lo. 

Una teulada, quatre parets i un porta-finestra per poder entrar i sortir i donar una mica de claror a l’interior. El somni de la seva vida. Va sentir a la seva esquena, en certes ocasions que explicà al treball, entusiasmat, la seva gran obra, que algun company fent un moviment oscil·latori amb el dit a la templa comentava: Això quasi és el calabós d’una presó. Però feliç per haver-se construït en el lloc desitjat el seu palau no va ni fer-ne cas. 

Va començar a viure-hi i tot marxava com havia somniat, s’aixecava al matí escoltava els ocells trinar a certa distància, veia el sol matiner aixecar-se com un dics radiant i amagar-se al vespre rere una muntanya propera. S’hi queia una tempesta al vespre a l’obrir la finestra olorava la terra molla. Dins la seva casa havia tot el necessari i gaudia del seu propi jo sense remordiments. 

Tot d’una van començar a aparèixer nova gent que portats per la bellesa de l’entorn s’acostaven i  miraven la natura i de lluny xafardejaven la seva casa. Més tard van vindré algun grup a fer càmping, la qual cosa ja  molestava la seva vida eremítica. Uns mesos més tard va avisar a la policia perquè n’eren molts els que trencaven la pau. 

De sobte una camions van presentar-se un matí i van començar a deixar estris de construcció prop de la seva casa, més tar una brigada construir una casa. Portats pels nous veïns van venir uns altres. La pau trencada i a més algun de més amistós acudí a invitar-lo a una festa, res cap cosa, sense importància, una barbacoa, xerrar una mica i fer una xic de xerinola. No va acceptar volia gaudir del seu espai. Potser i tot va fer cara de molestar-se. 

Aleshores un gran pensament li vingué al cap, compararia un arbre i el plantaria davant la porta així ningú tafanejaria la seva casa. Va anar al planter i va encarregar l’arbre de més ràpid creixement per garantir el més aviat possible el seu aïllament. No volia construir una cerca ni una tapia perquè això l’enclaustraria dins un espai reduït vers el paisatge.

Immediatament de rebre’l fa posar mans  a l’obra i en poc temps havia plantat l’arbre davant de la porta finestra tan ajustat com era possible però permetent la entrada i sortida de la casa. 

A l’endemà, en el temps, una forta sotragada en va esparverar i volem sortir li va ser impossible. L’arbre de tant ràpid creixement  havia crescut i crescut i ara s’incrustava en les parets de la casa justament davant de la porta. 

Desesperat va demanar auxili però per un instant va semblar impossible l’arbre impedia qualsevol comunicació telefònica tallant la cobertura i apressant en les seves arrels els cables i tubs de subministrament de llum, aigua i gas. 

Fent soroll, picant a les parets, cridant en moltes ocasions intentà cridar l’atenció dels veïns. Fins que un dia quan era desesperat d’obtenir ajuda uns sagals, d’aquells que tant el molestaven, en passar pel costat de la casa sentiren els seus xiscles, ja ofegats pel pes de l’angunia i la desesperança, avisaren a la policia que després de fer indagacions i escoltar la seva veu van fer tallar l’arbre i així eixir del seu estimat cau.  

En les noves amistats com els sentiments has de saber fins on poden arribar i evitar greus imprudències. 

Miquel. Pujol Mur.

EL FOLLET DE LA FONT

Habitava en aquella font des de temps immemorials.  Li agradava sortir pel canó on brolla l’aigua i de tan en tan  fer unes cabrioles a l’aire, sobretot quan algú s’aturava a la font per veure o refrescar-se,  com li agradava fer pessigolles a la llengua del que bevia, sortint sempre abans no tanqués la boca no fos cas que  es quedés dintre, com una vegada va estar a punt de passar-li.  Sort que en un rampell el va fer esternudar  i es va escapolir.
 

 El follet era una mica entremaliat, ja que moltes temporades s’avorria molt, quan a l’estiu es deturaven a la font, feia de les seves. Una vegada amb uns nois que es refrescaven es va ficar dins la samarreta d’un i li feia pessigolles. Quins vots feia aquell noi, es pensava que si li havia ficat una sargantana i es va treure ràpid la camisa. Una altre vegada amb unes noies li va venir l’acudit de ficar-se entre les seves faldilles, ara l’una, ara l’altre, les feia voleiar i aixecar de tant en tant i uns joves que hi havia prop d’allà s’ho passaven d’allò més bé. Les noies no entenien el que passava doncs no feia mica de vent.

¾   La font està embruixada –deien,

Va durar un temps que corrien rumors que la font estava encantada i la gent va deixar d’anar-hi. El follet s’avorria molt . Només de tant en tant passava algun caminant cansat que s’aturava a veure a la font.

Aquella tardor va ploure molt i de sobte va venir una gran torrentada, que es va endur la font cabal avall junt amb el follet que l’habitava. Aquest es va trobar xipollejant en mig de l’aigua sense saber que fer, ni com sortir , i es va deixar arrossegar per aquell torrent tumultuós, que va anar a espetegar  dins un ample riu, que el follet mai havia vist.

Durant dos dies va ser arrossegat pel corrent riu avall, un riu ample cabalós que no s’acabava . El tercer dia es va trobar dins un llac molt gran  i de cop va topar amb una pressa, d’allà no en podia sortir.  Va trobar més follets que  també havia arrossegat l’aigua.  Un de més gran els va dir que eren dins un pantà i que era molt difícil sortir d’allà.
 

Com eren molts follets junts, van decidir que si havien de viure allà havien de passar-ho el més bé possible; és van agrupar tots, s’ajudaven i passaven els dies nedant, jugant i rient.  El fons del pantà va ser des de llavors el seu nou habitat, encara que a vegades pujaven a la superfície, però quan veien tanta esplanada d’aigua tornaven a submergir-se  i a refugiar-se  al fons del pantà. El nostre amiguet va viure content i feliç en aquell nou lloc, amb tants companys,  encara que alguns dies enyorava la calma de la font petita i tranquil·la d’aquells anys enrere on sempre havia viscut.

15/01/2014

 

SENDER 42. PONT DEL DIABLE. MÚSSER.

El dia era bo per fer camins, el nostre desig també, havia sortit el sol, però no amb gaire força, i un vent suau refrescava l’ambient matinal. Con moltes vegades, quan podem,  vam decidir anar a caminar i quin lloc més formós que la Cerdanya per fer una mica d’exercici. 

Ens arribarem a Músser on anteriorment havíem visitat la seva església i donat una volta pels seus carrers d’origen medieval i on en veure un cartell de rutes vam treure la idea de fer el camí que des d’aquest petit poble de la Cerdanya amagada porta fins a Lles de Cerdanya. Des mateix poble surt una pista de terra que condueix fins a Arànser.  

Ja aparcat el cotxe i nosaltres vestits per l’ocasió i un xic abrigats per defensar-nos de l’aire fresquet que venia de la muntanyes properes: Monturull, Perafita...vam iniciar la nostra caminada que ens portà fins el pont del diable. 

La ruta és fàcil, tret d’algun indret on l’aigua enfanga el camí, i notes com les botes s’enfonsen en el llimós terra, però si, com és convenient portes de canya alta no hi ha cap problema.  

Entremig del bosc, rodejats d’arbres de fulla caducifòlia, hem seguit el caminoi. Una suau brisa envoltava els arbres, i com una pluja de llàgrimes perdudes, les fulles grogues  voltaven en l’aire i queien al terra. L’ambient és de tardor i el paisatge és emmarcat per les tonalitat grogues, vermelles i verdes del arbres com un bella simfonia de colors dins el marc fosc de la muntanya. 

Aleshores hem arribat al punt desitjat, el pont del diable. En un cartell informatiu, a  l’entrada del pont, la llegenda que va lligada, com es habitual  on els noms van lligats amb el dimoni. 

Aquest llegenda, signada per Quim Guasch, tal com ell la va escriure us la faig arribar:   

Diuen els que ho diuen, que a Músser hi vivia el “moro Mussa”; que era molt atractiu i elegant, tant que la bruixa que vivia al poble se’n va enamorar i amb el temps van tenir una nena. Aquesta relació va ser molt mal vista per la resta de les bruixes de les contrades veïnes d’Aransa, Lles, Aristot, Montellà... i per aquest motiu van decidir destituir-la del càrrec de capitana que posseïa. 

La bruixa de Músser, a l’assabentar-se se’n es va voler escapar amb la seva filla, però les bruixes del Baridà havien bloquejat tots els camins. Es va sentir tant impotent que es va donar al dimoni. El diable li va oferir un pacte: l’ajudaria a canvi que fos seva sempre més; ella s’hi va avenir. 

Així doncs, que el dimoni va construir un pont a mig aire del camí perquè poguessin creuar el riu i escapar-se. D’aquí, per la solana, es van dirigir cap a Meranges, van creuar el Puigpedrós i es van instal·lar a França. La bruixa de Músser però, va ser sempre més esclava del dimoni i la seva filla, la bruixa més important del Pirineu. 

Per aquest motiu la nit de Sant Silvestre, que és la última nit de l’any, totes les bruixes i bruixots del Pirineu es reuneixen per fer congria en aquest indret. 

Si voleu veure-ho heu de complir dues condicions: venir al pont despullat, per abrigall només una camisa molla i portar una canya verda a la mà esquerra. 

De moment segons conten ningú no ha sobreviscut a aquestes condicions i no ho ha pogut explicar. Hom s’entorna mort de fred i sense poder-ho veure. 

Altre llegenda ens diu que segons la tradició, Músser va tenir un castell, el qual diuen va manar construir el cabdill musulmà Musa II, i el poble va créixer al seu redós. Es diu d'aquest cabdill que tenia una filla molt bonica anomenada Oria Ben Musa que, havent mort molt joveneta, fou enterrada al lloc anomenat prat d'Ambell. 

Com a curiositat cal dir que fins ben entrat el segle XX va ser l'únic municipi cerdà on es conreava la vinya. 

La llegenda i la història molts cops recorren camins diferents però la sortida i el poble ens ha agradat i pensem tornar-hi per acabar de fer altres rutes. La gent del poble ens ha estat molt oberta i ens han donat les indicacions que els hem demanat.

Sort hem tingut de no trobar al diable ni a la seva filla, la fetillera més important del Pirineu, clar amb aquest pare no manquen gaire recomanacions.

Miquel Pujol Mur.

LA CASA OBLIDADA.

El soroll  de l’aigua canta quan llisca entre les pedres del minso rierol. 

L’església, una  massa pètria i ferma, no eterna com el cel, però sòlida i ben arrelada a la terra. 

La casa de camp vella i abandonada. Fa poc l’últim habitant, una dona gran l’ha deixada. Més encara no ha caigut en dessús manté les portes i les finestres útils pel seu servei.  

Un rajolí d’aigua omple poc a poc el safareig. La llum damunt del porxo, només una bombeta i una simple pantalla fèrria mostra el seu entorn. Encesa com a darrer esforç per no ser oblidada, ni la dona ni la casa.  

Al costat les quadres mostren restes d’eines de la feina d’una casa de camp: el carro antic, les reixes rovellades i mil andròmines de fermar, per treballar i donar de menjar els animals.

Els entorns de la casa i l’església amb la verdor de l’herba tendra il·lumina tot el paisatge. A la llunyania s’escolta el soroll d’un tractor que llaura la terra. 

Davant de la casa tres nogueres demanen l’atenció del visitant. Saltar un petit marge, rodejar una roda de molí, l’olor de l’herba trepitjada.  

Donar voltes cercant a terra els fruits oblidats. Un, un altre, aquell. Tres fruits i més de pell ennegrida, trencada, dura que llisca de la closca al passar-hi la mà. La closca mascarada, dura  i plena de solcs com la mateixa vida. 

On! Una pedra, potser la mateixa roda de molí farà d’enclusa. Un cop sec i la closca ens ofereix el fruit del seu interior. Les dues meitats surten en poc temps, el gust fort i un xic picant omple la boca.  

Una llesca de pa torrat, dues rodanxes de mató i una mica de mel destaquen el sabor de la nou i embolcalla dins la nostre boca tots dels aromes naturals del món terrenal.

Miquel Pujol Mur                                                     

LA CAFETERA

No ho entenia, que li haguessin regalat una cafetera si a ell no li agradava el cafè, dansà de la mort de la Matilde, al cel sia, no n’havia provat més .


Era una cafetera elèctrica d’aquestes amb càpsules, vaja de les més modernes. Li ha portat la seva jove, la Francesca, com a regal de Nadal... Suposo que es una indirecta, per quan venen ells tenir un cafè com cal apunt. Jo ja li  he dit que l’hauria de fer servir ella i també de portar el cafè, perquè ell no entenia pas com anaven aquests estris tan moderns. M’ha dit que cap problema, que no podia ser que sempre que venien a dinar haver de fer el cafè amb aquella vella cafetera que semblava  de la època de Matusalem.

El diumenge següent ja van venir a dinar, els dos fills , les joves i les tres nétes, tot cofois que havíem de provar la cafetera. Del dinar, com que sóc molt manetes me’n encarrego jo . Ells porten les postres i ara el cafè.

Cafè fort, cafè fluix, descafeïnat, amb cós, suau...  que em se jo.  Carai quin repertori, i si... quan va ser l’aigua calenta els cafès  es feien en un tres i no res, i es clar, com era la meva cafetera vaig també veure’n un de suau i he de reconèixer que em va agradar.

Potser hauré de mirar com funciona això, perquè no es veritat que no m’agradi el cafè, el que passa es que sempre em fa mandra de fer-lo. A més han deixat un munt d’aquelles càpsules. Si és tan fàcil com sembla, demà quan vingui el Marcel li diré que m’expliqui com funciona aquest estri.

03/12/ 2013

 

LA PORTA TANCADA.

L’home sort del cotxe i poc a poc s’arriba fins a la tanca de la cerca de fusta  que separa la carretera de l’espai retolat com capella. La tanca s’obre fàcilment i caminant pel petit passeig, de terra afermada amb travesses, veu primerament un petit campanar que situat a l’esquerra del camí fa guàrdia com avís de la presència de la moderna capella. 

Aquest edifici amagat rere els arbres omple una gran part de l’espai només deixant pas a un petit camí que condueix primerament a un mirador de vertiginosa panoràmica i després es perd davallant per la muntanya. 

Deixant de banda la capella seguí el caminoi fins el mirador contemplant l’arbreda que a cada costat del senderol omple els racons de la muntanya i  impedeix que el sol de la tarda caigui inclement sobre l’herba. Petites mostres del pas humà són visibles a terra com si tenir cura del país fos una part impossible de respectar pels essers humans.

Des del mirador es veu una serralada de muntanyes a davant, una l’altre al nostre costat de la vall i les que situades a darrere tanquen el circ muntanyós. A sota una gran aglomeració de cases que omplen com casetes de pessebre, però més modernes, el fons de la vall.  

L’home retrocedeix i busca altre cop la capella com si fos possible trobar a dintre un redós de pau. Els humans, fins i tot els no creients (sempre resta alguna dubte dins nostre) creuen que l’interior tranquil i seré de una església asserena l’esperit. Potser la paraula església no és la més apropiada però si sembla indicar un lloc de silenci, un lloc per recollir-se en sí mateix i pensar, netejar el cervell de vaguetats, de pensaments negatius i retrobar-nos a nosaltres mateixos. La nostra força interior, o a males els seus retalls, fem el possible per ajuntar-la i refer una part de nosaltres mateixos. 

Però l’home empeny una i altre cop, unes vegades endavant i quan la dubte creix, enrere per si la porta obrís a la inversa. Res impossible, ni endavant no enrere la porta resta tancada. Si hagués estat necessari un petit bri d’esperança, malgrat fos com el cap d’una petita agulla, la salvació fora tancada com altres moltes portes. 

Moltes esglésies són tancades actualment, alguna obre especialment en festes locals i en la majoria no hi ha ningú amb temps per escoltar al desesperat. Aleshores l’església de portes tancades representen pot ser la gran pèrdua de la fe o que els fets religiosos han quedat anorreats pel nou món tant ple de desesperança.   

Una altre possibilitat és que el missatge de Jesús ha estat mal administrat i burocràticament tergiversat. 

Miquel Pujol Mur.