EL CAMINANT DEL PAS IMPRECÍS.

El caminant de pas imprecís puja pel camí. Aquest va començar fa forces anys i primerament va ser planer i alegre a l’empara dels murs que el protegien dels vents que bufaven en aquells anys d’infantesa.

Després van arribar les cabòries i els mals entesos com es produeix sempre en els camps nous i poc treballats de la vora del camí. La pujada és més costosa, però la sang és briosa, i cal donar-li embranzida a la collita.

Joiosament més tard, van vindré els anys de les flors, el camp lluïa esplendorós i tot era cercar i buscar fins a trobar la quintaessencia de la vida. La flor va fructificar i el gra va omplir els graners plens d’il·lusions. El camí feia costa amunt però l’afany feia oblidar la pendent.

Així poc a poc el camí va pujar i una vegada dalt va iniciar-se la davallada com quan la palla minva al ser utilitzada a l’hivern.

Poc a poc sense adonar-se, el camí puja i baixa segons la ruta que es vol seguir. Les pedres entorpeixen el pas i moltes arrels fan que el caminant vacil·li en la seva llarga singladura. Però entremig de les penes hi ha alegries i el camí-vida és suportable.

Ja finalment el sender davalla fins els fons però encara la força de l’esperit fa que el caminant segueixi poc a poc amb les cames tremoloses però gaudint de la natura que l’envolta com una resposta als seus treballs.

La natura com la vida segueix el passos del temps, primavera, estiu, tardor i hivern. Primerament unes simples fulletes, després un flexible tronc que poc a poc s’enforteix, li neixen branques i seguin els curs de la vida, dóna fruits i perd les fulles, una a una, fins la propera primavera i poc a poc rodola per la vida, any rere any, fins que el vigorós tronc cau i s’esmicola damunt la terra.

El caminant com els demés farà el seu camí fins on les forces li permetin i després... segurament el punt d’arribada i el cicle vital seran complerts.

Miquel Pujol Mur.