LES JOGUINES.

Finalment la gran baluerna de la tómbola nadalenca és acabada. Primer, va ser la gegantina lona i les seves grans encavallades, més tard, els prestatges i els mostradors. En el darrer moment les nines, el cotxes i demés joguines van ser desembalades i col·locades en el seus respectius llocs. Ara, ja tot finalitzat, el director del col·legi l’inaugura obrin el pati a la gran fira dels Reis d’Orient, per oferir a bon preu joguines per les festes a tota la població. 

Ha hagut més d’una discussió amb els comerciants del petit poble, però com quasi tots són ex-alumnes prefereixen que els diners s’inverteixen en obres de caritat, dins la mateixa localitat, que veure’s obligats a furgar dins la pròpia butxaca. A més, hi ha que pensar que les joguines són, la majoria de les ocasions, una nosa invendible en les botigues durant tota la resta de  l’any. Altres, pensen que per veure marxar els veïns anar a comprar-ne a la capital, més val no invertir diners. 

Un arlequí de vius colors i cascavells d’alegre dringar és ubicat en una de les postades més altes, observa a la gent i fa un repàs exhaustiu de tots i cadascun dels possibles compradors que s’apropa a mirar. 

L’arlequí és un personatge bastant crític i mordaç. Mira, sent, veu i pensa, no com els tres monos de la història que miren, veuen i callen, ell, a més a més, pensa i les seves critiques són força iròniques. 

Primer pensament: Aquestes noies no tenen cap idea de com s’ha de muntar una bona exposició, a mi m’haurien d’haver posat enmig de totes aquestes andròmines. No n’aprendran mai!  

Des de el seu lloc privilegiat li agrada guaitar aquella expressió innocent de la mainada petita que creu de veritat en la il·lusió del Reis. Pensen amb fe cega que aquell és el magatzem de Ses Majestats i és d’on sortiran aquell regals que somnien. Només manca escriure una breu carta. demanant-lo i a la nit de l’Epifania es produirà el miracle, i aquell objecte desitjat serà depositat a casa seva, sigui en el balcó, la llar de foc o el cobert. 

Maleïda vella, mira que dir que mai compraria un arlequí amb cascavells a una nena. Si sabés com m’agraden les nenes, no diria això. Potser, més val així, perquè la néta fa cara d’avorrida, segurament amb una iaia així... Pobre criatura! Amb allò tan alegre que sonen els meus picarols. Ai, senyor! Aquesta donota de pagès només deu sentir el soroll dels esquellots! 

Ui! Perill! Una àvia garrepa! Mira com busca les ulleres dins la bossa. Ostres! He dit bossa, però, més aviat sembla el sac del blat, de grossa que és. Mira, mira, per fi les ha trobat. Si són antediluvianes! Iaia, per favor, modernitzis una mica semblen les anar a batre. Uf! Com arrufa el nas, és nota que el preu no li agrada. Mira la nena com la tiba i assenyala amb el ditet la nina gran. Home! Fixat, fins i tot, la iaia somriu! Visca nena t’has guanyat la nina! Què no farà la tendresa d’un infant. 

Caram! Què n’és d’eixerida aquesta jove? Pse! L’home tampoc està malament, però, no té la brillantor de la mirada de l’esposa. Uf! Porten el nen en un cotxe d’aquest que té les rodes més grosses que el de carreres d’aquí sota. Però, com vol comprar aquest ós marró gegantí per un bebè tan petit, si els posen junts al bressol se li ofegarà el crio. Ai, Déu meu! Aquestes mares joves, però com deu estar de tendra tan joveneta i tan rodoneta. Ai, Senyor! Per què m’has castigat fent-me arlequí de joguina.  

Això és una merda! Sempre esperant qui et vulgui portar a casa. Estic cansat d’escoltar: “Té un somriure massa irònic”. “Les mans són molt grosses”. “Els ulls són molt picarescos”. “Faran massa soroll els picarols, despertaran al nen”. Manoi! Jo sóc com sóc i qui no li sembli bé que és foti! 

Ostres! Ostres! Que n’està de ferma la nena! Bé, tampoc et passis, amb això de la nena. Almenys té divuit anys i el paio aquest que l’acompanya quaranta o més. Clàssic, una noia primerenca que comença a treballar i el sàtrapa del cap que se n’aprofita. Òndia! Quin ninot més maco i gros que han comprat. Ei, mossa! Per què no has pensat amb mi? Tu no saps, el que em satisfà emmotllar-me entre els braços de una joveneta de sines tan generoses com les teves. Més, no s’ho cregueu aquests flirts, acaben com el rosari de l’aurora: quatre plors; els pares m’han dit; la dona m’ha amenaçat; els meus pobres fills; et donaré uns diners i una carta de recomanació, ben bé no sé que vol recomanar; potser... Després ve allò d’una depressió i el ninot al contenidor. Mal destí t’espera amic! 

L’aparador es va buidant fins que arriba la nit de Reis que no deixa putxinel·li amb cap ni peus. Els pocs que queden amb de reflexionar sobre la seva sort. Seran recollits i entregats a hospitals i algun viatjarà a terres llunyanes. 

L’arlequí pensà: Aquesta gent malgrat la crisi encara viu molt feliç. Segurament, ara anirem a parar a alguna llar on serem apreciats de veritat, sense tantes dubtes, i acollits per mans que ens estimaran. Ara que si queies en mans de una càlida joveneta ja li explicaria jo uns quants versos del bon amor. Ai, senyor geni i figura fins la sepultura! 

Miquel Pujol Mur.