Ha hagut més d’una discussió
amb els comerciants del petit poble, però com quasi tots són ex-alumnes
prefereixen que els diners s’inverteixen en obres de caritat, dins la mateixa
localitat, que veure’s obligats a furgar dins la pròpia butxaca. A més, hi ha
que pensar que les joguines són, la majoria de les ocasions, una nosa
invendible en les botigues durant tota la resta de l’any. Altres, pensen que per veure marxar els
veïns anar a comprar-ne a la capital, més val no invertir diners.
Un arlequí de vius colors i
cascavells d’alegre dringar és ubicat en una de les postades més altes, observa
a la gent i fa un repàs exhaustiu de tots i cadascun dels possibles compradors
que s’apropa a mirar.
L’arlequí és un personatge
bastant crític i mordaç. Mira, sent, veu i pensa, no com els tres monos de la
història que miren, veuen i callen, ell, a més a més, pensa i les seves
critiques són força iròniques.
Primer pensament: Aquestes
noies no tenen cap idea de com s’ha de muntar una bona exposició, a mi
m’haurien d’haver posat enmig de totes aquestes andròmines. No n’aprendran mai!
Des de el seu lloc privilegiat
li agrada guaitar aquella expressió innocent de la mainada petita que creu de
veritat en la il·lusió del Reis. Pensen amb fe cega que aquell és el magatzem
de Ses Majestats i és d’on sortiran aquell regals que somnien. Només manca
escriure una breu carta. demanant-lo i a la nit de l’Epifania es produirà el
miracle, i aquell objecte desitjat serà depositat a casa seva, sigui en el balcó,
la llar de foc o el cobert.
Maleïda vella, mira que dir
que mai compraria un arlequí amb cascavells a una nena. Si sabés com m’agraden
les nenes, no diria això. Potser, més val així, perquè la néta fa cara d’avorrida,
segurament amb una iaia així... Pobre criatura! Amb allò tan alegre que sonen
els meus picarols. Ai, senyor! Aquesta donota de pagès només deu sentir el
soroll dels esquellots!
Ui! Perill! Una àvia garrepa!
Mira com busca les ulleres dins la bossa. Ostres! He dit bossa, però, més aviat
sembla el sac del blat, de grossa que és. Mira, mira, per fi les ha trobat. Si
són antediluvianes! Iaia, per favor, modernitzis una mica semblen les anar a
batre. Uf! Com arrufa el nas, és nota que el preu no li agrada. Mira la nena
com la tiba i assenyala amb el ditet la nina gran. Home! Fixat, fins i tot, la
iaia somriu! Visca nena t’has guanyat la nina! Què no farà la tendresa d’un
infant.
Caram! Què n’és d’eixerida
aquesta jove? Pse! L’home tampoc està malament, però, no té la brillantor de la
mirada de l’esposa. Uf! Porten el nen en un cotxe d’aquest que té les rodes més
grosses que el de carreres d’aquí sota. Però, com vol comprar aquest ós marró
gegantí per un bebè tan petit, si els posen junts al bressol se li ofegarà el
crio. Ai, Déu meu! Aquestes mares joves, però com deu estar de tendra tan
joveneta i tan rodoneta. Ai, Senyor! Per què m’has castigat fent-me arlequí de
joguina.
Això és una merda! Sempre
esperant qui et vulgui portar a casa. Estic cansat d’escoltar: “Té un somriure
massa irònic”. “Les mans són molt grosses”. “Els ulls són molt picarescos”.
“Faran massa soroll els picarols, despertaran al nen”. Manoi! Jo sóc com sóc i
qui no li sembli bé que és foti!
Ostres! Ostres! Que n’està de
ferma la nena! Bé, tampoc et passis, amb això de la nena. Almenys té divuit
anys i el paio aquest que l’acompanya quaranta o més. Clàssic, una noia primerenca
que comença a treballar i el sàtrapa del cap que se n’aprofita. Òndia! Quin
ninot més maco i gros que han comprat. Ei, mossa! Per què no has pensat amb mi?
Tu no saps, el que em satisfà emmotllar-me entre els braços de una joveneta de
sines tan generoses com les teves. Més, no s’ho cregueu aquests flirts, acaben
com el rosari de l’aurora: quatre plors; els pares m’han dit; la dona m’ha
amenaçat; els meus pobres fills; et donaré uns diners i una carta de
recomanació, ben bé no sé que vol recomanar; potser... Després ve allò d’una
depressió i el ninot al contenidor. Mal destí t’espera amic!
L’aparador es va buidant fins
que arriba la nit de Reis que no deixa putxinel·li amb cap ni peus. Els pocs
que queden amb de reflexionar sobre la seva sort. Seran recollits i entregats a
hospitals i algun viatjarà a terres llunyanes.
L’arlequí pensà: Aquesta gent
malgrat la crisi encara viu molt feliç. Segurament, ara anirem a parar a alguna
llar on serem apreciats de veritat, sense tantes dubtes, i acollits per mans
que ens estimaran. Ara que si queies en mans de una càlida joveneta ja li
explicaria jo uns quants versos del bon amor. Ai, senyor geni i figura fins la
sepultura!
Miquel Pujol Mur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada