(A la terrassa d’un bar una persona observa les persones que l’envolten)
Fa estona que estic asseguda a la terrassa
d’aquest bar del passeig. Abans estava força plena de gent que esmorzàvem com
jo, ara només quedem dues taules. Amb això de la Pandèmia la gent va amb compte
a sortir gaire. Com aquest mati el tinc lliure, no tinc ganes de tornar a la
solitud de casa, estic bé aquí, m’agrada
respirar l’aire del matí i contemplar el
passeig i la gent anant amunt i avall.
És el tercer cafè que em prenc,
però estic encuriosida mirant aquells tres estranys personatges que hi ha
asseguts unes taules més enllà . Van
vestits estrafolaris. Porten unes samarretes negres sense mànigues que llueixen uns braços musculosos , morenos i plens de tatuatges (no es que tingui res contra els tatuatges, la
meva néta adolescent també en porta alguns) però aquests els cobreixen braços,
mans i continuen torç avall per sota la samarreta. Els cabells llargs,
descuidats, greixosos, dos porten barba, l’altre no. Pantalons estrets negres,
botes i unes ulleres fosques complementen la seva indumentària. No fan gens de
gràcia, més aviat fan basarda. Potser
són estrangers o traficants de
drogues... qui sap.
Ampolles de birres buides sobre
la taula i restes d’entrepans mostres del tiberi que s’han endrapat. Riuen , beuen
i fan xerinola, sembla que en porten més la cap que els peus. L’amo els mira de
reüll des de darrera la porta.
M’entretinc amb el mòbil, enviant
missatges a les amigues, alternant la mirada entre l’aparell i les forans. De cop aquests s’aixequen i
marxen fent ziga-zagues entre les taules buides. L’amo del bar surt cridant,
¾
Eh!!! On aneu? Que cal pagar les consumicions .
Ells es giren amb parsimònia i li
planten cara. El primer li dona un cop de puny a la cara que el fa caure a
terra, sagnant es va per aixecar, quan si acosta un altre que li dona un cop de peu i treu una navalla.
Sense pensar-m’ho envio un missatge d’auxili als companys,
m’aixeco i crido mentre estic
furgant a la bossa,
¾
Quiets desgraciats. No toqueu aquest home! No en
teniu prou d’haver begut de gorra.
¾
Ja... ja... ja. Una iaia que també vol marro. Ara
venim per tu .
De cop trec la pistola de la
bossa i els apunto,
¾ Quiets tots
ho us rebento les tripes!
Van quedar un moment astorats
mirant-me, però el del ganivet anava acostant-se sense por. Quasi el tenia a
tocar quan li vaig disparar un tret al
peu , encertant de ple. Uns esgarips i la sang rajant van mantenir els altres
quiets. Aquest encara s’acostava ranquejant, però amb el ganivet a la ma, que
amb un cop sec li vaig fer caure a terra. Al crit de MARXEM es donen a
l’escapolida. Els mossos arribaven en aquell moment pel darrere i els van detenir.
En Pau, l’home del bar,
s’aixecava del terra mig marejat i amb la cara plena de sang, el vailet del bar
l’ajudava. Sembla que te el nas trencat...
–diu aquest- En aquell moment arribava l’ambulància,
¾ No vull
anar a l’hospital. Només vull que em paguin el que em deuen , després de tants mesos tancats , el negoci se’n va en
orris. Necessito les peles... Sis plau, ajudeu-me.
Com els sanitaris van veure que
el ferit del peu no se li parava l’hemorràgia
li van dir,
¾ Si vols anar
primer a l’hospital paga el que deus i
t’agafem ara.
L’agressor amb cara de pomes
agres i de mal es treu dos bitllets de 50 € i els tira al terra als peus de
l’altre tot dient,
¾ Va, té i
quedat el canvi.
Mentrestant havien arribat una
altre patrulla dels Mossos, un caporal conegut se’m va acostar i em va dir,
¾ Caram
Úrsula. Em pensava que t’havies jubilat
¾ La
setmana vinent noi. Avui anava a tornar l’arma. Aquests dies toca estar a la
rereguarda .
Abans de marxar vaig entrar al
bar per veure en Pau, el nas ja no li sagnava i estava més reviscolat. Em va donar
les gràcies per tot el que havia fet per
ell i per agrair-m’ho, tota la setmana vinent
tenia l’esmorzar gratis al bar .
-14-09-2020-
