CRUELTAT IV.

POTSER, FINS I TOT, ERA UN ESSER HUMÀ. 

Sense immutar-me per la seva mirada vaig continuar parlant amb el dubte si les meves paraules arribaven al seu pensament o es perdien entre la llum de les espelmes o la penombra de la habitació. Sir Cristòfol continua impertorbable però els seus ulls verinosos eren clavats en la meva semi nuesa.

¾    Vas nàixer d’una dona i ens hauries de respectar perquè som portadores de vida. Tu sense dones no existiries i la humanitat hagués desaparegut. 

No sé què va passar perquè les seves faccions van canviar així com l’aire cruel de la seva mirada. Deixar de ser la mirada del home poderós capaç de qualsevol maldat i es convertí en l’infant que va ser un dia llunyà. 

Només pronuncià una paraula i plorà cosa que mai m’havia imaginat en un home d’un posat tant petri.

¾    Tata- i balbuceja altre cop.- Tata. -Semblava ferit internament per un record íntim. 

Les meves idees eren plenes de suposicions. No creia que les meves sines li provoquessin cap reacció especial. Potser la seva visió, la meva duresa parlant o ambdues coses van trencar el cristall que envoltava el seu cor i va mostrar-me la part dèbil de Sir Cristòfol. 

Sonà el telèfon anul·lant l’aïllament de la cambra. Cordant-me la brusa i amb pas segur vaig abandonar l’hotel. Em sentia dona. 

Com si el cristall esquerdat en la nostra entrevista formes part de la bombolla que el protegia poc després Sir Cristòfol, tornava a ser en primera plana dels diaris al suïcidar-se.   

En escriure el meu article vaig indagar per saber les circumstàncies que envoltaven la seva vida des de petit.  

La tata era la dida que l’alletà de petit i que el protegí de la intemperància i els mals hàbits familiars. La dida, que va ser la mare afectuosa en contra de la violència i l’oblit d’uns pares cruels. La tata que va sacrificar la vida per salvar la del seu nen malgrat no fos propi. 

I vaig entendre l’home però mai entengué al monstre assassí en què és convertí. 

Violència crida violència. Lluitem per una societat justa on homes i dones puguin conviure en pau i equilibri.   

Miquel Pujol Mur.

Berga, 22/11/2012.

ELLA - II

No va veure més la noia, en els dies següents, li va estranyar, encara que en un creuer i van cents de persones, però alguna vegada o altre coincideixen. Va trobar alguna  dona madura amb qui compartir alguna estona, res més;  sovint pensava en ella, la noia del primer dia.

Va ser el cinquè dia del viatge, quan en arribar al port de Gènova, abans ningú baixés del vaixell,  va pujar uns carabinieris  italians i al cap d’una estona , ella va sortir escortada i emmanillada entre els dos policies. Escoltant  els rumors de la gent  es va assabentar  que ella havia empès la seva parella al mar, després d’haver-lo emborratxat.

Caram amb la mosqueta morta –pensava-  ell ja havia deduït que la maltractaven, però...

 

 Ella, el va descobrir entre la multitud de curiosos que la miraven,  i se’l va mirar descaradament amb un mig somriure enigmàtic, mentre caminava altiva entre els dos carabiners. Pensava en ell i la breu trobada del primer dia –Era agradable aquest xicot, segur que ni es pensa que ell va ser la causa de la pallissa monumental que vaig rebre aquell dia, d’aquell energumen gelós i maniàtic. La causa d’estar amagada quatre dies  sense sortir a causa dels blaus i les ferides, mentre ell  penedit amb demanava perdó una i altre vegada. Tenia la meva raó per no perdonar-li mai .

 

 Ahir al vespre em vaig arreglar i maquillar bé, tant per dissimular les ferides com per fer-li creure que volia fer les paus. Havien de passar una nit especial, una nit esbojarrada, això li encantava. Vam  sopar i el vaig fer beure molt, vi, cava i  còctels diversos. Gairebé no s’aguantava, m’abraçava per caminar dret;  quan vam sortir a coberta per mirar la lluna,  jo reia, senyalant-li la lluna reflectida  dins l’aigua. Ell repenjat a la barana la mirava dins  l’aigua i no la veia, -allà!  allà!.. jo deia.  Es va abocar una mica mes  i vaig aprofitar per agafar-lo per les cames i empènyer-lo  dins l’aigua. Hauria sortit tot perfecte si no hagués estat per aquell cambrer  que em vam veure.    Havia suportat molt temps que em pegués, i moltes altres coses,  però aquella brutal pallissa , fa dos mesos, quan estava embarassada, i que  va fer que perdés el meu fill,  això no li vaig perdonar mai.  Era, ell o jo, i ell ja mai més em podrà fer res. Més igual anar a la  presó almenys allà estaré tranquil·la.  Llàstima de tot plegat,  perquè aquell home que encara em mira esta força bé.

 

Ell,  la va seguir amb la mirada fins que la va veure desaparèixer entrant dins el cotxe policial. Mentre el cotxe s’allunyava  anava pensant els fets – Que babau devia ser  aquell  home; a mi no me l’hagués jugat. Si hagués pogut seduir-la, ja l’hauria sabut  aviat qui manava i qui s’humiliava. No s’hauria rigut de mi, la mala puta, i al mar... hi hagués anat a parar ella.

 

  -26 de novembre de 2012-

CRUELTAT III.

CARA A CARA. 

Però aleshores alguna cosa va trencar-se en el meu interior. No sé què em va passar ni per què va succeir. Potser la fredor metàl·lica de la maneta de la porta va ser el detonant i una corrent elèctrica em va travessar el cos i em va deturar en la meva fugida. Tal vegada el titil·lar de la flama de les espelmes espantades per la meva brusca reacció per escapar d’un ambient que m’empresonava i em deixava sense força. No ho sé ni segurament ho sabré mai però en aquell instant la meva ment va apartar el dolor i la por causada per les paraules de Sir Cristòfol.  

Vaig endreçar-me, vaig passar les mans pels cabells tirant-los enrere, vaig mullar-me els llavis amb la punta de la llengua i amb els dits vaig assecar-me les llàgrimes de l’horror passat. Mentre polia el meu aspecte corporal reparava les escletxes mentals més feridores i cruels. 

Qui era aquell home, simplement un home no una persona, o simplement res de tot això només una simple bestiola, una feristela a qui havia d’enfrontar-me i vèncer. 

Vaig tornar dreta, segura i ferma a l’habitació. Romania  assegut a la butaca amb el mateix somriure fred, immòbil de cara i de cos. Vaig mirar-lo fixament amb un aire de menyspreu en els meus ulls. En aquells moments només veia assegut una serp de ulls verds que m’observava momentàniament sorpresa però de qui no em podia fiar. Amb el soroll del seu respirar, amb el moviment oscil·latori del seu cap i amb el sord soroll del seu cascavell pretenia distreure’m per saltar damunt meu i ferir-me. 

Amb tot el valor i gosadia possible m’assegué altre cop a la butaca mirant-lo fixament i vaig començar altre cop les meves preguntes. Em mira i amb el somriure dur va dir-me:

¾    Tornés, em vols més. Pot ser t’agrada la idea de patir més vexacions. 

No vaig respondre a la seva provocació i la primera frase em sortí forta i dura:

¾    Sóc una dona, un esser humà, i per tant capaç de sofrir i riure. Però per davant de tot sóc lliure i ningú, sigui quina sigui la seva categoria social, pot intentar subjugar la meva llibertat. 

No va contestar però pel moviment de seves les mans entengué que li importava poc que els dominats fossin homes o dones. Desesperada per la seva indiferència obrint-me la brusa l’ensenyà les sines.

¾    Mira uns pits com els que van alletar-te. 

Continuarà... 

Miquel Pujol Mur.

Berga, 22/11/2012

 

CRUELTAT II.

LA VISITA A LA SERP. 

Sense pausa i amb molta pressa així va iniciar-se la meva visita a Venècia, capital del Lido. No vaig poder fer ni una ullada a la plaça de Sant Marc. Des de l’aeroport, la canoa taxi que travessa el delta em deixar a la porta de l’hotel. Ja sóc a l’Hotel Embassadeurs em vaig dir. Com tinc un aire agressiu i de bon veure, a més d’alta sóc morena i ben plantada els conserges no s’han oposat a la meva visita a Sir Cristòfol. Devien pensar que era una meuca de classe alta que venia a satisfer els desitjos del cavaller. 

La suite, com correspon a un hotel de tal categoria, era adient al seu preu. Uns severs i espessos cortinatges vermell fosc, quasi del color sang vaig pensar en entrar, impedien que qualsevol raig de sol ni de llum nocturna esmorteixi la claror d’una dotzena d’espelmes hàbilment distribuïdes per l’estança. 

Després de les salutacions de rigor sóc asseguda davant seu. Em sento com una conilleta nua davant d’una serp d’ulls verds buits d’expressió.

¾    Per què ho va fer? - Asseguda en una butaca d’alt respatller va ser la primera pregunta segurament massa sobtada i al mateix temps massa innocent per aconseguir un clima per poder seguir la conversa. Era davant meu, impol·lut, hermètic, les seves faccions no revelaven ni un pensament ni el més mínim moviment com si fos una freda i cruel estàtua grega. És posat en el butaca rígid, ert com si vulgues conservar sense cap arruga el seu elegant vestit de seda negra.

¾    Per què ho vaig fer. Bona pregunta- va contestar amb una veu forta, profunda i amb el deix amarg final, com el sabor de la darrere copa de campari. – Ho vaig fer perquè era meva i l’havia de castigar. Ella havia de reconèixer qui era l’home, el mascle, l’amo. Parlant de tot vostè no està gens malament. És elegant i pot ser que aquest lleu i suficient somriure dels seus llavis jo sabria fer-lo canviar per una ganyota de por. La por, amiga meva, és sana i creure’s que un ho sap tot és denigrant.

¾    No parlàvem de mi. Parlàvem de la dona que va pegar, apallissar i finalment dessagnar. Sembla ser que no era la primera.

¾    Sí, ja t’ho he dit l’havia d’ensenyar a respectar-me. I tu estimada, també et podria fer veure quin món s’obriria davant teu. Penar, sofrir, demanar clemència i potser...morir, després de sentir el goig de la humiliació més profunda. 

No vaig aguantar-me més, amb la pell de gallina i els pèls de punta vaig aixecar-me i vaig fugir espaordida mentre sentia el seu riure ofensiu. 

Continuarà... 

Miquel Pujol Mur.

Berga,20/11/2012.

 

CRUELTAT I.

FEINA DE PERIODISTA.  

Acabava d’arribar a l’oficina, i quasi sense temps de penjar l’anorac, quan la cap de premsa em va cridar per fer-me l’encàrrec d’un nou reportatge. Asseguda davant seu vaig perdre la meva fama de riallera quan va dir-me el nom del personatge a qui havia d’entrevistar. Sir Cristòfol, rere aquell nom hi ha un home amb una història de força crueltat, sadisme seria la paraula més adequada, malgrat la seva joventut. 

Sir Cristòfol crida l’atenció per la mirada penetrant i fixa dels seus ulls verds. Sabia que era alt, moreno i eixerit. També coneixia, per veure’l a la televisió, la seva forma de caminar, i el seu aire jactanciós per la positura que prenia davant de les càmeres. Malgrat que les imatges fossin presses en el Jutjat davant de taules i ordinadors durant el judici pels seus crims, no perdia el seu posat altiu. 

Mentre l’escoltava cercava la forma de posar objeccions a les paraules de la cap: havia de fer les vacances, unes desitjades vacances al Carib, i el meu cap somniava veient el mar, el sol, les platges de blanca sorra, música i potser...qui sap?  

Quan va acabar el seu discurs inicial va acabar dient-me:

¾    D’acord, Elisa. 

Aleshores vaig abocar damunt la seva taula cap totes les objeccions possibles: el desgrat que em produïa l’individu i també l’observació sobre quan temps feia que tenia retardades les vacances. Totes les meves paraules no van servir de res perquè amb un senzill i ampli moviment d’espatlles i un altre encara més simple d’obrir les mans va dir-me més que amb les paraules següents.

¾    És així la teva feina, estimada. Tu veuràs. Aquí tens els bitllets de l’avió. Si no vols n’hi haurà un altre que segurament li agradarà el teu lloc. A mi, el president em diu sempre que la nostra porta és tant grossa per permetre puguin entrar els que vulguin treballar i sortir els que parlen de vacances i festetes. Primer el treball i les necessitats de la revista i després en parlarem del temps d’oci.  

Vaig tornar a casa ràpidament i prenen només quatre imprescindibles peces de roba vaig marxar, podríem dir, amb la mateixa roba que portava posada per treballar a l’oficina i un petit maletí. 

Al cap d’un hora agafava l’avió que em duia a Venècia. 

Continuarà... 

Miquel Pujol Mur.

Berga, 19/11/2012. 

ELLA

Taller d'escriptura
Tema: violència de gènere.

 

Ell la mirava encuriosit com fumava de manera compulsiva, absorta mirant el mar des de la barana de coberta, la seva cabellera rossa voleiava amb el vent. Tenia un aire un xic misteriós. Era alta, guapa i vestia elegantment, encara que tenia el posat una mica trist. Potser es la noia que buscava. Havia iniciat aquell viatge amb la intenció de passar-ho bé, vaja de lligar! En els creuers sempre es lliga molt, li havien dit, i després d’un trencament sempre  convé esbargir-se una miqueta.

Ell, era guapo, alt i ros, de bon veure. Vestia esportivament, però elegant; bronzejat i de figura esvelta, seductor i una mica cregut, per ell ni hi havia noia que se li resistís. Va decidir apropar-se a aquella noia de posat misteriós.

-          Bon dia

-          Bon dia –diu ella secament , sense ni mirar-se’l.

Ell es va repenjà a la barana  a la seva vora sense dir res, també mirant a la llunyania, sembla una dona difícil, -pensa-  però a ell li agradaven els reptes.

Al cap de força estona d’un silenci una mica enutjós, ell ataca de nou,

-          Que tens una cigarreta?

Ella li va allargar un paquet, sense dir res, ell va treure  una cigarreta i llavors ella li acosta un encenedor i li encén.

-          Gràcies.

De nou silenci.

-          Sembla que no t’agradi massa el viatge.

-          T’importa alguna cosa.

-          Doncs si, una noia jove, maca, elegant com tu, hauria d’estar gaudint del viatge.

-          Ho passo com em dona la gana.

-          Que et sembla aquesta tarda, podríem anar a ballar.

-          No

-          T’animaries una mica. Amb aquest ulls preciosos de  color de mar, només faltaria un somriure a la teva cara.

Ella va fer una ganyota estranya, com si volgués somriure, però va continuar seriosa, mentre fumava compulsivament.

-          Anem a fer una passejada pel vaixell i m’expliques el que et preocupa.

-          No! Estic bé aquí.

Ell en veure aquell posat tant trist i inquietant, va intentar agafar-li la ma, per donar-li una mica de confiança. Ella la va apartar bruscament.

-          Seria millor que marxessis.

 

En aquell moment un home pujava a coberta i es parava prop d’ells. Només la va mirar d’aquella manera; ella es va apartar de la barana i va anar  cap a ell atemorida. Sabia el que li esperava.

 

– 20 de novembre de 2012-

XAPOTEJANT EN LA PLATJA.

L’home corre àgilment per la platja en la franja on les ones del mar llisquen i acaronen la sorra humida. 

La noia és asseguda a l’ombra d’una barca varada prop del passeig. La petita nau ja destrossada per mil avatars marítims mostra pintat en la seva proa un nom força eufòric com “Cornucòpia”. El corn de la Fortuna i l’Abundància hauria d’escarrassar-se molt per fer tornar les despulles mar endins per enriquir-se de la pesca. Però en el seu estat actual serveix una mica d’aixopluc del vent, el sol i l’aigua quan qualsevol dels tres elements reclamen la seva potestat damunt la sorra blanca.  

La Laura coneix el Joan de fa molts anys. És un amic de col·legi del seu germà gran i va casar-se amb una companya de la seva classe. Sap que sis o set anys després van separar-se sense haver-hi fills del matrimoni. Pel seu germà sap que va quedar força traumatitzat rere la separació i viu sense cap parella ni interès per tindre. 

Ella no es va casar mai perquè la idea de lligar-se per sempre no l’atreia però durant anys va ser parella d’un company de treball a Barcelona. Fa un parell d’anys al Pere va sortir-li una feina als Estat Units i quasi sense acomiadar-se ni donar cap explicació va fer la maleta i va marxar.  

Ara amb 30 anys ha tornat a passar molts caps de setmana i les vacances al poble de costa on va nàixer. Malgrat l’amargor per la desconsiderada actuació de la seva ex parella en el seu interior tornen a revifar les ganes de viure.  

Ha vist al Joan corre en diverses ocasions a la platja i poc a poc els records de l’amigable relació mitjançant l’amistat del seu germà fa remoure el seu interès per l’home. 

El veu passar com molts altres dies i decideix seguir-lo. Més el Joan és ràpid i només pot seguir-lo de lluny mentre pensa: Si vas davant meu et veure però no podré escoltar-te. 

En arribar a les roques el Joan dóna per fet el seu recorregut i torna enrere per la mateixa vora del mar. Xapotejant nota el frec i la fredor de l’aigua i arriba al seu olfacte la salabror marina.  

Poc després es creuen i es fan la clàssica salutació amable de persones que participen en el mateix esport i continuen corrent cadascú pel seu camí. 

La Laura amaga el somriure i fa seu el pensament de: Si vas rere meu t'escoltaré però no et veure.  

Aleshores es fa la següent reflexió: Amb passat molts anys i segurament no se’n recorda de la noia prima, llisa i d’ulls grossos que començava a créixer i volia escapar-se del niu. 

Continuen corrent un dia rere un altre dia i es saludant amicalment fins que un matí de diumenge el Joan poc metres abans d’arribar al seu costat es deté i mirant-la fixament amb un somriure als llavis li diu:

¾    Perdona, tu no ets la Laura, la germaneta del Carles de cal Menut.

¾    Sí, però això de la germaneta ha passat a la història.

¾    Ja ho veig, ja. Jo sóc el...

¾    El Joan ja ho sé.

¾    M’ho podies haver dit.

¾    Per què potser haguessis pensat que anava rere teu.  

El Joan contesta com un rerefons de les seves pròpies idees: Si vas al meu costat podré veure't i escoltar-te. 

Fa uns dies és veu una il·lusionada parella que corrent junts agafats per la mà i amb un somriure a la boca. Més d’un cop es perden per les roques que tanquen la platja. El futur, el present i el passat són aliats i formen part de la vida i les relacions dels humans. 

Miquel Pujol Mur.

Berga, 07/11/2012.

LECTURA APASSIONANT

 

Uf!!! que interessant es aquest llibre.

Estic embadalida amb aquest llibre, és apassionant , es que  no puc parar de llegir. El títol ja em va desperta una certa curiositat, però ara m’ha enganxat completament, he d’arribar al desenllaç.  Són gairebé són les quatre de la matinada i encara em  falten dues centes pàgines.  L’acció és trepidant, no puc deixar-lo ara. Els ulls se’m tanquem,  però que passarà? ... haig de continuar.

 

“La noia fuig del seu assetjador, s’escapa corrent emparada en la nit fosca, porta el vestit esparracat,  va mig nua. Corre  perduda en mig d’aquell bosc espès. On dec ser? –es pregunta. Només recorda molta estona de cotxe amb els ulls tapats i una carretera que feia moltes ziga-zagues. Una ràfega de llum, li deixa entreveure que qui la busca ha trobat el seu rastre. Canvia de direcció, mig ajupida per no ser descoberta. Té les cames i part del seu cos esgarrinxat per els  esbarzers i  matolls que troba al seu pas. Sembla que la direcció de la llum enfoca  per l’altre banda. No es pot descuidar, encara té les urpes d’aquell maleit a sobre. No deixa de córrer, de sobte el terra s’acaba i nota el buit sota els seus peus...  i baixa , baixa, baixa.....”

 Un gran sobresalt!  em desperto de cop. Està clarejant i jo encara asseguda al sofà, amb el llibre obert a la pagina 581. La meva ment mig embrollada, encara segueix el fil de la història... la noia, ja haurà caigut pel precipici? o l’hi han impulsat els meus somnis.

 

HISTÒRIA D’HARRY VIII.

CARTA D’UN AMIC

El Harry aparca el cotxe davant de la casa. Camina cap a la porta de l’edifici i en entrar treu la clau i obre la bústia. Agafa el sobre que hi ha a dins i el sorprèn el gruix del seu contingut. Observa la postdata i obre amb cura el sobre. Mira els papers i els torna a guardar, mentre pitja el botó de l’ascensor. 

Han succeït molts fets des de la darrera vivència a Glasgow. Sintetitzant la seva vida, les seves vides, la feina per la qual va viatjar a Glasgow no li va ser propicia, però coses del destí el van ajudar a trobar-ne una de millor a Edimburg.  

Va ser una coincidència que la persona que examinava les sol·licituds d’ocupació fes al mateix temps una tria de personal per a una editorial. Va llegir el seu currículum, i com que el dia anterior no havia trobat cap persona amb suficients coneixements de francès i anglès, en veure l’expedient del Harry li va oferir la feina, perquè va adonar-se que era la persona idònia per al treball.       

Una editorial important d’una ciutat més formosa, menys industrial, però en un vessant intel·lectual més ampli que Glasgow. També més monumental per la seva tradició i per ser la capital administrativa d’Escòcia. 

En arribar al seu pis, entra, li dóna un petó afectuós a l’Alia i després de penjar la jaqueta marxa a l’habitació on té muntat un petit despatx. 

Treu els escrits de l’interior del sobre i veu que hi ha una sèrie de papers antics i una carta nova, la desplega i llegeix. 

Melbourne, 16 de novembre de 2007

Apreciats Harry i Alia,

Espero que la vostra salut i la dels vostres sigui perfecta. Jo bé, també.

Sé que fa temps que no us he escrit, ja sabeu que no és el meu fort, però l’altre dia van arribar a les meves mans, millor dit vaig trobar en una calaixera del garatge unes quantes pàgines arrencades del que semblen ser dos diaris, suposo que dels antics masovers d’aquesta plantació.

Pel que he pogut saber eren europeus, catalans m’ha dit un veí, tenien una bandera amb quatre barres penjada sempre a la barana. Això si tocaven una música estranya, pel que nosaltres estem acostumats. Tu ja saps que aquí cadascú té la seva dèria.

Les he llegides i em correspon el que m’han dit.

Primer va arribar ell, perquè va naufragar a la barrera coral·lina i va decidir que no volia tornar al poble com un fracassat, i va escriure una carta a la dona. Al poc temps, va vindré ella, l’Imma, que estava embarassada, i van raure durant molts anys aquí. Ara que els cinc fills són grans i han acabat els estudis han marxat a Sidney. No sé si han muntat un negoci al major de vetesifils. Eren bons comerciants, em vam dir els veïns, s’ho venien i ho compraven tot. Van fer molts diners.  

Te les envio per si aquestes notes et poden servir per als teus escrits. Són humanes, quan l’un o l’altre se separen sempre hi ha tibantors. Ella, quan es va veure sola i encinta, devia creure que el món se li venia a sobre i ell, pel que veig un cagadubtes.

Jo he començat una nova vida. He trobat una noia eixerida i procuro passar pàgina del meu món anglès, malgrat les cartes dels advocats reclamant-me diners per les pensions dels fills.

Ja sé, que deus pensar que sóc un cap verd, molts cops m’ho dic a mi mateix. Però quan vaig perdre la feina de l’oficina, vaig haver d’abandonar l’apartament  i viure a la bodega del pub em vaig dir: “Tot a fer punyetes”. Vaig recollir quatre diners, a vosaltres us vaig manllevar també. Ei! no us preocupeu, que el Henry us els tornarà, paraula, només una mica de paciència. Vertaderament sou el meu únic contacte amb la meva terra, dic la meva terra així amb la boca petita, perquè vosaltres ja sabeu que sóc irlandès.

Bé, la Katy és maca, també pèl roja, procedència irlandesa com jo. Ja veieu, els irlandesos som ocells migratoris. Esperem un fill, un nou australià, i si tenim sort i no ens barallem, ja sabeu que els de la meva terra som exaltats, i més després de dues pintes de cervesa que acabem fent càntics a la matinada, hem tindrem més.

Sempre recordo l’alegria que em va fer quan vau fer-me testimoni del vostre casament. Llàstima que ho féssiu al jutjat, el meu cor irlandès va plorar pensant el bonic que hagués estat una cerimònia a l’església, amb l’Alia vestida de blanc. Bé haig de reconèixer que sóc un toca gaites, jo encara no m’he casat mai i vaig pel quart fill. A vegades em dono bufetades a mi mateix, si em veiessin els meus pares, tan carques com eren. Potser de tant que n’eren, així vaig sortir de descregut.

Amics, res més, si et serveixen les notes em faràs content, sinó una història més.

Rebeu una abraçada amb molt afecte i estimació del vostre amic, bé dels vostres amics, que la Katy m’està pessigant. Ui, si la coneguéssiu...

Henry.   

El Harry surt del despatxet i dóna la carta a l’Alia perquè li faci un cop  d’ull mentrestant llegeix les notes antigues.       

Pàgines del diari personal d’un navegant que està preocupat per la seva dona. L’únic contacte és telefònic només una estona cada dia. 

Dilluns

Què m’haurà volgut dir l’Imma amb aquelles paraules?

M’ha deixat intranquil! Vet aquí ! Què el veí, què? Aquell poca solta! S’ha haurà atrevit? I ella què?

Mira que jo també! Anar-me a fer la volta al món en solitari! I en aquest cascall a vela. Sí, i a més quatre dies després de casar-me. Soc un ase! 

Dimarts.

Aquesta merda de telèfon! Caram, amb la tempesta i els núvols! Altre cop sense cobertura. Maleït  aparell! Sempre igual. I ara encara més aigua, n’hi ha més a la cabina que al mar. Xop, mullat i emprenyat! Pot ser què, fins i tot, amb...  

Dimecres.

Per fi fa sol!- escolta atentament pels auriculars mentre belluga les agulles del transmissor -. Ara no contesta! Sí home, sí, que n’arribo a ser de ruc, no ruc no, això potser sí...

Si ja m’ho deia la mare: “Pau que la mar és pels peixos i el casat a vigilar la casa i la femella”.

Diari de la dona. Reflexions i retrets. 

Dimarts.

Mal parit! Fot el camp i em deixa sola.

El senyor Pau amb la seva barqueta a fer la volta al món i la tonta de l’Imma aquí més marejada que si anés amb vaixell.

Però ahir li vaig tocar la moral. Que es foti!

Ai, quin mareig. Em vaig al lavabo. Mare meva quins dies!

I el meu maridet ha tingut la sort que no ho sabia, que si hagués trigat un parell de dies més!

Ruca! M’hauria d’haver adonat abans. Potser no hagués marxat.

Nena, això tu creus tu! Ell amb les seves aventures en té prou.

Si ja m’ho deien al poble, és un cap dur. Sempre a la seva. Ja patiràs, filla, ja patiràs.

L’Indiana Jones de cal Sacs li deia la mare. 

Dimecres.

Quins nervis i no telefona, capsot! La tempesta, ja tu diré jo, la tempesta. La tempesta la porto jo a dins.

Me’n vaig al metge. Que es foti! Mira que deixar-me així. Pobret! Pobret, beneita, encara dius pobret i m’ha fet un globus.

Ai, quin mareig!

 

Dijous.

Com estarà!

Sort que m’he vingut a casa la mare.

Quin dia vaig passar! El metge també amb allò de: “ A les novelles sempre us passa igual. Un petit mareig i el món sembla que us caigui a sobre”.

Sí, si li passés a ell ja ho veuria!

Quan vingui el pare li diré que em porti el transmissor. Després de tot quan torni del viatge ja haurà nascut i d’alguna forma li haig de dir. Encara és capaç de malfiar-se. Carallot! . 

Miquel Pujol Mur                                                     

Berga, 7/03/2008.

 

HISTÒRIA D’HARRY VII.

GLASGOW

Glasgow, una de les capitals culturals d’Europa, és al mateix temps la porta d’entrada a les terres d’Escòcia. El tren ha arribat a l’estació i el Harry camina per l’andana tranquil·lament portant a la mà una bossa de viatge.  

Té temps de sobres, ja que l’entrevista està concertada per demà al matí, per tant, pot assaborir l’ambient cosmopolita d’una capital d’aproximadament 2.100.000 habitants. Sap que visita la tercera capital amb ordre d’importància del Regne Unit. És la ciutat comercial, econòmica i industrial més important d’Escòcia, mentre que Edimburg és la capital administrativa del país.  

Moltes més anècdotes ha sentit sobre la població: del seu equip de rugbi; de la rivalitat dels dos equips de futbol el Celtic i el Rangers. De la fúria del seus hooligans  i dels enfrontaments entre les dues afeccions. La policia ha hagut d’actuar rigorosament, en moltes ocasions, a causa dels actes vandàlics en els vagons del metro i en els carrers. 

També ha llegit que ha estat un dels ports més importants del Regne Unit, ja que la companyia Cunard tenia en el port els amarratges de la seva flota de transatlàntics. Fins i tot, el iot reial, el Britannia, tenia com a base el port de la ciutat. 

Segueix les instruccions, que li han donat per escrit, agafa el metro, baixa a la parada corresponent i arriba a l’hotel on té feta la reserva. L’atén a la recepció un conserge hindú, que porta un petit turbant, i que li dóna la targeta de plàstic per obrir la porta de l’habitació. 

L’habitació és neta i agradable, malgrat és de petites dimensions, cosa a la qual ja està acostumat, tampoc viu en cap gran palau, però només ha de passar una nit i l’endemà a la tarda, marxarà cap a Londres. 

Cansat del viatge, més que res pels nervis de la nova aventura perquè els preparatius han sigut pocs, només porta una bossa, i el desplaçament en tren ha estat breu, es descalça i s’ajeu sobre el llit vestit, sense tapar-se. 

S’estira en el llit i començà a barrinar, tot s’inicia en el mateix moment. Allò no és descansar, allò és donar una i mil voltes al que ha succeït durant els darrers temps. Quasi lamenta haver entrat al pub i haver-se assegut al costat de l’Alia. 

Ha estat com si un huracà hagués entrat a la seva vida i l’hagués arravatat la passivitat i el conformisme amb el qual havia programat el seu món. Sap que tenia  poques ambicions, que s’havia conformat a treballar al supermercat, a fer articles per a les dues publicacions i, fins i tot, a escriure pel Brown les historietes porno eròtiques dels guions de les pel·lícules, malgrat li produïssin mals somnis. 

I ara tot aquest entorn s’havia anat en orris. Tot era un munt desordenat, un manyoc de fils sense cap ni peus. Intentava avançar a les palpentes per un túnel mig fosc, com en un mal dormir. Ordenar les seves idees, posar les coses en el seu lloc, cercar prioritats: Alia, feina, diners, viure... 

L’enamorament els havia agafat per sorpresa a tots dos, eren ben aliens al gran esdeveniment i havien de posar fil a l’agulla.  

Feia quatre mesos que durava la situació. És cert que el primer weekend  va ser meravellós. Un despertar a les carícies, als petons o tot allò que quasi havien renunciat. Va ser el món màgic de dues persones que s’estimen i s’amanyaguen contínuament amb un desfici amorós i sexual com si fos la fi de l’univers o el principi de la creació. 

Després, les confidències, dir-se el que havia estat la vida de cadascú. Treure coses del sac, no eren joves, havien viscut moments bons i dolents, havien comès errors i sacrificis. I en aquest instants amb tota la sinceritat possible, passaven pàgina de les coses bones per evitar vanagloriar-se i intentaven no avergonyir-se de les no bones. Procuraven allisar el paper de les seves històries particulars perquè no es veiessin tant els borrons i l’apartaven al més ràpid possible perquè no s’enrojolés la cara en passar pàgina. 

Tots dos tenen que coses per oblidar i perdonar-se, si volen crear un món en comú.  

S’aixeca del llit agafa el telèfon i truca a Londres.

¾    Hola,  que fas?- diu en sentir la salutació de la veu femenina.

¾    Jo bé, i tu, com t’ha anat el viatge?- contesta l’Alia.

¾    Ara he descansat una estona, venia atribolat. Me n’aniré a  menjar un mos i després ho prepararé tot per a l’entrevista de demà. A veure si tinc sort.

¾    Clar que sí. És una feina que la pots fer de qualsevol manera. Has de ser més decidit, tens una preparació que hi ha pocs que la tinguin. Has de ser més ambiciós. Va, demà t’espero.

¾    Sí, fins demà. Ja et portaré alguna petita cosa.

¾    En què vinguis tu, en tinc suficient. 

Penjà el telèfon i surt de l’habitació per trobar una cafeteria on poder menjar i netejar el cap de pensaments estranys. Mentre pensa: ”Crec que m’estima, podem començar i ser feliços”. 

L’Alia ha penjat el telèfon i dóna voltes a la curta conversació: “Podia haver estat més expressiu, ja li costa de dir alguna parauleta dolça. Aquests homes” 

Recorda que l’Alan també era un soca, tendre en certs moments però poc comunicatiu moltes vegades. L’Alia li deia: “Saps poc de treure profit de les dones. Som més! Hi ha més coses amagades dins nostre. Però els homes només veieu l’escorça”. 

Mentre rumia va traginant dins la seva habitació. Està neguitosa, el que està fent no és gens necessari. Neteja, treu la pols, mou coses de lloc que torna a canviar moments més tard i les torna a posar on eren abans.

¾    Això és enamorar-se? Estic més ximpleta que mai! Quines beneiteries que ens sorprenen a certa edat!- Murmurar-. Jo que ja havia modelat el meu futur, i ara, per uns ulls i unes mans que acaronen, tot a rodar. Però és tan bonic quan diu Alia, amb la seva veu d’home. Més podria dir alguna cosa més. Caram! 

Miquel Pujol Mur                                       

Berga, 27/02/2008.