Sir Cristòfol crida l’atenció per la
mirada penetrant i fixa dels seus ulls verds. Sabia que era alt, moreno i
eixerit. També coneixia, per veure’l a la televisió, la seva forma de caminar,
i el seu aire jactanciós per la positura que prenia davant de les càmeres. Malgrat
que les imatges fossin presses en el Jutjat davant de taules i ordinadors
durant el judici pels seus crims, no perdia el seu posat altiu.
Mentre l’escoltava cercava la forma
de posar objeccions a les paraules de la cap: havia de fer les vacances, unes
desitjades vacances al Carib, i el meu cap somniava veient el mar, el sol, les
platges de blanca sorra, música i potser...qui sap?
Quan va acabar el seu discurs
inicial va acabar dient-me:
¾
D’acord,
Elisa.
Aleshores vaig abocar damunt la seva
taula cap totes les objeccions possibles: el desgrat que em produïa l’individu
i també l’observació sobre quan temps feia que tenia retardades les vacances. Totes
les meves paraules no van servir de res perquè amb un senzill i ampli moviment
d’espatlles i un altre encara més simple d’obrir les mans va dir-me més que amb
les paraules següents.
¾
És
així la teva feina, estimada. Tu veuràs. Aquí tens els bitllets de l’avió. Si
no vols n’hi haurà un altre que segurament li agradarà el teu lloc. A mi, el
president em diu sempre que la nostra porta és tant grossa per permetre puguin
entrar els que vulguin treballar i sortir els que parlen de vacances i festetes.
Primer el treball i les necessitats de la revista i després en parlarem del
temps d’oci.
Vaig tornar a casa ràpidament i
prenen només quatre imprescindibles peces de roba vaig marxar, podríem dir, amb
la mateixa roba que portava posada per treballar a l’oficina i un petit maletí.
Al cap d’un hora agafava l’avió que
em duia a Venècia.
Continuarà...
Miquel Pujol Mur.
Berga, 19/11/2012.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada