Vaig endreçar-me, vaig passar les
mans pels cabells tirant-los enrere, vaig mullar-me els llavis amb la punta de
la llengua i amb els dits vaig assecar-me les llàgrimes de l’horror passat.
Mentre polia el meu aspecte corporal reparava les escletxes mentals més
feridores i cruels.
Qui era aquell home, simplement un
home no una persona, o simplement res de tot això només una simple bestiola,
una feristela a qui havia d’enfrontar-me i vèncer.
Vaig tornar dreta, segura i ferma a
l’habitació. Romania assegut a la butaca
amb el mateix somriure fred, immòbil de cara i de cos. Vaig mirar-lo fixament
amb un aire de menyspreu en els meus ulls. En aquells moments només veia
assegut una serp de ulls verds que m’observava momentàniament sorpresa però de
qui no em podia fiar. Amb el soroll del seu respirar, amb el moviment
oscil·latori del seu cap i amb el sord soroll del seu cascavell pretenia
distreure’m per saltar damunt meu i ferir-me.
Amb tot el valor i gosadia possible
m’assegué altre cop a la butaca mirant-lo fixament i vaig començar altre cop
les meves preguntes. Em mira i amb el somriure dur va dir-me:
¾
Tornés,
em vols més. Pot ser t’agrada la idea de patir més vexacions.
No vaig respondre a la seva
provocació i la primera frase em sortí forta i dura:
¾
Sóc
una dona, un esser humà, i per tant capaç de sofrir i riure. Però per davant de
tot sóc lliure i ningú, sigui quina sigui la seva categoria social, pot
intentar subjugar la meva llibertat.
No va contestar però pel moviment de
seves les mans entengué que li importava poc que els dominats fossin homes o
dones. Desesperada per la seva indiferència obrint-me la brusa l’ensenyà les
sines.
¾
Mira
uns pits com els que van alletar-te.
Continuarà...
Miquel Pujol Mur.
Berga, 22/11/2012
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada