S’està vestint,
potser amb una mica més de cura que de costum. S’ha posat la seva millor roba i
ha procurat que no es vegi com si anés vestit de diumenge, cridaria l’atenció i
no vol causar la impressió de ser una persona presumptuosa.
Mentre es vesteix
té el petit televisor engegat. Situat sobre un suport a la paret perquè les
mides de l’apartament no permeten altra posició, sense fer nosa en passar.
A la pantalla es
veuen les coloraines i els múltiples moviments d’una escola de samba mentre
desfila amb la seva rua. Les dones van disfressades com si es tractés de
Versalles, porten perruques i la cara maquillada de blanc, algunes porten una
piga fosca sobre el llavi, per ser més sensuals. Mirat amb el seus ulls d’home
de color no capta la sensualitat d’una piga negra, això deu ser cosa de la
libido dels blancs.
Els homes també van
amb perruques i maquillats de blanc. Menys uns quants que, segons posa un rètol,
són sansculottes, els revolucionaris
seguidors de Robespierre, que van vestits de negre i porten barrets amb
escarapel·les de color vermell. Darrere de tot hi va una carrossa guarnida amb
un estri sinistre, anomenat guillotina, als peus de la qual es veuen caps
tallats i sanguinolents, mentre un botxí fa pujar i baixar la fulla. Això sí,
seguint el ritme alegre de la música. Mentre el cel està il·luminat per les
llumeneres de les explosions dels coets.
A part de les
perruques i el maquillatge la resta de la vestimenta és molt lleugera, res de
mirinyacs ni teles ostentoses, sinó que la clàssica i lleugera roba de totes
les comparses. Gases i poca cosa més. Això sí, molt moviment de malucs i de sines.
Per fi, ha acabat d’arreglar-se,
pentinar-se el cresp cabell i posar-se el perfum que va comprar a preu de
rebaixa al supermercat. Surt de casa i mira l’hora al rellotge. Va una mica
tard, segons el seus desigs: “Només faltaria que després de tanta preparació
arribés a hores dites. I si ella no hi anés? Li estaria bé per cregut”. Quin embolcall
d’idees té al cap, quants dubtes i decepcions, naturals en un home que ha
passat per mil i una quimera des que va haver d’emigrar.
Camina neguitós i deixa
darrere seu, quasi sense mirar, les cruïlles vers l’entrada del pub. A la fi,
uns llums verds de neó. Mai li havien semblat tant unes lluminàries un port de
salvació o de començament a un nou futur.
Pobre il·lús, com
l’enamorament canvia la percepció de la ment més intel·ligent.
Entra al bar i sense
fixar-se en res més fa una llambregada ràpida a la taula, on l’anterior vegada
estava asseguda la noia. El cambrer fa un mig somriure de complicitat, es va
fixar en la parella i ha vist l’interès en què l’Alia, avui, mirava la porta
d’entrada. També observa que des que ha vist entrar l’home fa la desentesa com
si només escoltés la música i begués pausadament el refresc. Com sempre la música de Bob Marley. Però, cosa
inusual, porta una brusa enlloc de l’habitual jersei ample i, mirant-s’ho bé,
ha estufat més els seus cabells.
El Harry demana una
Guinnes. Pren el got i camina entremig de les taules
cap on s’asseu la dona. “Mira,” pensa el Henry, el cambrer:“ Avui no s’adona
que hi ha altres taules buides”.
Quan és al costat
de la taula fa el mateix moviment de mà i demana permís per asseure’s a la
cadira del costat. “Bé, guanyem dos punts, avui s’asseu al costat i ella no hi
posa cap resistència”, murmura el cambrer pèl roig.
Vertaderament
l’Alia i el Harry estan ficats dins un núvol fluid i diàfan, però que no els
permet veure res del seu voltant. Quasi ni la música sona a les seves oïdes,
només com una remor llunyana.
S’han mirat als
ulls i un lleu somriure ha mogut els seus llavis, com si fos una senyal
d’aquiescència, de reconeixement. La mà del Harry sobre la taula ha fregat
lleugerament els dits de l’Alia que sostenen el got, ha semblat com si una
corrent elèctrica passés d’un cos a l’altre, malgrat que s’han apartat com
esverats per l’innocent l’atreviment.
Després del sobtat
contacte, el Harry es dirigeix més que res als ulls de color blau cel i mussita:
¾ Em dic
Harry i tu...
¾ Jo em dic
Alia, és bonic Harry, sona fort i amistós.
¾ No diguis.
Més bé em sona Alia, sembla cel i aire de llibertat.
Així s’inicien una
sèrie de confidències i paraules sota veu. Algunes rialles suaus i una gran
quantitat de somriures. El tocadiscs ha callat en acabar les monedes i els
discs triats, més la parella no se n’adona. Estan en un altre món, un món molt
més íntim, un món de dos.
“Caram, amb els
colomins, cauen com tots i fan les mateixes beneiteries, siguin del color i
l’edat que siguin”- es diu el Henry. “Jo si que ho tinc difícil, no com aquests
infeliços”.
Casat i separat
dues vegades, ha de pagar pensió a les dues dones, pels dos fills de la primera
i la nena de la segona. I ara viu amb una tercera companya que comenta que vol
tenir un fill, si no semblarà que no són una família.
“Pobre Henry”- s’hi
pensa per ell mateix -. “Si ja treballo des de les sis del matí a l’oficina,
quan plego faig comptabilitat al magatzem de ferralla i al vespre fins a dos
quarts de deu faig de cambrer. No m’arriben els diners per malviure, només em
faltaria un altre crio. Llàstima que les estimo a totes i no els voldria fer
una malifeta. A vegades penso fugir sol a Austràlia. Amb els meus vint-i-sis
anys puc trobar encara una noia jove i formar una nova família. Sóc massa bo i
enamoradís”.
La parella s’aixeca
de la taula i marxen junts cap la sortida mentre comenten petites ximpleries en
veu baixa. Passen al costat de la barra, però el Henry prefereix no dir res.
“Demà ja pagaran”
El Harry
l’acompanya fins la residència i mentre caminen, parlen tota l’estona. Com si
en poc temps volguessin explicar-se tota les seves dues vides. Ha estat una
connexió total.
Més tard, el Harry,
en el seu apartament, recorda una dita que parla de papallones a l’estómac. El
que sent no són papallones sinó un eixam brunzidor d’abelles que l’enerva, i el
manté despert i ple de somnis.
L’Alia, en canvi,
ha caigut al llit en un estat de laxitud total, mentre recorda una a una totes
les paraules que s’han dit durant el vespre i l’acord per retrobar-se demà.
Miquel Pujol Mur
Berga, 13/02/2008 
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada