Han succeït molts
fets des de la darrera vivència a Glasgow. Sintetitzant la seva vida, les seves
vides, la feina per la qual va viatjar a Glasgow no li va ser propicia, però
coses del destí el van ajudar a trobar-ne una de millor a Edimburg.
Va ser una
coincidència que la persona que examinava les sol·licituds d’ocupació fes al
mateix temps una tria de personal per a una editorial. Va llegir el seu currículum,
i com que el dia anterior no havia trobat cap persona amb suficients
coneixements de francès i anglès, en veure l’expedient del Harry li va oferir
la feina, perquè va adonar-se que era la persona idònia per al treball.
Una editorial important
d’una ciutat més formosa, menys industrial, però en un vessant intel·lectual
més ampli que Glasgow. També més monumental per la seva tradició i per ser la
capital administrativa d’Escòcia.
En arribar al seu
pis, entra, li dóna un petó afectuós a l’Alia i després de penjar la jaqueta
marxa a l’habitació on té muntat un petit despatx.
Treu els escrits de
l’interior del sobre i veu que hi ha una sèrie de papers antics i una carta
nova, la desplega i llegeix.
Melbourne,
16 de novembre de 2007
Apreciats
Harry i Alia,
Espero
que la vostra salut i la dels vostres sigui perfecta. Jo bé, també.
Sé
que fa temps que no us he escrit, ja sabeu que no és el meu fort, però l’altre
dia van arribar a les meves mans, millor dit vaig trobar en una calaixera del
garatge unes quantes pàgines arrencades del que semblen ser dos diaris, suposo
que dels antics masovers d’aquesta plantació.
Pel
que he pogut saber eren europeus, catalans m’ha dit un veí, tenien una bandera
amb quatre barres penjada sempre a la barana. Això si tocaven una música
estranya, pel que nosaltres estem acostumats. Tu ja saps que aquí cadascú té la
seva dèria.
Les
he llegides i em correspon el que m’han dit.
Primer
va arribar ell, perquè va naufragar a la barrera coral·lina i va decidir que no
volia tornar al poble com un fracassat, i va escriure una carta a la dona. Al
poc temps, va vindré ella, l’Imma, que estava embarassada, i van raure durant
molts anys aquí. Ara que els cinc fills són grans i han acabat els estudis han
marxat a Sidney. No sé si han muntat un negoci al major de vetesifils. Eren bons
comerciants, em vam dir els veïns, s’ho venien i ho compraven tot. Van fer
molts diners.
Te
les envio per si aquestes notes et poden servir per als teus escrits. Són
humanes, quan l’un o l’altre se separen sempre hi ha tibantors. Ella, quan es
va veure sola i encinta, devia creure que el món se li venia a sobre i ell, pel
que veig un cagadubtes.
Jo
he començat una nova vida. He trobat una noia eixerida i procuro passar pàgina del
meu món anglès, malgrat les cartes dels advocats reclamant-me diners per les
pensions dels fills.
Ja
sé, que deus pensar que sóc un cap verd, molts cops m’ho dic a mi mateix. Però
quan vaig perdre la feina de l’oficina, vaig haver d’abandonar l’apartament i viure a la bodega del pub em vaig dir: “Tot
a fer punyetes”. Vaig recollir quatre diners, a vosaltres us vaig manllevar
també. Ei! no us preocupeu, que el Henry us els tornarà, paraula, només una
mica de paciència. Vertaderament sou el meu únic contacte amb la meva terra, dic
la meva terra així amb la boca petita, perquè vosaltres ja sabeu que sóc
irlandès.
Bé,
la Katy és maca, també pèl roja, procedència irlandesa com jo. Ja veieu, els
irlandesos som ocells migratoris. Esperem un fill, un nou australià, i si tenim
sort i no ens barallem, ja sabeu que els de la meva terra som exaltats, i més
després de dues pintes de cervesa que acabem fent càntics a la matinada, hem
tindrem més.
Sempre
recordo l’alegria que em va fer quan vau fer-me testimoni del vostre casament.
Llàstima que ho féssiu al jutjat, el meu cor irlandès va plorar pensant el
bonic que hagués estat una cerimònia a l’església, amb l’Alia vestida de blanc.
Bé haig de reconèixer que sóc un toca gaites, jo encara no m’he casat mai i
vaig pel quart fill. A vegades em dono bufetades a mi mateix, si em veiessin
els meus pares, tan carques com eren. Potser de tant que n’eren, així vaig
sortir de descregut.
Amics,
res més, si et serveixen les notes em faràs content, sinó una història més.
Rebeu
una abraçada amb molt afecte i estimació del vostre amic, bé dels vostres
amics, que la Katy m’està pessigant. Ui, si la coneguéssiu...
Henry.
El Harry surt del
despatxet i dóna la carta a l’Alia perquè li faci un cop d’ull mentrestant llegeix les notes antigues.
Pàgines
del diari personal d’un navegant que està preocupat per la seva dona. L’únic
contacte és telefònic només una estona cada dia.
Dilluns
Què
m’haurà volgut dir l’Imma amb aquelles paraules?
M’ha
deixat intranquil! Vet aquí ! Què el veí, què? Aquell poca solta! S’ha haurà
atrevit? I ella què?
Mira
que jo també! Anar-me a fer la volta al món en solitari! I en aquest cascall a
vela. Sí, i a més quatre dies després de casar-me. Soc un ase!
Dimarts.
Aquesta
merda de telèfon! Caram, amb la tempesta i els núvols! Altre cop sense
cobertura. Maleït aparell! Sempre igual.
I ara encara més aigua, n’hi ha més a la cabina que al mar. Xop, mullat i
emprenyat! Pot ser què, fins i tot, amb...
Dimecres.
Per
fi fa sol!- escolta atentament pels auriculars mentre belluga les agulles del
transmissor -. Ara no contesta! Sí home, sí, que n’arribo a ser de ruc, no ruc
no, això potser sí...
Si
ja m’ho deia la mare: “Pau que la mar és pels peixos i el casat a vigilar la
casa i la femella”.
Diari
de la dona. Reflexions i retrets.
Dimarts.
Mal
parit! Fot el camp i em deixa sola.
El
senyor Pau amb la seva barqueta a fer la volta al món i la tonta de l’Imma aquí
més marejada que si anés amb vaixell.
Però
ahir li vaig tocar la moral. Que es foti!
Ai,
quin mareig. Em vaig al lavabo. Mare meva quins dies!
I
el meu maridet ha tingut la sort que no ho sabia, que si hagués trigat un
parell de dies més!
Ruca!
M’hauria d’haver adonat abans. Potser no hagués marxat.
Nena,
això tu creus tu! Ell amb les seves aventures en té prou.
Si
ja m’ho deien al poble, és un cap dur. Sempre a la seva. Ja patiràs, filla, ja
patiràs.
L’Indiana
Jones de cal Sacs li deia la mare.
Dimecres.
Quins
nervis i no telefona, capsot! La tempesta, ja tu diré jo, la tempesta. La
tempesta la porto jo a dins.
Me’n
vaig al metge. Que es foti! Mira que deixar-me així. Pobret! Pobret, beneita,
encara dius pobret i m’ha fet un globus.
Ai,
quin mareig!
Com
estarà!
Sort
que m’he vingut a casa la mare.
Quin
dia vaig passar! El metge també amb allò de: “ A les novelles sempre us passa
igual. Un petit mareig i el món sembla que us caigui a sobre”.
Sí,
si li passés a ell ja ho veuria!
Quan
vingui el pare li diré que em porti el transmissor. Després de tot quan torni
del viatge ja haurà nascut i d’alguna forma li haig de dir. Encara és capaç de
malfiar-se. Carallot! .
Miquel Pujol Mur
Berga, 7/03/2008.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada