Fa un dia bromós sobre Londres. Al
migdia semblava que volia aclarir-se i un tímid sol il·luminava les façanes i
les teulades de les cases. Però una breu estona després, els núvols han tornat
a enterbolir el cel i, ara amb la caiguda del capvespre el baf de la boira
sembla rodejar els fanals i difuminar la llum.
El Harry camina
àgilment vers el seu domicili. Els múltiples treballs li permeten un cert
benestar i, fins i tot, ha aconseguit estalviar unes poques lliures per a
reserva, per si tingues algun daltabaix, posar-se malalt per exemple. És
conscient que aquesta no és la forma de
crear-se un demà adient i continua buscant una feina fixa més d’acord amb els
seus estudis. Sap, que com que no té la carrera validada a Anglaterra, no podrà
exercir la docència, per tant, la feina haurà de ser de menys nivell.
Acaba de sortir de
l’oficina del Brown. No és el lloc de la primera entrevista, allò només és un
plató per rodar pel·lícules. Està escrivint un altre argument, segons les idees
del director, ambientat en un castell escocès, una espècie de MacBeth, però amb
les bruixes més sensuals i menys vestides. Bé, això de vestides, segons la
imaginació de cadascú.
L’ambient de
treball en l’oficina és còmode, tret de la presència de la sòmines de la Suzy
que, amb la minifaldilla i el seu escot generós, posa nerviosos a tots els que
l’envolten. Tothom xiuxiueja: “No tindrà mai fred aquesta noia”. Però com que és
la companya del Brown, ningú s’atreveix a fer-li cap retret. El Harry, malgrat
cobra bé i puntualment, no es troba a gust amb aquestes persones i els seus desficis,
li agradaria més trobar una feina completament diferent.
Camina per una
vorera del Soho, tot decidit, per arribar a l’apartament i poder descansar,
quan escolta els sons cadenciosos de la
música del Carib. Presta atenció per endevinar, entre la música dels diferents
establiments, el soroll de la gent que deambula i el torrent de vehicles que circula
pel carrer, d’on surt la música. Aleshores s’adona d’un petit pub amb uns llums
de neó verds des d’allí surt la música de Bob Marley.
Es mira les
butxaques, regirant-les per comptar els diners que porta, i veient que en té
suficients decideix entrar-hi.
Empeny la porta i
baixa els dos graons de l’entrada. És un pub de poca cabuda, tot just per la
reunió d’uns quants amics. Hi ha les clàssiques dianes de jugar a dards i una juke box carregada de discs. El Harry
s’acosta al tocadiscs fa una ullada als títols, posa unes monedes i elegeix,
per quan s’acabin els discs triats amb anterioritat, tots de Bob Marley, una
balada del noi de Memphis.
Elvis Prestley, el
blanc que cantava amb veu de negre. Música dels anys seixanta que va arribar anys
més tard a la seva terra i que formava part dels records de la seva joventut.
Demana al cambrer
pèl-roig i pigat una bock fosca i
calenta, i s’asseu en un tamboret a la barra per gaudir de la música. Els sons
melòdics i sensuals de la música negra tant
sigui d’un cantó com l’altre de
l’Atlàntic. Cançons de l’Àfrica portada a les terres d’esclavitud.
Amb la gerra a la
mà, segueix el ritme, mentre els seus ulls recorren el local. Hi ha poca gent,
uns quants treballadors que aprofiten el temps d’esbarjo, abans de recollir-se
a casa, per jugar als dards. Algunes dones, segurament les parelles dels
jugadors, i asseguda en una tauleta a prop de la tocadiscs, una dona de color
que pren un refresc mentre escolta atentament la música.
Nota que la noia
també s’ha adonat de la seva presència, s’acosta i com que les taules estan
ocupades pels altres clients, amb un gest li demana permís i s’asseu en la
cadira que hi ha lliure a la taula.
Ella, malgrat l’ha
vist, està atenta a la música o sembla estar-hi. El Harry beu pausadament i
assaboreix el gust agredolç i amb lleuger gust a llúpol de la beguda. De reüll
guaita la dona que amb els ulls clucs segueix somniadorament el ritme afro,
mentre beu lentament el refresc.
És una dona de la
seva edat, però tant el color, més clar i daurat, com la fisonomia demostren
clarament que pertany a una ètnia diferent. En la seva terra no hi ha cap tribu
amb aquesta tonalitat de pell. Els cabells crespats demostren clarament la seva
procedència africana. Manté el got dret sobre la taula i la agafa amb uns dits
llargs sense cap joia o anell. Va vestida amb pantalons i porta un jersei ample
que li cobreix el tors. La seva presència és agradable i bonica. El seu posat
asseguda en la cadira amb els ulls tancats, li recorda vagament a l’Arame, la
seva promesa, la qual fa tants anys va perdre.
Tanca els ulls, portat
tant per la música com per la complaença de la companyia desconeguda. És com
tancar un vincle personal, de proximitat sense paraules, una reacció física de
benestar.
Arriba al seu
olfacte l’olor forta de la pell de color, diferent en els seus efluvis a la
pell blanca de les dones del país. I l’aroma dels cabells crespats, de rínxols
amb un perfum eteri i amb una flaire de flors dels boscos africans.
Comença aleshores a
sonar el disc triat pel Harry i un breu somriure entreobre els llavis de la
dona que mostra la blancor de les dents.
Quan s’acaben els
sons del darrer disc la muller s’aixeca i mou lleument la cadira, se’l mira
mostrant-li uns meravellosos ulls blaus que delaten la seva procedència i el
saluda afablement.
¾ Good evening - i marxa cap a la
barra.
En la barra, paga
la consumició al cambrer i s’acomiada amb un:
¾ Fins demà,
Henry- dirigint-se al pèl roig, malgrat que segurament amb un to de veu massa
alt. Com si fos una invitació indirecta.
¾ Fins demà,
Alia- la saluda el cambrer.
El Harry surt poc
després al carrer. No la veu i es queda pensant: Has trigat massa. M’agrada. Ve
habitualment al pub. Demà tornaré. M’atreviré a dir-li, no ho sé? Voldrà
escoltar-me. No ho sé? Fa tant temps que m’he acostumat a viure sol. Serà
lliure?
No ho pot negar, la
dona de raça núbia l’ha impressionat com
cap dona en els darrers temps. Ni tan sols la poca roba de la Suzy l’ha
pertorbat d’aquella forma.
¾ Fins demà-
murmura acomiadant-se de la porta del local amb els seus neons verds.
Alegrament torna a
dirigir-se a l’apartament. Una nova il·lusió el fa vibrar. El somriure, els
ulls, la presència de la dona. Potser la seva vida pot emprendre encara un nou
camí ple de sentiments i esperances. El Harry torna a reviure...
Miquel Pujol Mur.
Berga, 30/01/2008.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada