L'EREMITA

Caminava  xino-xano, esmaperdut sense saber on anava, tant si li'n feia el lloc, la vida s’havia acabat per a ell, des que feia dos mesos s’havia mort la seva dona, tot una vida junts i ara aquell buit tan gran.

Marxava sense rumb fix, havia pujat en cotxe al matí, fins a aquell racó de la Garrotxa i havia començat a caminar, no suportava  la buidor de la casa, Tampoc tenia amb qui parlar, si almenys el seu fill visques pels voltants, però, havia marxat  a Austràlia, ja  feia deu anys on havia format una família,  ni tan sols  va ser-hi  per l’enterrament, per sort al començar la primavera va venir uns dies i va poder acomiadar-se  de sa mare.
 

Així mentre caminava anava rumiant,  “Aquests  últims sis anys cuidant-la, i  aquella maleïda malaltia, que l’anava destrossant, i que em va deixar esgotat....  però era allà, ella era allà... encara que ja quasi no ni era, almenys tenia una obligació, i ... estàvem  junts. Déu n’hi do els mals de cap que havia passat i les nits en vetlla.
 

 L’home estava enfonsat en una gran depressió, però aquell mati li havia donat per sortir, primer en cotxe i desprès a caminar, i caminar.... pujant i baixant carenes, travessant boscams frondosos, i anar seguint amunt, tant que ni  s’ha adonat del cansament, ni de que  el cel s’ha anat ennuvolant. De cop comença una gran tempesta d’estiu, s’arrauleix entre uns matolls i topa amb  una paret de pedra i per no caure al terra s’agafa amb la lesena que sobresurt, llavors s’adona que és una  ermita, per sort la porta és oberta i entrant dintre, es deixa caure al terra per recupera una mica l’alè,  fins i tot s’endormisca una mica pel cansament. Quan obre els ulls veu davant seu un home gran amb una barba blanca i llarga, vestit força maldestre, que li somriu, passat el primer ensurt , enceten una conversa

  - que us heu perdut per aquestes contrades

  - bé, ni si ni no, anava caminant

  - aneu ben xop, veniu a al meva cabana, que farem un bon foc i us eixugareu.

Es va deixar portar per la calidesa d’aquelles paraules i per la cordialitat d’aquell vell ermità que semblava sortit d’un paratge de l’Edat Mitjana.

 

Dins d’aquella cabana petita i plena d’andròmines, davant d’un bon foc a la petita llar, l’home es recupera, mentre conversa amb el vell ermità i li conta la tristesa i la soledat que té des que morí la seva muller.

      -  La meva també va morir, ja farà uns deu anys, d’un atac de cor, un matí la vaig trobar morta.... –explica l’ermità-  des de llavors que visc aquí

L’home sent una esgarrifança, dons es veu ell vivint d’aquella manera.

     - No baixeu mai al poble? Ni a cap lloc habitat?

     - alguna vegada, però cada vegada menys. M’agrada la soledat, a vegades passa algun excursionista. També m’agrada cuidar l’ermita de sant Martí  i posar-hi ramells de flors boscanes. Sabeu, com aviat serà fosc, podeu quedar-vos a passar la nit aquí  i demà continuar el camí. Podeu dormir sobra aquest banc, jo dormo al catre del racó.

No va poder-s’hi negar a aquella acollida, no es que li fes massa gràcia passar la nit allà, però el cotxe era molt lluny i caminar endavant era temerari.

 

L’ermità va treure uns quans fruits secs per menjar alguna cosa, llavors  el nostre home  es va adonar que no havia menjat res en tot el dia, i l’estómac ja li feia una rau-rau. De dintre la petita motxilla, va treure un entrepà que havia agafat. Els dos homes van compartir tan l’entrepà com els fruits secs, i unes pomes, mentre parlaven de les seves cuites.

M’estava entrant una son, en aquell silenci i tranquil·litat, l’ermità feia estona que no deia res, assegut en un escambell mirant les últimes brases del foc de fit a fit... de sobte, com parlant per si mateix va començar a explicar   “ aquell dia no m’esperaven,  vaig arribar abans i ja vaig sentir el nyigui-nyogui que feia el llit el moure’s i les seves grans rialles i gemecs,  vaig fer soroll expressament i ell va fugir pel la finestra... “corre, corre,  que ja  t’atraparé” – li cridava...

Jo estava ben estorat, però el veure que ell em mirava vaig preguntar amb un fil de veu

    -I que va passar?

    - res, res... aquella nit... ella  ja no es va despertar.

    - Però va morir d’un atac de cor????

    -  A vos que us sembla?

    - i del home que se’n va fer?

    - Ah! A aquell desgraciat el van trobar al cap de tres dies surant a la bassa que hi ha darrera casa seva. Una tragèdia!!!!

Tot d’una l’ermità va tornar en si del seu ensopiment i va preguntar

   - Que es el que us deia?

   -  Del dia que havia mort la vostre dona

   - A si, un dia molt trist, aquell fatídic atac de cor, vaig quedar molt sol, als pocs dies vaig deixar-ho tot i vaig pujar aquí a la muntanya . Bé, demà serà un altre dia, me’n vaig al catre. Aquí teniu una flassada , a vegades a la nit  refresca, i el foc ja s’ha  apagat.

   - Gràcies – deia mentre em tapava amb aquella vella manta – encara vaig atrevir-me a preguntar, mentre ell ja s’ajeia en aquella espècie llit - no teniu por tot sol aquí, sense tancar la porta de la cabana.

  - No, qui voleu que entri aquí, se’n guardaran prou be d’entrar a robar

  - Potser si tinguéssiu un gos, lladreria i us faria companyia.

  - Ja en vaig tenir un de gos, aquell desgraciat... –mentre la seva veu s’alterava- un dia em va començar a plantar cara  i el vaig haver d’eliminar.

                                                                                

Un calfred va recórrer l’espatlla del nostre home, ara ja es penedia d’haver-se  quedat, va veure que darrera el posat senzill d’aquell eremita si amagava una persona dement i potser fins i tot un assassí. Encara va atrevir-se a fer-li una mica la gara-gara, per que no es notes tant la por que l’envaïa per moments.

   - Entenc  que esteu tan bé en aquest indret, dons  la pau i quietud que s’hi respira no té preu.

   - Si, i pobre del desgraciat que volgués venir a destorbar-la. Hi heu dit que ningú sap que sou per aquí.

   - Bé, ningú, ningú. El Gerard, el meu cosí, sap que soc per aquestes contrades, abans d’ahir  ens vam telefonar per demà dinar junts a Olot, ell viu a Sant Pau de Seguries – la por el feia mentir descaradament.

   - Ah, havia entès una altre cosa, be, bona nit que Déu ens do!!!!!

   - Bona nit !!!

Però no va dormir gens ni mica, potser algun moment es va mig endormiscar, però qualsevol soroll li provocava un fort ensurt, s’imaginava aquell home acostant-s’hi i escanyant-lo o clavant-li un ganivet. Només desitjava que clareges una mica i poder fugir d’allà. Fins fa poc la mort no l’espantava, però ara al costat d’aquell dement li venia un pànic terrible, mentre escoltava uns ronc eixordadors, pensava que ningú sabia on era i tardarien molt a trobar-lo a faltar.

 

Tant bon punt va començar a fer-se una mica de dia l’home ja va disposar-se a marxar, però l’ermità ja estava llevat i va voler que es begués una tassa de llet de cabra, per no desairar-lo se la ve prendre i va marxar tan ràpidament com va poder tot dient que tenia una llarga caminada fins al cotxe.

    - Moltes gràcies pel vostre acolliment i per tot

    - De res home, de res...Torneu un altre estona, que m’heu caigut  molt bé.

    - Si, si algun altre dia tornaré per  veure-us, adéu-siau! –només pensava en fugir

 

Va caminar rostolls avall sense ni tan sols gira el cap enrere, quan  va semblar que era prou lluny, va intentar orientar-se per saber on havia deixat el cotxe, tenia bon sentit de l’orientació i va veure que havia fet força marrada al marxar tant ràpidament. De bona m’he escapat, quan s’adoni del que m’ha explicat segur que em fa desaparèixer...les cames encara li tremolaven, però continuaven marxant  per allunyant-se del lloc .

 Ja feia dues hores ben bones que caminava quan de sobte en un revolt del camí es topa de nou amb l’ermità que l’estava esperant portant algun cosa amagada dins un  farcell. Va quedar blanc com la cera i tot ell tremolava com una fulla.

     - Que carai us passa, sembla que heu vist un fantasma

     - Home, -va intentar dir-  no esperava trobar-vos per  aquí

Dintre seu ja es veia un home mort, quan va començar a treure una destral de dins el farcell. Se li va agenollar als peus tot dient-li

    - Pietat bon home, no em mateu!!!!

    - Però que us empatolleu, només venia a portar-vos la motxilla que amb les preses us l’heu deixada a  cabana  -diu tot traient-la de dins el farcell.

     -I aquesta destral?

    - Dons ara tot pujant, he de tallar llenya per fer foc. Vaja veig que us he espantat...

 

S’acomiaden de nou els dos i cada un continua al seu camí. Tres  hores més tard l’ home arriba al lloc on té el cotxe. Quan arrenca i s’allunya, comença a respirar tranquil, pensa que mai més tornarà per allà, i de sobte s’adona que te ganes de viure, que l’experiència viscuda  l’ha allunyat d’aquell victimisme i ganes de morir que tenia abans. Ara pensa d’una altre forma, vol viure coses positives i gaudir de la vida que li queda.

 Sense adonar-se’n arriba a Barcelona , i la troba maca com mai, veu la gent atrafegada i pensa que  demà ell serà un més a passejar pels seus carrers . També ha pres una altre decisió: tan aviat com pugui marxarà una temporada a Austràlia, per veure el seu fill i conèixer la seva família i els seus dos néts que encara no ha vist mai.

 

-23 d’agost de 2011-