- Fins
demà, Henry.
Déu haver estat una picardia purament femenina, però
inconscient, donant-li una cita per tornar-lo a veure, jugant al sí, però no,
tan clàssic de les dones.
Quan ha sortit del pub s’ha sentit mig avergonyida i
sense saber el per què, com si fos una col·legiala, no una dona de trenta anys.
Ha marxat corrent com per refugiar-se a l’habitació de la residència, propera
al local.
L’Alia viu actualment en una residència per dones soles.
Des què va trencar amb l’Alan, fa aproximadament un parell d’anys, ha preferit
viure en un lloc on es troba rodejada d’altres dones. “ Allunyant-me del perill
és més fàcil no caure-hi”
S’ha dutxat, posat un pijama, ha pres una petita
mossegada i ara està tombada sobre el llit veient el televisor.
No fan res que l’atregui en la programació dels diferents
canals de televisió. El seu pensament vagareja, tornant una i altra vegada a
l’home que ha vist al bar.
Malgrat estar amb els ulls mig tancats sentint la música,
s’hi ha fixat molt bé. És bastant alt i camina amb aplom, sense fer soroll. Ha
mogut la cadira de la taula tenint cura de no arrossegar-la per no trencar el
instant sublim de la música.
No sap el seu nom, però coneix el so profund de la seva
veu quan ha parlat amb el cambrer, l’ha impressionat íntimament.
Li ha vist la mà negra, quan tenia la gerra agafada, amb
els dits llargs i forts. Mans arreglades durant anys, malgrat es nota que
darrerament treballen fent força, mans d’un intel·lectual, però que realitzen
feines de bastaix. Són unes mans grans de palmells descolorits amb
transparències rosades. Mans capaces d’agafar amb força, d’acariciar i de
prémer. Mans a propòsit per fer sentir a la seva pell i a la seva carn.
L’Alia està mig adormida, però el seu intel·lecte
continua trasbalsat. L’aroma de l’home, amb una punta suau de suor, de colònia
i l’olor forta de la cervesa es barreja i es confon en els seus pensaments.
I els ulls foscos que l’han mirat fixament com si
volguessin penetrar els seus ulls blaus, per entendre-la i introduir-se en les
seves emocions.
Pobre Alia, quantes coses pensava mentre dormia i
somniava, un batibull d’estímuls i sensacions. Com si fos la punta del tall
d’una navalla que rasques quan passava obrint una lleu ferida a la seva pell.
En un altre apartament, l’home, el Harry, també mig
adormit, somnia en la figura femenina que aquest capvespre l’ha inquietat. Se
la imagina volàtil i evanescent, però al
mateix temps propera. Com una part del seu passat i com la propera estació del
seu futur.
Miquel Pujol Mur
Berga, 4/02/2008.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada