LA FEINA
El
Harry està content. Els darrers temps han estat un xic propicis a la seva vida.
Sembla com si després de l’ensopegada amb el pidolaire, els déus li hagin
propiciat un canvi de sort.
A
més a més del supermercat i el setmanari, també col·labora en una revista que
li paguen per petites cròniques de caràcter social. Amb aquestes feines i
altres d’eventuals, que aprofita quan té temps, la seva curta economia comença
a ser favorable. Lluny queda el breu període de temps en què dormia al ras.
Camina
de pressa, acaba d’entregar un nou article al setmanari. L’Andrew, un pirata, el
personatge que manega el setmanari, però paga puntualment i li dóna feina
sovint, l’acaba de recomanar. Segons diu, a un amic productor de cinema perquè
faci uns arguments. No sap si serà capaç de desenvolupar dita feina, però ho
provarà. Ara mateix l’editor li acaba de fer a mans l’adreça per tenir una
entrevista. L’únic estrany és que no li ha dit quin tipus de pel·lícules són:
infantils, d’aventures, romàntiques... Bé, ja li diran en la visita.
Ha
baixat de l’autobús en la parada indicada en les instruccions i avança, amb pas
lleuger, mirant el plànol que li ha lliurat l’Andrew. Ara ha de continuar a peu.
És una zona a prop de l’estuari del riu Tàmesi. Li estranya perquè és una àrea
degradada, on pràcticament no hi queda més que llocs de desballestament de
vehicles. El sorprèn que en uns afores així es facin pel·lícules. Mentre
camina pensa: “Renoi, i a més, a la
tarda?”
Passa
pel lloc on es desfan vehicles, veu a terra una femella de roda, i rumia: “Per
què li diran femella a un tros de ferro, quanta imaginació que té la gent”
Ensopega
amb una clau anglesa que està malmesa ja que ha perdut el passador del vis sens
fi que ajusta l’obertura de la boca.
Més
lluny, una roda, draps i un vell cric abandonats a la humitat que prové del riu
i que els ha rovellat fins deixar-los inservibles. L’smog, la coneguda boira londinenca que podreix, fins i tot, el
ferro i l’acer.
A
vegades gira el cap i mira enrere per por a què el segueixin. Per aquests
paranys sap que hi ha grups neonazis que apallissen la gent, preferentment les persones de color.
A
la fi ha arribat a l’adreça. És un vell magatzem del moll. A l’aparcament veu
diferents cotxes de gamma alta. Això fa que es digui a si mateix: “Sembla,
malgrat tot, es guanyen bé la vida la gent que hi treballa”.
Truca
al timbre i espera una estona, quan està a punt de tornar a trucar, s’obre la
porta i apareix una noia rossa amb una minifaldilla espectacular que
l’interroga amb veu fleuma.
¾ Què vol, senyor?- la veu és fleuma, però, el rintintin en pronunciar el senyor encara
el molesta més.
¾ El senyor Brown, si us plau. M’ha citat aquesta tarda.
¾ A la tarda? Que estrany! Els actors prefereixen venir
al matí. Estan més en forma- continua amb el mateix to melindrós.
¾ No, és que m’han dit que és per guionista.
¾ Ah! Bé, passi i asseguí- s’aparta i el fa passar a una
petita habitació on hi ha una taula amb una cadira, un sofà i dues cadires més.
Tant l’habitació com les cadires són de colors llampants i cridaners.
La
secretària, almenys així ho suposa el Harry, s’asseu darrere de la taula i
comença a fer-se la manicura. El
Harry es troba incòmode perquè si la faldilla és curta no és perquè s’hagi
aprofitat la tela per tapar l’escot i el que sobresurt l’enerva i el confon.
Fa
quasi una hora que espera. A la fi s’ha posat nerviós, a més s’està fent tard i
ha de creuar tot aquell camp obert a les fosques per agafar a l’autobús.
La
noia ara s’està fent les celles i maquillant-se els ulls. El Harry pensa:
“Caram quina manera tan fàcil de guanyar-se la vida que té aquesta“. Però, quan
no pot aguantar-se més aixeca la veu demanant-li.
¾ El senyor Brown, encara trigarà molt?
¾ Està rodant. A vegades s’han de repetir les escenes diverses
vegades. Molts cops hi ha inconvenients per manca de concentració.
Impacient
està dubtant si tornar un altre dia, quan veu girà la maneta de la porta que
dona al magatzem. La persona que l’obre es queda a mig obrir, mentre continua
donant instruccions a altres persones que hi ha a dintre.
Per
la porta a mig obrir el magatzem es veu fosc, però amb la llum d’uns focus al
fons. “Deuen esta rodant com a dit la senyoreta”, es consola el Harry.
¾ Més, més, que cridin més – recomana Brown des de la
porta, suposant que ho sigui.- Més ràpid, també.
A
les oïdes del Harry arriben una successió de gemecs i sospirs com si fessin mal
a algú. I una veu de dona mig tallada que crida: “Més, més, més, ai, ai, ai, sí,
sí, sí, etc.”
Per
fi ha endevinat quin tipus de pel·lícules són i es pregunta: “Per això es
necessita argument”.
¾ El Harry? – l’interroga donant-li la mà, l’home que ha
entrat amb la camisa mal cordada- Sóc en Brown- i s’asseu de cairell al seu costat
en el sofà.
¾ Sí, sóc el Harry. M’ha donat la seva adreça l’Andrew.
¾ Bon tio aquest.
Vam ser companys de col·legi. Em va
parlar de tu. Em va dir que escrivies força bé.
¾ Home, en defenso.
¾ Mira no es tracta de cap argument existencial. Jo et dic més o menys el tema i
els escenaris, i tu em fas una espècie de sinopsis per seguir una mica la trama.
Per no embolicar-nos fent escena darrere escena, sinó els actors sovint fallen.
Vull donar més qualitat a les meves obres.
¾ Crec que podré fer-ho. Però aquí?
¾ No, ja et donaré una adreça, menys pertorbadora i més
tranquil·la. Per poder parlar i posar els guions en marxa.
¾ Millor, menys pertorbadora...
¾ Ara que si vols, els de la teva raça no actueu
malament.
¾ No! No! Actuar no és el meu propòsit...- exclama
sentint sota la pell negra de la cara la pujada de la sang i la vergonya.
¾ Ei, que paguem bé.
¾ No, no, de veritat. Sóc un mal intèrpret en aquesta
matèria.
¾ No m’ho crec! Més cadascú ha de fer el que cregui
millor. No insisteixo.
Torna
a ser al seu apartament. No s’han portat malament, fins i tot, com era
tard Brown i la secretaria l’han
acompanyat, amb el cotxe, a l’estació del Metro més propera. Han quedat citats
per veure’s i començar a escriure un argument segons les idees del director.
Davant
seu té la màquina amiga, la tanca i la guarda. Està confós, neguitós i si ara
escrigués no sap que posaria. Guions, gemecs, sospirs, quin trasbals!!!
Miquel
Pujol Mur
Berga,
23/01/2008.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada