LA CASTANYERA

 

   -Castanyes!!!, moniatos!!! Torradetes i calentones, per passar el fred.

  Qui no té en el  record aquesta figura  de la velleta simpàtica i agradable que per unes poques pessetes, et donava una bossa de castanyes calentones. Cada dia cridava el mateix, tots els dies  des de finals d’octubre fins a mig desembre.

 

Un dia de Tot Sants de fa una pila d’anys. Se l’hi acosten dos marrecs, amb cara de murris. El més petit diu,

-       Vull una pesseta de castanyes
-       Jo també en vull una pesseta,  -afegeix la nena
-       Ja sabeu que una bossa de castanyes val dues pessetes. –fa la castanyera.
-       Només tenim una pesseta cada un, i tenint fred i gana.

La dona se’ls queda mirant , seriosa i després amb un posat una de bonifàcia, els hi diu-

   -  Sempre m’esteu pidolant, sou uns galifardeus.

Mentre xarra, però, els va omplint dues bosses amb castanyes,  els petits es miren  mig somrient. Llavors, agafen les dues bosses de castanyes ben calentes i li donen la pesseta cada un.

Els nens s’allunyen contents, la castanyera se’ls mira mig somrient  i encara sent con la nena diu al seu germà petit.

-       Ens en partim una bossa i l’altre la portem a la mare i a l’àvia!