SANTA MARGARIDA DE BIANYA

Per massa sol

O a causa de molts

Anys viscuts 

aquest és el rellotge

de les hores oblidades.

Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

EL DESERT I EL POU

"El que embelleix un desert, és que en alguna banda, amaga un pou d'aigua"  (A. de Saint Exupéry)

M’estranyava la casa del meu cosí. No ho podia entendre. Una bonica mansió en un lloc privilegiat de la costa. Fa molts anys l’indret era quasi un desert on no hi anava ningú, tret que és perdés per causa d’una insolació.  Més la bombolla immobiliari ho havia convertit en un lloc de moda.

No és que fos molt gran, però era un edifici nou de dues plantes que emergien per damunt del terra. Estava construïda amb les millors opcions de darrere tecnologia d’estalvi energètic. La piscina climatitzada i els vestidors  ocupaven tota la planta inferior, sota terra, menys el tros dedicat a garatge per vuit cotxes.

Damunt de la piscina havia una gran terrassa que rodejava tot el perímetre habitable. Un gran menjador i una gran cuina. Passades unes portes havien sis habitacions, cadascuna amb el seus corresponents serveis. També una escala que portava a unes sales on havia muntat el seu despatx i un petit cinema.

Un jardí meravellós rodejava tots el costats de la mansió. Fins i tot havia un racó japonès amb un pont vermell portat expressament de Kioto. A més havia un rierol que corria alegrement, cantant amb veu cristallina, al passar   sota el pontet nipó. Rodejava tot el conjunt uns cirerers de flors rosades, que a les tardes de primavera ajudava a assossegar la ment.

Per millorar encara més el recinte unes curtes escales conduïen a una petita cala de blanca sorra, allunyada de les mirades curioses.

D’on havia sortit tanta riquesa? Els seus pares li havien deixat una bona dot i al morir, una herència bastant bona a repartir amb el seu germà, que era capellà. Però el seu rang de vida era molt superior a tot l’impensable. Per la dot de la muller tampoc, ja que s’havia casat i fracassat dues vegades. Ara vivia ajuntat amb una de nova de enormes sines operades. Jo sabia que la dona no havia aportat a la unió, cap més cosa que la seva exagerada bellesa. 

Drogues, joc, tracte de blanques o negres o del color que fos, tampoc m’ho semblava. Li coneixia algun negoci immobiliari, però petit, no de la categoria necessària pel seu mode de viure.

Vaig arribar a pensar en la usura, fer favors sota mà, o tal vegada la màfia, siciliana, russa o xinesa. Potser blanqueig de diners. Sincerament no ho comprenia. Però havia de manegar molts diners  pel seu modus vivendi.

Últimament semblava una mica pesarós com si alguna cosa el preocupés. Però això només era un instant, de seguida em parlava de comprar-se un Maserati, o un iot, o de donar una volta al món en un creuer particular i privat.

Avui m’han telefonat del servei d’urgències de l’hospital. El meu cosí ahir a la nit va tenir un accident de trànsit i es mort. He anat corrent i el metge m’ha confirmat la noticia. Provant el nou Maserati va caure per un barranc i va donar quatre voltes de campana. Del cotxe no cal ni parlar-ne, la grua el va portar directament a la deixalleria. La seva dona, esterrecada a més no poder. La feina que hi ha per tornar-la a la vida i la seva efímera i ostentosa bellesa ha volat del seu cos.

Jo com el parent més proper, del germà capellà no volia saber-ne res, m’havia legitimat per actuar de marmessor de la seva fortuna. La policia m’ha donat les claus de la casa que portava el meu cosí. També m’han   recomanat portés els papers de la pòlissa d’assegurances, per efectuar les diligències de l’enterrament el més ràpidament possible.

He anat a la casa. He pujat al seu luxós despatx. M’ he assegut en la seva butaca i he obert el seu ordinador. He trobat els comptes, les llibretes i tots els arxius. També les claus de la caixa forta i la seva contrasenya.

Ho he reunit tot davant meu i he començat a revisar-lo. A mida que ho he fet la cara se m’ha anat posant pàl·lida. He remogut tots els caixons. Fins i tot he tret tots els llibres dels prestatges de la biblioteca. He capgirat la taula, a veure si trobava un amagatall.

Resum, no hi ha res. Només paperetes d’empenyorament i reclamacions de deutes, d’impostos no pagats i d’hipoteques bancaries vençudes.

El pou s’ha assecat, si alguna vegada va existir. Fins i tot, el famós pontet japonès era fals, ja que l’havia construït un fuster de Navarcles.

De la meva butxaca l’he pagat la caixa i les flors. Tret d’alguna dona, reclamant no sé què, ningú més s’ha presentat al sepeli.

Per viure tranquil·lament abandonaré durant cert temps el país. No sigui que hi hagi alguna altra persona que em volguí reclamar, el que no tinc.

Al judici ha quedat molt clar, no hi ha cap lloc d’on treure dos rals.

Miquel Pujol Mur

PREMONICIÓ? QUI HO SAP!

En aquesta narració m’he embarcat en un tema que vaig triar a l’atzar i en un altre que va ser rebutjat. Em va semblar que els dos podien enllaçar-se. A la tarda en una altra tria, també a l’atzar i a les cegues, va resultar que aquests dos temes tampoc van ser agafats per ningú  i un altre cop van tornar a les meves mans.

La meva història segurament pot resultar feridora per a algú, però és una història irreverent muntada per la meva ment. Per tant, és meva i no m’avergonyeixo d’haver-la escrit.

LUXÚRIA I ENVEJA

L’escenari és l’interior d’una església de grans finestrals. El sol, que travessa els vitralls de mil colors, dona molta vistositat i llum al temple.

En un racó bastant apartat hi ha un confessionari. Com que no hi ha ningú el mossèn assegut i amb la cortina oberta, parla amb el Sant Crist penjat enmig de la nau, dirigint-li aquestes frases, mentre gemega una mica.

Senyor, ja ho sé que no m’hauria d’acaronar, i menys en la vostra casa i en la vostra presència, però què voleu que hi faci. En moltes ocasions la concupiscència em domina i aquell jurament de castedat que vaig fer a l’ingressar en el vostre exèrcit ha quedat força endarrerit i mig oblidat. Amb els anys tot ha canviat, Senyor, també la forma de creure del vostre ramat, del qui sóc el pastor. Ara hi ha més carnalitat, més desig sexual, i menys espiritualitat. Vós, aquí dalt, no sabeu les pel·lícules i les sèries que es fan en aquest món actual. Totes són plenes de violència i d’escenes de sexe. Tampoc en coneixeu res de les noves experiències sexuals apreses pel poble. No crec que siguin noves sinó renovades, o millor dit fetes visibles. Segons la Bíblia, en temps de Noé ja es practicaven, per això vau provocar el Diluvi Universal. Vós, em recordareu: això que fas, és pecat. I, amb tot el respecte us haig de dir, que ho sé, però ho necessito.

M’ho repetireu un i altre cop, ho sé de sobres, allò de fill meu i responsable de les ànimes dels feligresos no ho facis. Em direu, recordà el meu propi martiri i del meu sofriment pel bé de la humanitat. Mes, jo us contestaré: Però, Senyor, el neguit del desig és dins meu! La luxúria em mena i no puc deixar d’alleugerir-me el cos, i segurament també la ment.

Vós, no heu escoltat la confessió de la dependenta del supermercat? M’ha dit que l’amo li fica mà de seguida que la veu al magatzem i ella alegrament es deixa tocar. Hi va expressament, sabent el que passarà. I la Sara que li fa el salt al seu marit amb un jove amic dels dos i de vegades, s’ajunten tots tres. Més tard, ha vingut a confessar-se la mestressa del supermercat explicant-me, amb pèls i senyals, que el seu home li fica l’ariet per tots els llocs. Però ha estat tan explícita, que no sé encara perquè anomena amb tant eufemisme, ariet, al que tots sabem què és. I ... i, la cambrera jove de l’hostal que m’ha dit que el seu xicot quan ve de permís la cavalca fins que la deixa fregida i senyalada. Li he dit que no deixi que li faci i m’ha respost: Però, mossèn, si m’agrada.

D’homes, Senyor, desgraciadament en venen pocs a confessar-se. Ja ho veieu els diumenges, a missa hi acudeixen un parell i pocs més. Algun dels joves ve per acompanyar a la xicota, després ... qui sap.

A més, quan surto d’aquí d’escoltar tantes bajanades, qui hi ha per consolar-me.  La sagristana, un sac d’ossos, que  cada vegada que ho fem, em clavo les seves costelles i acabo malferit i gemegant. La majordoma, que sempre que juguem, mira de costat. Jo diria que creu que fent-ho amb mi pot aconseguir més indulgències per al cel, perquè sempre sembla que resi. Ja ho sé que el bisbe em mira de fit a fit, ja ho sé, de sobres. Però Senyor, sóc un pobre ésser humà, malgrat que sacerdot.

El mossèn fa un gemec, després, un sospir de complaença i mirant al Sant Crucificat diu: Veieu, ja està. Tot seguit, arreglant-se la roba s’asseu, més calmat, en un banc de l’església i continua la seva conversa amb qui no li respon.

Jo, Senyor, al qui envejo és al meu germà petit. Aquest sí que ho té bé. Casa nova i gran, una dona que està com un tren. Ui! Com està la Cristina, alta i fina, i amb totes les coses ben cobertes i ben posades. Aquestes sines noves, que s’ha operat, són una mica exagerades. Jo, tímidament, vaig insinuar-li i va contestar-me: Les has mirat bé? I es volia baixar els sostenidors per mostrar-me-les millor. Vaig negar-me, vade retro, perquè aleshores m’hauria llançat a mossegar-les com un posseït.

El Roger, el meu germà, té deu cotxes a quin millor, tres motos, un iot i viatja constantment d’un país a un altre. A la casa té unes cambreres, que sí la mestressa, la meva cunyada, està insuperable, no us vull dir res de les mosses. El meu germà ha tingut sempre sort a la vida i s’ho ha guanyat. Ai! M’oblidava de dir-vos, però Vós ho sabeu tot, la Cristina és la seva tercera dona i va conèixer-la quan feia de cambrera a la casa i ...

És que quan la veig no em puc aguantar i em surt foc pels queixals i altre cosa per on Vós, Senyor, sabeu.

Malgrat tot, crec que la sort em somriurà aviat, ahir va venir a confessar-se la Lupe, una noia mexicana i molt creient, que és la mestressa del nou bordell. Com que els d’aquell país són tant religiosos, a l’acomiadar-se amb un gest picaresc em va dir: ”Ai, Mossèn! Que quate tan simpático i bien plantado es usted. Nos tendremos que ver en muchas ocasiones. Una, es una pobre pecadora, però muy creyente. Hasta pronto, chamaco guapo!

A pesar del seu ofici em va caure força bé i a més de simpàtica és molt atraient. Farem camí pels celestials viaranys de la fe. Malgrat, ja em perdonareu, Senyor, si ens perdem per alguna cruïlla plaent.

Seria una sort, aquesta avinença, així potser no envejaria tant el meu germà. Perquè ell, el que té s’ho ha treballat. I jo, amb les quatre terres de l’herència dels pares, quatre misses, algun enterrament i la mexicana, hauré aconseguit el cel terrenal sense fer gaire esforç.  

Miquel Pujol Mur

L'ANELL DE BRILLANTS

Estava tant contenta amb aquell anell que li acabava de regalar la seva parella. Era preciós, un gran brillant  lluïa enquestat en aquell fabulós anell  d’or blanc tot  envoltat de brillants més petits.

No es cansava de mirar com refulgia aquella petita peça davant el mirall del quarto de bany mentre el sol l’il·luminava a través de la finestra. El seu exmarit mai li havia regalat cap joia important, només un esquàlid  anell  d’or  quan es van casar i alguna petita peça de bijuteria per algun aniversari. En canvi l’Eduard, tot i que només feia tres mesos que estàvem  junts,  ahir,  que era el seu aniversari la va sorprendre amb aquell valuós anell . Si per la nit era  bonic ara amb la llum del dia ers extraordinari.

L’única pega era que no havia encertat del tot la mida, li ballava una mica al dit. Ja havien quedat per la tarda, quan tornés de treballar anirien al joier que li ajustaria l’anell.

 Se’l mirava i remirava  mirava, quan va entrar la seva filla disparada al bany.

¾    Mama, surt del lavabo que tinc una urgència.

Mentre deia això ja l’empentava cap a fora, la dona patina una mica i s’agafa al jersei de la noia i surt disparada , sense adonar-se que l’anell havia quedat enganxat a la camiseta d’ella. Quan va fer una mica que era fora es va adonar que no portava l’anell al dit.

¾    Laia, surt... sobretot no tiris de la cadena.

En aquell moment es va sentir com l’aigua sorollosa baixava avall per la taca del WC.

¾    Noooo.... –va cridar ella..

La noia va obrir la porta tot mirant-la estorada, no entenent el que passava,

¾    Com vols que no tiri l’aigua, amb el pastel que hi havia.

¾    L’anell, m’ha caigut l’anell. Espero que no hagi anat a dins el wàter.

¾    Ostres, aquell llamp d’anell que t’ha regalat l’Eduard?

¾    Si, es deu haver  enganxat amb la teva samarreta.

Ja tenim la mare i la filla buscant, primer en la samarreta de la filla i després  per tots els racons del lavabo. Dins la banyera, al plat de la dutxa , rere  i sota els  armaris ... res, l’anell no apareixia per enlloc. Llavors ja van suposar on havia anat a parar, vam buscar dins la tassa , res, apareixia tota neta i brillant. No podia ser, que haguessin perdut l’anell, haurien de buscar una altre sortida.

A la sortida del bloc de pisos , al pati del darrera, hi havia una tapa que donava a un petit dipòsit que si acumulava la porqueria de l’edifici abans de saltar per una reixa cap al clavegueram principal. És van proveir de guants  i unes pinces velles de la barbacoa i ja tenim les dues dones furgant  en els líquids elements, entre alguna basca per la forta ferum dels excrements.  Aviat va quedar la dona sola , ja que la joveneta no podia  suportar  aquella intensa pudor.

Quan feia més de mitja hora que remenava merda li va semblar que veia una cosa negra rodona, compacta . Va ficar el braç en el viscós líquid i va agafar aquell petit objecte que s’enfonsava i sobresortia . Va abaixar tan el braç que el guant se li va omplir de porqueria per la part de dalt, però els dits van agafar ven fort l’objecte rodó.

Va ser un goig sense alegria,  només era el cercle rodó d’una ampolla de plàstic. Desanimada la dona va parar de buscar i va tornar cap a casa davant la mirada estupefacta d’una parella  de veïns  l’escala, que van pensar que la dona estava grillada.

És va treure la roba bruta, tot pensant quina excusa donaria al seu company per no tenir l’anell, li diria la veritat? No...  que s’empiparia molt. Havia de buscar una bona  excusa, però quina? Aviat  arribaria ...  Abans d’anar-se  a dutxar va decidir ficar la roba a la rentadora i i també la de la filla per treure la pudor de casa,  abans però li va fer una esbandida per treure’n la fortor principal. Havia de buscar una excusa ràpid de presa, però no se li en acudia cap . Desanimada es va posar a esbandir  la camiseta de la filla i al anar-la a ficar a la rentadora,  va trobar una cosa boteruda enganxada a la caputxa de la peça. Va palpar... no s’ho acabava de creure ... Era l’anell!  el seu anell de brillants!  just en el moment que l’anava a entrar la peça a la rentadora.

Va esclafir en un gran plor, que no podia dominar pels nervis acumulats en tota aquella estona i així la va trobar l’Eduard quan va arribar,  tremolant, plorant, tota bruta i amb aquella forta ferum i ... amb aquell llamp d’anell brillant a la ma.

22/11/2016/

PEDRA DE MOLÍ. LA SEU D’URGELL

Prem amb força

noble pedra

les olives ja madures

per així l’oli extreure

i donar-nos vida.

Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

HE PISPAT UN LLAPIS

No se que m’ha passat aquest matí quan he entrat al centre. Estava preguntant una cosa la conserge, quan l’he vist allà, sobre la taula, amb aquells dibuixets i tan brillant, al costat  d'una fulla de paper. Com m’agradaria tenir un llapis com aquest per escriure  els meus relats, -he pensat-  llavors  en un moment en que l'home  s’ha girat per assenyalar on havia d’anar una senyora gran que acabava d’entrar, l’he agafat sense que se’n donés compte i l’he ficat a la bossa.

Ara que anava a començar a escriure m’he adonat que estava ven mossegat de la punta. Quin fàstic ! com he pogut agafar una cosa així.  Sense pensar-m’ho dues vegades l’he tirat a la paperera.

Quina tonteria més grossa, agafar una cosa que no m’ha servit per res i al pobre conserge segur que li ha fet una bona falta, potser era l’únic que tenia. No és pot ser tan impulsiu. Ho sabrem per una altra vegada.

17/02/2018/

ELS COLORS I LA VIDA II

Quan va arribar a l’illa un esclat de colors va omplir el seu pensament. Flors desconegudes, arbres sempre verds de fruits sucosos i mengívols al màxim. Llargues platges de sorra daurada on les palmeres arribaven fins al mar. Un cel d’un blau intens. Un mar d’esculls de color vermellós i negres on els peixos nedaven entre les cames lluint mil colors a quin més inaudit.  Les onades arribaven a la sorra i s’escampaven per damunt en blanca escuma.

Meravellat del paisatge, va voler esbrinar quina era la causa per què la majoria dels missioners tinguessin problemes en aquell edèn terrenal. Potser la gent era horrorosa i pecadora o tal vegada en les seves festes practicaven l’antropofàgia. Va contactar amb el cap de l’illa, un vell patriarca de blanca barba que fumava una llarga pipa d’agradable olor.

Després va visitar la seva casa-església i va comprendre que tindria molta feina a fer amb els nous feligresos. Les dones i els homes anaven mig despullats sense donar cap importància a la seva nuesa. La gent reia mentre treballava la terra o pescava al mar. A la terra poca cosa feien, ja que era tan ubèrrima que només s’havia d’anar a recollir els fruits dels arbres. O a caçar en alguna ocasió i no havia d’allunyar-se gaire.

Va saber d’un estany proper on es reunia el jovent i es banyava. Va anar i va comprendre de seguida la seva missió. No podia ser que estiguessin banyant-se tots junts i despullats. Unes parelles van desaparèixer al fons del bosc i ningú va fer cap cas dels seus murmuris i sospirs.

Allò, seria la primera gran tasca del seu magisteri. Hi va anar a veure al cap i li va explicar la gran disbauxa de la seva gent. Aquest va contestar-li que els deixés fer, que sempre havia estat així i tothom era feliç. Ell, quan era jove també hi gaudia. Algun dels nous mossens, que després van haver de marxar, en principi van amenaçar d ’anatemitzar al poblat. Però després ho van comprendre i alguns és van aficionar massa a les reunions i als banys.

El diumenge va fer un  gran sermó sobre la promiscuïtat i el càstig de Déu als pecadors. Va recordar a Sodoma, i Gomorra, i el Diluvi Universal que va netejar la terra del pecat. La conseqüència de tota la seva oratòria va ser que a la missa següent no hi va acudir ningú. Finalment va cedir i amb simpatia va aconseguir que la gent vingués a sentir-lo a l’església.

Va estudiar Medecina amb llibres que li van enviar del bisbat. Llavors va ajudar a sanar a la gent del poblat i d’altres indrets de l’illa. Més mai va passar per damunt del fetiller, fins que va aconseguir una bona amistat i van firmar una bona col·laboració amb pau. Tal vegada la seva tasca evangelitzadora va acompanyar-la amb la caritat, l’ajuda i guarir malalties propis de països tropicals. També va haver problemes quan van començar a arribar vaixells a colonitzar el país. Els mariners van buscar les dones més bagasses per satisfer els seus desitjos sexuals, després de mesos de navegació. Aleshores el seu treball va multiplicar-se a causa de les malalties venèries desconegudes en aquell racó de món.

I el mossèn va treballar i treballar. Va arribar a tot arreu. Parlava amb tothom fos creient o no. Mai va tenir cap negativa per ningú. La seva gran tasca va veure’s recompensada a l’església, va omplir el temple i va haver de construir un de nou més gran. La gent agraïda anava a escoltar al mossèn o a l’home que amb la seva misericòrdia arribava a tots els llocs malgrat l’esforç que suposava. En moltes ocasions, quan arribava a  casa no podia fer res més que caure extenuat damunt el llit. Sort va tenir de la gent que l’estimava. Però un dia sense voler va mirar-se en un mirall i va veure que els cabells eren pocs i ja blancs. El seu rostre havia perdut la lluïssor de la joventut i les arrugues marcaven a la cara el pas dels anys. 

Un bisbe nou i jove va escoltar les paraules d’algú, no va saber mai de qui, i el va retornar a la pàtria. Va ser el nou capellà a un poblet de muntanya on només vivien vuit dones grans i quatre homes vells. Els colors van canviar totalment, el verd dels prats solament era present a la primavera i l’estiu. El fosc marró de les roques i el blanc de la neu, eixien l’hivern. L’única cosa que li recordava l’illa era la transparència de les aigües que permetia veure els peixos del fons rocós.

I ara què, al cap dels anys, havia d’esperar a la noia que el portaria a la residència a dinar i a descansar. Demà l’acompanyaria de nou a respirar aire fresc i a veure les flors del jardí.

Però esta content, ha complert el seu compromís amb Déu. Només li manca  presentar-se davant la divina presència per rebre com a premi, la vida eterna. El vell capellà creu que ha complert la seva tasca evangèlica amb el màxim de bondat i humilitat.

Miquel Pujol Mur

ELS COLORS I LA VIDA I

L’ancià es deixa conduir poc a poc al banc del parc. Una noia jove, el porta agafat del braç avisant-lo dels destorbs que el puguin fer bambolejar o caure. L’ajuda a seure i donant-li un vell breviari, comenta.

¾     Avui, mossèn, el dia no és gaire bonic. Fa una mica de boira que enteranyina el cel. Però malgrat tot, fa un xic de sol i l’ambient és força agradable. Així podrà llegir tranquil·lament. Però no s’esforci gaire que ja sap el que li va dir el metge. Aquest ull li han arreglat un xic, però l’altre ja sap que no té remei.

¾     Sí, filleta, sí! Prou que ho sé. Gràcies per tot, em recordes a la mare que sempre em renyava.

¾     Mossèn!

¾     De vegades els records em porten a dir bajanades. Si et comparo amb la meva mare és per la teva bondat, malgrat que sé us separen molts anys. El Senyor espero que no m’ho tingui em compte!

¾     Miri, el deixo i vindré aviat. Vostè té moltes vivències i tal vegada si no llegeix recordarà bons temps.

¾     Quina noia més eixerida! Vés! Si t’hagués conegut abans de fer-me capellà m’hauries fet dubtar.

¾     Ui! Quin dia té vostè, mossèn! Està força bé i molt atrevit.

El mossèn intenta llegir però aviat les llàgrimes esborronen les lletres del llibre sagrat. Aleshores aixeca el cap i mira els voltants. El sol ha fet fugir les boires i, la verdor dels arbres i les plantes alegren la seva mirada. A prop seu un parterre de flors de brillants colors criden l’atenció del seus ulls. Uns geranis de color vermellós, uns ciclàmens posats com per descuit, blancs, rosats o vermells com la sang, esclaten de vida i alegria davant seu.     

La conversació amb la cuidadora i l’esment de la mare fa que el capellà comenci a recordar quan va ingressar al seminari. També era un dia ple de colors que semblaven augurar una feliç carrera eclesiàstica. Els pares van acompanyar-lo vestits amb la roba de diumenge. El pare com sempre vestia de negre però, aquell dia s’havia posat una jaqueta nova i les sabates de vestir. La mare, portava el seu vestit de color gris fosc, però avui era nou i, en un dia tan important s’havia posat la mantellina bona. Malgrat ser molt feliç perquè el seu noi seria un bon capellà plorava com una Magdalena. Ho havia anat dient des de feia dies a totes les amistats i coneguts del poble: El meu fill serà capellà, sí, sempre ha estat un bé de Déu per la seva bondat. Jo crec que el faran Sant! Ai, Mare de Déu tingueu pietat d’aquesta ignorant i pobra dona i protegiu-lo de tot mal.- I tot seguit es persignava contínuament.- No, no el feu Sant. Verge Santa quin disbarat he pensat. Hauria de morir-se o sofrir de martiri. Pobre fill meu, això ni que fos per una causa tan bona com la religió ensenyada als homes pel vostre fill.

Era un bon estudiant i també un bon creient. Va fer els estudis sense cap enrenou. Tal vegada, un altre dia joiós de primavera, com el primer dia de l’entrada al seminari, va prendre definitivament els hàbits. Els lliris blancs lluïen en l’església i la mare, com sempre plorava desconsoladament. Ara amb més motius que mai, ja que el pare no feia gaire que havia mort. La Clara, la seva germana i el Manel, el seu cunyat la protegien i consolaven  com sempre ho van fer. Les flors i l’encens d’aquell dia sempre han estat ben presents a la memòria.

Va iniciar-se com a vicari d’un poble veí però aleshores li va agafar la dèria que volia ser missioner. Sí, volia salvar les ànimes dels desventurats fills de Déu. Aquells que no coneixien la veritat de les paraules de Jesucrist que els havien de portar a la salvació. La seva mare encara va plorar més, però llavors ja hi havia a la casa dos néts que l’animaven amb els seus jocs i entremaliadures.

El bisbe va ser bastant remís a enviar un capellà tan jove a les colònies però va ser tanta la seva insistència que finalment va trobar una església en una illa força aïllada. El viatge va ser llarg i pesat, però era tant el seu desig que va passar la travessia fent plans i projectes per quan arribés al seu destí. També resant per que el Senyor li donés la saviesa i el bon tracte necessari per a la seva nova aventura.

Miquel Pujol Mur

COM UNA BLEDA ASSOLELLADA

Fa uns dies que no se que em passa , estic estranya, decaiguda, penso que deu ser degut a aquest estrany refredat que fa dies que arrossego i que no hi ha manera de que se’n vagi, però especialment avui des de que m’he llevat tot em fa mal, que si el coll, els ulls, el cap, el genolls,  la punta del dit gros del peu ... Buf!!!

 Ai! Que em sento com una bleda bullida, o com una bleda assolellada , com diem nosaltres. Quasi no m’aguanto dreta. Em deixo caure al sofà, com la bleda pansida que estic feta. Tot em dona voltes. Tanco els ulls. No se quanta estona fa que estic així. Vull aixecar-me i no puc. Veig un termòmetre allà prop, amb treballs me’l poso sota el braç. Aviat s’enfila fins el 40 º.

 Una mà solidaria em dona una til·la calentona i un antitèrmic, me’l prenc i  em torno a deixar caure de nou al sofà.  Aviat veig bledes per tot arreu, que el sol les panseix, que bullen dins una olla... que jo estic dins l'olla i començo a bullir... em desperto amarada de suor. Com puc m'aixeco i m'en vaig al llit,  demà serà un altre dia.

19/02/2018/

RELLOTGE DE SOL DE VILAMÓS. VAL D’ARAN

De números ben clars, per no haver-hi dubtes.

Miquel Pujol Mur

Fotografia. M. Rosa Planell Grau

AUCA DEL CARNAVAL DE BERGA 2018

( Avui, com és el dia , toca fer una auca de Carnaval)

Com sempre al mes de febrer

Carnaval sempre hi sol ser.

Festes de gresca i disbauxa.

Fora el seny. Visca la rauxa.

Abans, però cal rumiar

de que ens em de disfressar.

Cada grup o Entitat,

Porten els balls preparats.

No hi poden faltar carrosses

Per fer les Festes més grosses.

Per dona un cop d’ull a la jerga,

No cal pas sortir de Berga.

Aquest any per fer bona crítica

No hi pot faltar la política.

Urnes grosses i petites

I paperetes mai vistes.

I els vaixells dels Piolins,

aquells que pegant van fins.

Fins hi havia uns gira-sols,

que cantaven “Cara al sol”.

El grup dels “Fora Barrots”

Presoners ratllats i grocs.

També la República ha criat,

molts nadons de cop han arribat.

Ah! Però també els més petits,

fan els jocs més divertits.

Parxis, amb els seus colors

Els daus, les fitxes i els seguidors.

Ara van les calaveres,

Que fan ballar calaixeres.

Aparteu-vos, ve el tren de la bruixa,

Que us pot trencar una cuixa.

Hi ha els peixets de tots colors,

“Peixos pacífics i entendridors.

Ara ens transporten a l’Àrtic,

Pingüins, foques... quin catàrtic.

Fins anem a l’Edat de pedra,

El Fred, la Vilma i tots els Picapiedra.

Espantalls que van fent brinques,

Entre els horts i hortalisses .

I els pallassos i els “Tintins”

i bruixes, mags i ratolins.

Oh!  I els quadres de Sixena,

amb figures de tota mena.

Que es canvien i ballen enriolades,

Dissimulant que estan emprenyades.

Ja ho veieu com es fluida,

Aquesta Rua tan lluïda.

Les carrosses van passant,

I la Festa é va acabant.

Abans però... hi haurà un sopar,

I el Premi...  qui se’l endurà?

-Berga 11 de febrer de 2018-

EL CALDERÓ I LA VIGÍLIA DE TOTS SANTS II

El Pere, malgrat sap que es deu a la obediència cap el seu pastor remuga, una estona. Marxa i finalment torna carregat de fusta. Com que el pastor encara no ha tornat, agafa una bona quantitat de fustam i atiant el foc la posa dins la brasa. Com l’Ismael encara ho ha tornat agafa l’ampolla de ratafia  i prova si cau una mica. Li sembla que no i, acaba espolsant-la damunt el calderó. Encara hi cau una gota mal aprofitada. Torna a arreglar el foc i posa més fustes velles. En una d’elles sembla que hi ha les restes d’uns ossos. Sense pensar-s’ho les aboca murmurant: mira faran més bona substància i tal vegada serà més alta.

L’Ismael  torna al cap d’una estona, tot cordant-se els pantalons. Mort de fred es posa al costat del foc. Escalfant-se les mans comenta:

¾     Bon foc! Valga’m Déu!- però immediatament mirant el foc, exclama sorprès: Sí, aquesta llenya són restes de taüts! D’on has tret aquest fustam?

¾     De les runes de l’ermita.

Agafant-se el cap entre les mans, L’Ismael mig ploriqueja:

¾     Són del cementiri vell!

¾     I què? Tots són morts d’anys. Mireu els ossos que hi havia entre les fustes els he llançat dins la perola.

Mentre, el calderó ronca en les flames. Només dir aquestes paraules de dins la poció sorgeix una mà negra, que fa una rodona en l’aire com tantejant l’ambient, i s’amaga ràpidament.

Seguidament una bromera grisa i espessa va envaint la borda, caient des del calderó, sense apagar el foc, i s’estén ràpidament. La substància ni líquida ni gasosa també rodeja els pastors. El seu color és gris com el del cervell. Entra per les seves narius, boques i orelles. Poc després, ja perdut el seu intel·lecte, els dos homes embogits comencen a copejar-se amb sanya. Cadascú fa per picar el més fort possible a l’altre. La sang raja  de les ferides i nafres infligides.

Només notar la sang la massa líquida adquireix un color vermell intens. Com si el color sanguini actués de colorant, la bromera vermella tenyeix les parets i els homes. Cansats de donar-se cops ara senten com si la substància vermellosa cridés a la seva sang. Després, noten com els seus cors són oprimits i massacrats abans de ser arrancats.

Ja morts vivents, sense cervell i sense cor, romanen inquiets i callats en un somni intranquil, quan dos o tres mans negres remouen el líquid vermell que va convertint-se en negra. Al mateix temps els cossos del dos homes morts-vius són sacsejats fins al seu desmembrament.

Quan tota la cabana és negra, el foc de la llar esclata en grosses guspires. La substància negra com si fos petroli, crema tota la borda, els cossos dels homes, els formatges i, fins i tot, els animals.

Quan l’amo, advertit pel foc que llueix en la nit puja a la muntanya, tot és negre. Només hi ha damunt de l’ensorrat sostre, una carabassa fumada i mal girbada on crema per dintre una mínima flama alimentada per la seva mateixa carn.

El Bon Joan, de la llanterna, aquesta nit no ha visitat la muntanya enforcada.

Miquel Pujol Mur

EL CALDERÓ I LA VIGÍLIA DE TOTS SANTS I

La nit és fosca i freda. Les primeres neus han aparegut per sorpresa dalt dels cims de les muntanyes. El ramat ja està tancat en el corral. Els dos pastors han netejat i ordenat amb cura l’orri. Tancats a la cabana els dos homes, arraulits de fred, miren d’aprofitar l’escalfor de la petita llar posada en un racó. Han tancat la porta i per evitar els corrents d’aire que es filtren pels troncs malgirbats l’han cobert amb les pells d’animals sacrificats. En el petit magatzem, rere la seva estança i damunt d’unes postades, hi ha guardada una bona quantitat de formatges elaborats durant el temps de l’estiu.

El Pere, un rabadà ja gran, roman arraulit prop de l’Ismael, el vell pastor, i li comenta:

¾     Aquest any anem tard per recollir el ramat. Demà és Tots Sants. Altres anys per aquests dies ja érem al poble. Menjava castanyes i moniatos amb els pares. Que bé que m’ho passava amb els meus germans; fèiem força tabola i rèiem com descosits. De vegades de la casa dels amos ens baixàvem panellets fets per la cuinera. Sempre eren pocs per la nostra fam. I mitja ampolla de vi bo. Aquest any, si la mare no me’n guarda ni els tastaré. Jo que havia preparat una carabassa, per fer por als meus germans petits.

¾     Noi, les coses van així! Aquest any amb la calor de l’estiu l’amo ha preferit esperar fins al darrer moment per baixar el ramat. Au, Pere! Posarem el calderó al foc i provarem de fer una bona i calenta sopa. Ah! Saps què? Tinc guardada una ampolla de vi i farem dos o tres traguets.

Així ho fan, però els dos o tres traguets han portat a beure’s tota l’ampolla. I una altra de ratafia que, malgrat no ho havia dit, també tenia guardada el pastor. Entonats el pastor i el sagal, tots dos alegres com unes pasqües, han anat envalentint-se. Aleshores l’Ismael ha dit:

¾     Quan jo era jove una bruixa que vivia a l’enforcadura va mostrar-me un encanteri per gaudir de bona companyia.

En escoltar aquestes paraules el sagal se’n recorda de la Clara, la seva xicota. Quina enyorança i quin desfici de les seves carícies. Fa tant de temps que no la ha vista. Sense pensar gens diu:

¾     D’acord! Que la nit és freda i dormir un xic alegrois amb vostè no em fa cap gràcia. Què hem de fer?

¾     Mira aprofitarem el calderó i posarem a bullir una banya de boc, unes peülles de xai acabat de néixer, unes arrels i fulles de mandràgora ... i uns quants moniatos i castanyes. D’aquesta manera em va dir la bruixota que la companyia seria més xamosa. I no et deixis un parell de cebes i una cabeça d’alls, són per a que els cabells siguin llargs i acariciadors. A mi m’agraden amb els  cabells llargs i sedosos.

¾     Vostè creu que anirà bé?

¾     Nano, que m’ho va ensenyar una bruixa vella.

El calderó comença a bullir. El beuratge poc a poc inicia un barboteig alegre. Però el foc és pobre i les flames no són suficients per fer-ho arribar a l’ebullició. Cansat de mirar les incipients bombolles l’Ismael mana al Pere.

¾     Vinga Pere, tu que ets jove! Ves a cercar una mica de llenya. Ja veus que el foc no escalfa prou.  Jo mentrestant aniré a buidar el ventre.

Continuarà...

Miquel Pujol Mur

ESBORRANT RECORDS

“És fàcil esborrar les fotografies, però com n’és de difícil esborrar els records”

Fa estona que estic esborrant totes les fotografies que tinc en tots el aparells electrònics i al matí he cremat a la llar de foc totes les de paper que tenia amb ell, totes les que sortia amb amics o coneguts. No vull que quedi rastre d’ell en molts Km. al voltant. Ahir vaig llençar totes les seves pertinences, no vull veure mai més res que me’l recordi.

El vull fer desaparèixer de la meva vida, com si mai no hi hagués entrat. M’ha fet molt mal, molt, mai m’ho hauria cregut d’ell. Em tenia totalment enganyada. Si no hagués estat per l’accident encara seguiria estant-ho i ves a saber fins quan.

Si, la setmana passada va tenir un accident en que va perdre la vida, ell i l’amigueta  que l’acompanyava. Això va ser un cop molt fort, però és que aquí no acaba la cosa.

Ahir quan vaig anar al banc per arreglar els comptes, vaig descobrir que estaven sota zero, ell sempre es cuidava de tot , deia que els diners eren per fer moure, per fer augmentar el capital;  que ell era un expert en aquests assumptes, per això a l’any de conviure em va convèncer de posar els contes en comú. Semblava que més o menys teníem capitals semblants. Vivíem bé i no ens faltava de res, però sembla que ell necessitava molt més. Ho ha buidat tot a més ha hipotecat la casa que vam comprar i jo amb el meu sou, ara força minso no puc fer front a la hipoteca.

Encara continua la cosa, ja m’han trucat diferents particulars que els deu diners i volen que jo me’n faci càrrec del deute, ja els he dit que no hi contin, però ara he de parlar amb advocats. He volgut esbrinar amb que es gastava tants diners, i segons gent que  el coneixien,  es veu que entre el joc i les meuques el plomaven. Potser si, que he estat molt bleda per no sospitar res en els deu anys que hem estat junts, però jo me l’estimava i confiava en ell; ja diuen que l’amor és cec.  Bé, alguna vegada havia tingut alguna sospita però mai hauria pensat una cosa d’aquesta envergadura.

Si fos  tan fàcil esborrar els records, però aquests pesen més, per les conseqüències que arrosseguen, encara que ho intentaré amb totes les forces, treure-mels de sobre. Deixar la casa també em serà trauma  dolorós, però necessari, hauré de buscar un pis petit que pugui pagar o compartir-ne algun amb algú, que amb el reduït sou que ara tinc pugui pagar, un lloc nou on em pugui refer. Déu meu, qui m’havia de dir que amb només una setmana la vida se’m giraria com un mitjó.

 26-02-2018