En aquesta narració m’he embarcat en
un tema que vaig triar a l’atzar i en un altre que va ser rebutjat. Em va
semblar que els dos podien enllaçar-se. A la tarda en una altra tria, també a
l’atzar i a les cegues, va resultar que aquests dos temes tampoc van ser agafats
per ningú i un altre cop van tornar a
les meves mans.
La meva història segurament pot
resultar feridora per a algú, però és una història irreverent muntada per la
meva ment. Per tant, és meva i no m’avergonyeixo d’haver-la escrit.
LUXÚRIA I ENVEJA
L’escenari és l’interior d’una església
de grans finestrals. El sol, que travessa els vitralls de mil colors, dona
molta vistositat i llum al temple.
En un racó bastant apartat hi ha un
confessionari. Com que no hi ha ningú el mossèn assegut i amb la cortina oberta,
parla amb el Sant Crist penjat enmig de la nau, dirigint-li aquestes frases,
mentre gemega una mica.
Senyor, ja ho sé que no m’hauria
d’acaronar, i menys en la vostra casa i en la vostra presència, però què voleu
que hi faci. En moltes ocasions la concupiscència em domina i aquell jurament
de castedat que vaig fer a l’ingressar en el vostre exèrcit ha quedat força endarrerit
i mig oblidat. Amb els anys tot ha canviat, Senyor, també la forma de creure del
vostre ramat, del qui sóc el pastor. Ara hi ha més carnalitat, més desig
sexual, i menys espiritualitat. Vós, aquí dalt, no sabeu les pel·lícules i les
sèries que es fan en aquest món actual. Totes són plenes de violència i d’escenes
de sexe. Tampoc en coneixeu res de les noves experiències sexuals apreses pel
poble. No crec que siguin noves sinó renovades, o millor dit fetes visibles. Segons
la Bíblia, en temps de Noé ja es practicaven, per això vau provocar el Diluvi
Universal. Vós, em recordareu: això que fas, és pecat. I, amb tot el respecte
us haig de dir, que ho sé, però ho necessito.
M’ho repetireu un i altre cop, ho sé
de sobres, allò de fill meu i responsable de les ànimes dels feligresos no ho
facis. Em direu, recordà el meu propi martiri i del meu sofriment pel bé de la
humanitat. Mes, jo us contestaré: Però, Senyor, el neguit del desig és dins meu!
La luxúria em mena i no puc deixar d’alleugerir-me el cos, i segurament també
la ment.
Vós, no heu escoltat la confessió de
la dependenta del supermercat? M’ha dit que l’amo li fica mà de seguida que la
veu al magatzem i ella alegrament es deixa tocar. Hi va expressament, sabent el
que passarà. I la Sara que li fa el salt al seu marit amb un jove amic dels dos
i de vegades, s’ajunten tots tres. Més tard, ha vingut a confessar-se la
mestressa del supermercat explicant-me, amb pèls i senyals, que el seu home li
fica l’ariet per tots els llocs. Però ha estat tan explícita, que no sé encara
perquè anomena amb tant eufemisme, ariet, al que tots sabem què és. I ... i, la
cambrera jove de l’hostal que m’ha dit que el seu xicot quan ve de permís la cavalca
fins que la deixa fregida i senyalada. Li he dit que no deixi que li faci i
m’ha respost: Però, mossèn, si m’agrada.
D’homes, Senyor, desgraciadament en
venen pocs a confessar-se. Ja ho veieu els diumenges, a missa hi acudeixen un
parell i pocs més. Algun dels joves ve per acompanyar a la xicota, després ...
qui sap.
A més, quan surto d’aquí d’escoltar
tantes bajanades, qui hi ha per consolar-me.
La sagristana, un sac d’ossos, que
cada vegada que ho fem, em clavo les seves costelles i acabo malferit i
gemegant. La majordoma, que sempre que juguem, mira de costat. Jo diria que
creu que fent-ho amb mi pot aconseguir més indulgències per al cel, perquè sempre
sembla que resi. Ja ho sé que el bisbe em mira de fit a fit, ja ho sé, de
sobres. Però Senyor, sóc un pobre ésser humà, malgrat que sacerdot.
El mossèn fa un gemec, després, un
sospir de complaença i mirant al Sant Crucificat diu: Veieu, ja està. Tot
seguit, arreglant-se la roba s’asseu, més calmat, en un banc de l’església i
continua la seva conversa amb qui no li respon.
Jo, Senyor, al qui envejo és al meu
germà petit. Aquest sí que ho té bé. Casa nova i gran, una dona que està com un
tren. Ui! Com està la Cristina, alta i fina, i amb totes les coses ben cobertes
i ben posades. Aquestes sines noves, que s’ha operat, són una mica exagerades.
Jo, tímidament, vaig insinuar-li i va contestar-me: Les has mirat bé? I es volia
baixar els sostenidors per mostrar-me-les millor. Vaig negar-me, vade retro,
perquè aleshores m’hauria llançat a mossegar-les com un posseït.
El Roger, el meu germà, té deu
cotxes a quin millor, tres motos, un iot i viatja constantment d’un país a un
altre. A la casa té unes cambreres, que sí la mestressa, la meva cunyada, està
insuperable, no us vull dir res de les mosses. El meu germà ha tingut sempre sort
a la vida i s’ho ha guanyat. Ai! M’oblidava de dir-vos, però Vós ho sabeu tot,
la Cristina és la seva tercera dona i va conèixer-la quan feia de cambrera a la
casa i ...
És que quan la veig no em puc
aguantar i em surt foc pels queixals i altre cosa per on Vós, Senyor, sabeu.
Malgrat tot, crec que la sort em somriurà
aviat, ahir va venir a confessar-se la Lupe, una noia mexicana i molt creient,
que és la mestressa del nou bordell. Com que els d’aquell país són tant
religiosos, a l’acomiadar-se amb un gest picaresc em va dir: ”Ai, Mossèn! Que
quate tan simpático i bien plantado es usted. Nos tendremos que ver en muchas
ocasiones. Una, es una pobre pecadora, però muy creyente. Hasta pronto, chamaco
guapo!
A pesar del seu ofici em va caure
força bé i a més de simpàtica és molt atraient. Farem camí pels celestials
viaranys de la fe. Malgrat, ja em perdonareu, Senyor, si ens perdem per alguna
cruïlla plaent.
Seria una sort, aquesta avinença, així
potser no envejaria tant el meu germà. Perquè ell, el que té s’ho ha treballat.
I jo, amb les quatre terres de l’herència dels pares, quatre misses, algun
enterrament i la mexicana, hauré aconseguit el cel terrenal sense fer gaire
esforç.
Miquel Pujol Mur