L’ancià es deixa conduir poc a poc
al banc del parc. Una noia jove, el porta agafat del braç avisant-lo dels
destorbs que el puguin fer bambolejar o caure. L’ajuda a seure i donant-li un
vell breviari, comenta.
¾
Avui,
mossèn, el dia no és gaire bonic. Fa una mica de boira que enteranyina el cel.
Però malgrat tot, fa un xic de sol i l’ambient és força agradable. Així podrà
llegir tranquil·lament. Però no s’esforci gaire que ja sap el que li va dir el
metge. Aquest ull li han arreglat un xic, però l’altre ja sap que no té remei.
¾
Sí,
filleta, sí! Prou que ho sé. Gràcies per tot, em recordes a la mare que sempre
em renyava.
¾
Mossèn!
¾
De
vegades els records em porten a dir bajanades. Si et comparo amb la meva mare és
per la teva bondat, malgrat que sé us separen molts anys. El Senyor espero que
no m’ho tingui em compte!
¾
Miri,
el deixo i vindré aviat. Vostè té moltes vivències i tal vegada si no llegeix
recordarà bons temps.
¾
Quina
noia més eixerida! Vés! Si t’hagués conegut abans de fer-me capellà m’hauries
fet dubtar.
¾
Ui!
Quin dia té vostè, mossèn! Està força bé i molt atrevit.
El mossèn intenta llegir però aviat
les llàgrimes esborronen les lletres del llibre sagrat. Aleshores aixeca el cap
i mira els voltants. El sol ha fet fugir les boires i, la verdor dels arbres i
les plantes alegren la seva mirada. A prop seu un parterre de flors de
brillants colors criden l’atenció del seus ulls. Uns geranis de color vermellós,
uns ciclàmens posats com per descuit, blancs, rosats o vermells com la sang,
esclaten de vida i alegria davant seu.
La conversació amb la cuidadora i
l’esment de la mare fa que el capellà comenci a recordar quan va ingressar al
seminari. També era un dia ple de colors que semblaven augurar una feliç
carrera eclesiàstica. Els pares van acompanyar-lo vestits amb la roba de
diumenge. El pare com sempre vestia de negre però, aquell dia s’havia posat una
jaqueta nova i les sabates de vestir. La mare, portava el seu vestit de color gris
fosc, però avui era nou i, en un dia tan important s’havia posat la mantellina
bona. Malgrat ser molt feliç perquè el seu noi seria un bon capellà plorava com
una Magdalena. Ho havia anat dient des de feia dies a totes les amistats i
coneguts del poble: El meu fill serà capellà, sí, sempre ha estat un bé de Déu
per la seva bondat. Jo crec que el faran Sant! Ai, Mare de Déu tingueu pietat
d’aquesta ignorant i pobra dona i protegiu-lo de tot mal.- I tot seguit es
persignava contínuament.- No, no el feu Sant. Verge Santa quin disbarat he pensat.
Hauria de morir-se o sofrir de martiri. Pobre fill meu, això ni que fos per una
causa tan bona com la religió ensenyada als homes pel vostre fill.
Era un bon estudiant i també un bon
creient. Va fer els estudis sense cap enrenou. Tal vegada, un altre dia joiós de
primavera, com el primer dia de l’entrada al seminari, va prendre
definitivament els hàbits. Els lliris blancs lluïen en l’església i la mare,
com sempre plorava desconsoladament. Ara amb més motius que mai, ja que el pare
no feia gaire que havia mort. La Clara, la seva germana i el Manel, el seu
cunyat la protegien i consolaven com
sempre ho van fer. Les flors i l’encens d’aquell dia sempre han estat ben presents
a la memòria.
Va iniciar-se com a vicari d’un
poble veí però aleshores li va agafar la dèria que volia ser missioner. Sí,
volia salvar les ànimes dels desventurats fills de Déu. Aquells que no
coneixien la veritat de les paraules de Jesucrist que els havien de portar a la
salvació. La seva mare encara va plorar més, però llavors ja hi havia a la casa
dos néts que l’animaven amb els seus jocs i entremaliadures.
El bisbe va ser bastant remís a
enviar un capellà tan jove a les colònies però va ser tanta la seva insistència
que finalment va trobar una església en una illa força aïllada. El viatge va
ser llarg i pesat, però era tant el seu desig que va passar la travessia fent
plans i projectes per quan arribés al seu destí. També resant per que el Senyor
li donés la saviesa i el bon tracte necessari per a la seva nova aventura.
Miquel
Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada