ELS COLORS I LA VIDA II

Quan va arribar a l’illa un esclat de colors va omplir el seu pensament. Flors desconegudes, arbres sempre verds de fruits sucosos i mengívols al màxim. Llargues platges de sorra daurada on les palmeres arribaven fins al mar. Un cel d’un blau intens. Un mar d’esculls de color vermellós i negres on els peixos nedaven entre les cames lluint mil colors a quin més inaudit.  Les onades arribaven a la sorra i s’escampaven per damunt en blanca escuma.

Meravellat del paisatge, va voler esbrinar quina era la causa per què la majoria dels missioners tinguessin problemes en aquell edèn terrenal. Potser la gent era horrorosa i pecadora o tal vegada en les seves festes practicaven l’antropofàgia. Va contactar amb el cap de l’illa, un vell patriarca de blanca barba que fumava una llarga pipa d’agradable olor.

Després va visitar la seva casa-església i va comprendre que tindria molta feina a fer amb els nous feligresos. Les dones i els homes anaven mig despullats sense donar cap importància a la seva nuesa. La gent reia mentre treballava la terra o pescava al mar. A la terra poca cosa feien, ja que era tan ubèrrima que només s’havia d’anar a recollir els fruits dels arbres. O a caçar en alguna ocasió i no havia d’allunyar-se gaire.

Va saber d’un estany proper on es reunia el jovent i es banyava. Va anar i va comprendre de seguida la seva missió. No podia ser que estiguessin banyant-se tots junts i despullats. Unes parelles van desaparèixer al fons del bosc i ningú va fer cap cas dels seus murmuris i sospirs.

Allò, seria la primera gran tasca del seu magisteri. Hi va anar a veure al cap i li va explicar la gran disbauxa de la seva gent. Aquest va contestar-li que els deixés fer, que sempre havia estat així i tothom era feliç. Ell, quan era jove també hi gaudia. Algun dels nous mossens, que després van haver de marxar, en principi van amenaçar d ’anatemitzar al poblat. Però després ho van comprendre i alguns és van aficionar massa a les reunions i als banys.

El diumenge va fer un  gran sermó sobre la promiscuïtat i el càstig de Déu als pecadors. Va recordar a Sodoma, i Gomorra, i el Diluvi Universal que va netejar la terra del pecat. La conseqüència de tota la seva oratòria va ser que a la missa següent no hi va acudir ningú. Finalment va cedir i amb simpatia va aconseguir que la gent vingués a sentir-lo a l’església.

Va estudiar Medecina amb llibres que li van enviar del bisbat. Llavors va ajudar a sanar a la gent del poblat i d’altres indrets de l’illa. Més mai va passar per damunt del fetiller, fins que va aconseguir una bona amistat i van firmar una bona col·laboració amb pau. Tal vegada la seva tasca evangelitzadora va acompanyar-la amb la caritat, l’ajuda i guarir malalties propis de països tropicals. També va haver problemes quan van començar a arribar vaixells a colonitzar el país. Els mariners van buscar les dones més bagasses per satisfer els seus desitjos sexuals, després de mesos de navegació. Aleshores el seu treball va multiplicar-se a causa de les malalties venèries desconegudes en aquell racó de món.

I el mossèn va treballar i treballar. Va arribar a tot arreu. Parlava amb tothom fos creient o no. Mai va tenir cap negativa per ningú. La seva gran tasca va veure’s recompensada a l’església, va omplir el temple i va haver de construir un de nou més gran. La gent agraïda anava a escoltar al mossèn o a l’home que amb la seva misericòrdia arribava a tots els llocs malgrat l’esforç que suposava. En moltes ocasions, quan arribava a  casa no podia fer res més que caure extenuat damunt el llit. Sort va tenir de la gent que l’estimava. Però un dia sense voler va mirar-se en un mirall i va veure que els cabells eren pocs i ja blancs. El seu rostre havia perdut la lluïssor de la joventut i les arrugues marcaven a la cara el pas dels anys. 

Un bisbe nou i jove va escoltar les paraules d’algú, no va saber mai de qui, i el va retornar a la pàtria. Va ser el nou capellà a un poblet de muntanya on només vivien vuit dones grans i quatre homes vells. Els colors van canviar totalment, el verd dels prats solament era present a la primavera i l’estiu. El fosc marró de les roques i el blanc de la neu, eixien l’hivern. L’única cosa que li recordava l’illa era la transparència de les aigües que permetia veure els peixos del fons rocós.

I ara què, al cap dels anys, havia d’esperar a la noia que el portaria a la residència a dinar i a descansar. Demà l’acompanyaria de nou a respirar aire fresc i a veure les flors del jardí.

Però esta content, ha complert el seu compromís amb Déu. Només li manca  presentar-se davant la divina presència per rebre com a premi, la vida eterna. El vell capellà creu que ha complert la seva tasca evangèlica amb el màxim de bondat i humilitat.

Miquel Pujol Mur