EL DESERT I EL POU

"El que embelleix un desert, és que en alguna banda, amaga un pou d'aigua"  (A. de Saint Exupéry)

M’estranyava la casa del meu cosí. No ho podia entendre. Una bonica mansió en un lloc privilegiat de la costa. Fa molts anys l’indret era quasi un desert on no hi anava ningú, tret que és perdés per causa d’una insolació.  Més la bombolla immobiliari ho havia convertit en un lloc de moda.

No és que fos molt gran, però era un edifici nou de dues plantes que emergien per damunt del terra. Estava construïda amb les millors opcions de darrere tecnologia d’estalvi energètic. La piscina climatitzada i els vestidors  ocupaven tota la planta inferior, sota terra, menys el tros dedicat a garatge per vuit cotxes.

Damunt de la piscina havia una gran terrassa que rodejava tot el perímetre habitable. Un gran menjador i una gran cuina. Passades unes portes havien sis habitacions, cadascuna amb el seus corresponents serveis. També una escala que portava a unes sales on havia muntat el seu despatx i un petit cinema.

Un jardí meravellós rodejava tots el costats de la mansió. Fins i tot havia un racó japonès amb un pont vermell portat expressament de Kioto. A més havia un rierol que corria alegrement, cantant amb veu cristallina, al passar   sota el pontet nipó. Rodejava tot el conjunt uns cirerers de flors rosades, que a les tardes de primavera ajudava a assossegar la ment.

Per millorar encara més el recinte unes curtes escales conduïen a una petita cala de blanca sorra, allunyada de les mirades curioses.

D’on havia sortit tanta riquesa? Els seus pares li havien deixat una bona dot i al morir, una herència bastant bona a repartir amb el seu germà, que era capellà. Però el seu rang de vida era molt superior a tot l’impensable. Per la dot de la muller tampoc, ja que s’havia casat i fracassat dues vegades. Ara vivia ajuntat amb una de nova de enormes sines operades. Jo sabia que la dona no havia aportat a la unió, cap més cosa que la seva exagerada bellesa. 

Drogues, joc, tracte de blanques o negres o del color que fos, tampoc m’ho semblava. Li coneixia algun negoci immobiliari, però petit, no de la categoria necessària pel seu mode de viure.

Vaig arribar a pensar en la usura, fer favors sota mà, o tal vegada la màfia, siciliana, russa o xinesa. Potser blanqueig de diners. Sincerament no ho comprenia. Però havia de manegar molts diners  pel seu modus vivendi.

Últimament semblava una mica pesarós com si alguna cosa el preocupés. Però això només era un instant, de seguida em parlava de comprar-se un Maserati, o un iot, o de donar una volta al món en un creuer particular i privat.

Avui m’han telefonat del servei d’urgències de l’hospital. El meu cosí ahir a la nit va tenir un accident de trànsit i es mort. He anat corrent i el metge m’ha confirmat la noticia. Provant el nou Maserati va caure per un barranc i va donar quatre voltes de campana. Del cotxe no cal ni parlar-ne, la grua el va portar directament a la deixalleria. La seva dona, esterrecada a més no poder. La feina que hi ha per tornar-la a la vida i la seva efímera i ostentosa bellesa ha volat del seu cos.

Jo com el parent més proper, del germà capellà no volia saber-ne res, m’havia legitimat per actuar de marmessor de la seva fortuna. La policia m’ha donat les claus de la casa que portava el meu cosí. També m’han   recomanat portés els papers de la pòlissa d’assegurances, per efectuar les diligències de l’enterrament el més ràpidament possible.

He anat a la casa. He pujat al seu luxós despatx. M’ he assegut en la seva butaca i he obert el seu ordinador. He trobat els comptes, les llibretes i tots els arxius. També les claus de la caixa forta i la seva contrasenya.

Ho he reunit tot davant meu i he començat a revisar-lo. A mida que ho he fet la cara se m’ha anat posant pàl·lida. He remogut tots els caixons. Fins i tot he tret tots els llibres dels prestatges de la biblioteca. He capgirat la taula, a veure si trobava un amagatall.

Resum, no hi ha res. Només paperetes d’empenyorament i reclamacions de deutes, d’impostos no pagats i d’hipoteques bancaries vençudes.

El pou s’ha assecat, si alguna vegada va existir. Fins i tot, el famós pontet japonès era fals, ja que l’havia construït un fuster de Navarcles.

De la meva butxaca l’he pagat la caixa i les flors. Tret d’alguna dona, reclamant no sé què, ningú més s’ha presentat al sepeli.

Per viure tranquil·lament abandonaré durant cert temps el país. No sigui que hi hagi alguna altra persona que em volguí reclamar, el que no tinc.

Al judici ha quedat molt clar, no hi ha cap lloc d’on treure dos rals.

Miquel Pujol Mur