Demà és el seu sant i malgrat les
meves butxaques són mig buides he de quedar bé. Les meves butxaques a final de
mes sempre tenen teranyines i al principi deutes a pagar.
Bé, ja m’he ficat a parlar
d’economia, pobre economia la meva i la de molts mortals. Cansat de divagar he
entrat a una floristeria.
Què clàssic és regalar un ram de
flors. Sincerament, crec que una poncella com la Laia és mereix més. No un ram
sinó un jardí sencer, però les meves reserves monetàries són pobres.
Finalment després de molt discutir
de preus amb la venedora he comprat un trist ram de margarides. Això sí, per un
euro més m’ho ha embolicat amb una
cel·lofana i una cinta. Ha semblat ben bé que li arrancava un queixal. Ha ficat
els meus estimats diners a la caixa com si fossin una almoina.
Com cavaller armat de poderosa
llança (el ram de margarides) he anat a l’encontre de la Laia. Només veurem ha
canviat de color. L’he donat el ram i l’ha mantingut a la màxima distància possible
del seu estirat braç. Ha començat a plorar. Jo he emmudit. Fins i tot he estat
incapaç de dir-li la bella poesia, que havia copiat d’un llibre de la
biblioteca, per completar el regal.
L’he passat el meu mocador. Ha
llançat el ram a una paperera propera. Ha tornat a plorar. Però no ha plorar i
prou. Semblava un dels brocs de la font del passeig. Grossos llagrimots li
queien galtes avall. El terra començava a
mullar-se.
Amb un fort crit, la cara plorosa,
el nas inflat i els ulls embotornats m’ha dit:
¾
Sóc
al·lèrgica a les flors i de totes, les pitjors són les margarides.
Ha començat a córrer i jo darrere
seu. Al portal de casa seva m’he agenollat per demanar-li perdó pel meu error.
M’ha contestat amb veu entretallada.
¾
Ja
t’ho havia dit.
¾
No
ho recordo. Potser no ho he sentit.
La seva resposta ha estat fulminant:
¾
Sí,
ja ho diu la mare! Els homes no escolten mai.
¾
Que
vols, aleshores ...
¾
Un
anell.
¾
Un
anell ?
¾
Sí!
Una anell de promesa. Ja fa molt temps que sortim junts i les meves amigues
comencen a xiuxiuar.
I que vaig haver de fer, manllevar
un préstec, que no sé com pagaré, i entregar-li una joia que em lligarà per
sempre.
Miquel Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada