PARAULES

Paraules, moltes paraules. M’ennuego de paraules i no les puc digerir. Per què tantes de paraules sense lligam. Tracto de connectar-les i no puc. En algunes semblen haver certa correspondència a altres. Però les altres, no si avenen gens. 

No sé que fer. Les paraules rodolen davant meu. Sembla ben bé que juguen a la cuca amagar. Tant, a vegades les tinc mirant-me com si fos el darrer home de la terra, com s’amaguen rere el clatell i se’n riuen de les meves dubtes. Però, els ulls em fan pampallugues pel seu dansar i haig de tancar-los. 

Agafo el llapis per intentar expressar alguna veritat. Però la veritat és tan variable. En moltes ocasions, una veritat indubtable esdevé al pas dels anys una fal·làcia. No puc, la ira em domina al no trobar dins el meu cervell res a dir.  

Desesperat, finalment, a propòsit, amb tota la mala intenció del món esclafo el llapis a la taula. Ben bé, com si volgués barrinar-la i travessar la fusta. Aleshores que passa, el llapis es trenca, s’esmicola i alguna estella se’m clava a la mà. La sang, en aquesta ocasió la meva sang, raja de la ferida i taca la taula.  

Corro a l’aigüera a rentar-me la ferida. Amb molt amor, ja que és la meva pròpia carn, trec el tros de fusta clavada. Però, la sang continua el seu camí fins el terra. Això és insuficient em dic a mi mateix. Desinfecto la ferida i l’embolco amb un drap brut. Això seria mereixedor d’una multa si fos per guarir a un altre. Que pensaria la justícia. Opinar, jutjar, perquè a d’opinar ningú. És la meva ferida, la meva sang i el meu cos. Sóc jo. Un home lliure, s’existeix el que anomenen llibertat. 

Una ànsia em puja boca amunt. Noto l’amargor de la bilis. Just arribo al lavabo a perbocar. Les paraules una rere l’altre rodolen dins el meu estómac. Fins i tot, no puc respirar. Les paraules soltes no tenen cap sentit. Em poso la mà al coll, m’ofego sense l’aire que jo mateix impedeixo entrar als meus pulmons. 

No tinc voluntat i finalment permeto que els meus pulmons respirin altre cop. Però aleshores el furor, la tristesa, la pena de mi mateix fa que colpeixi repetidament amb el cap a la paret buscant en el dolor la redempció del meu funest estat. Després d’haver-me copejat repetidament i cada cop amb més força caic estabornit i sense esmà al terra. La vermella sang és la mostra adient de la meva confusió mental. 

Força temps després retorno del meu desmai. La sang encara és més present. Els meus ulls són plens de sang. La que regalima del front mal ferit i la dels meus ulls commocionats i embotornats. 

Grosses llàgrimes rosades davallant de les meves galtes. Rosades, no d’amor, sinó de la barreja de la sang i l’aigua corporal. Noto a la boca la salabror del meu plor amb la estranya dolçor de la sang. Noto la roba mullada per la meva incontinència. Un crit d’impotència explota dins la meva gola. 

Corro a la cuina cercant un ganivet. 

Miro el mirall i penso paraules.  

Bah! Paraules vanes el que importa són els fets. I repeteixo sense parar fets, fets, fets, fet, fet, fe, fe, f, f...    

Miquel Pujol Mur