Sí, Raquel. Aquell, que des de
petits, les seves branques servien d’aixopluc als nostres jocs.
També recollia els nostres
empipaments, te’n recordes? Ens barallàvem com a criatures per qualsevol cosa.
Això érem! Sobretot quan pensàvem que l’altre havia descobert als grans les nostres
entremaliadures.
Recordes la teva àvia, ens escoltava
i eixugava les teves llàgrimes. Les meves no, jo malgrat que petit sempre he
estat un home. Els homes no ploren.
Sí, Raquel! El del fons del patí,
que va protegir amb la seva ombra les nostres incipients carícies, quan encara no
coneixíem que era l’amor.
Crec, en el record de la teva mirada
no present, veure la guspira de l’enyorança.
Sí, Raquel, aquell pi gegant entre
els gegants. Fort i ferm, on una tarda enamorada vam gravar enmig d’un cor els
nostres noms.
No oblidaré mai les teves paraules:
per sempre units.
Al cap d’un parell de setmanes vas
marxar a la gran ciutat pel treball del teu pare. Vas continuar els estudis a
un nou institut.
Aleshores quatre cartes mal girbades
que van espaiar-se molt aviat, tant com llunyana era la distància que ens
separava.
Temps després vaig saber que
t’havies casat, amb un noi de bona família.
La teva tia, a l’enterrament de la
teva àvia, va vanagloriar-se davant de tothom. Però ho deia mirant-me fixament,
com per reblar per sempre el clau del meu oblit.
Raquel, s’ha trencat el pi, i saps
per on: pel nostre gravat cor, separant el teu nom del meu.
Raquel, jo vaig creure i crec les
teves paraules: per sempre.- vas dir.
Encara espero, albirant diàriament el
camí per on has de tornar amb mi.
I ploro, malgrat sigui un home.
Miquel Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada