Vaig dissimular, vaig excusar-me
dient que era culpa d’un rodament de cap, a causa de la pressió de la feina, i
vaig callar. Aleshores, vaig voler esbrinar què havia de cert en aquelles
paraules denigrants. Engelosit la vaig seguir, i la vaig fer seguir per un
detectiu. La veritat era que les paraules de l’amic eren innegables. Tot era
veritat, fotografies, noms, dates, llocs, tot era real.
Què vaig fer, vaig callar i em vaig
consumir interiorment. Sí, era un cornut consentit i consentidor que per amor
va continuar vivint, retorçant-se de gelosia i amargat al seu costat, esperant
que un moment o altre tornés a fixar-se amb mi. Vaig començar a beure, als seus
ulls vaig caure molt baix, ja que mai vaig llançar-li a la cara que ella era la
causa de la meva embriaguesa. Em recargolava per dins només esperant un
somriure seu. Mentrestant en la meva imaginació la veia d’home en home rient i
gaudint com abans ho feia amb mi.
Vaig arrossegar la meva cornamenta
per tot arreu seguint-la i mirant-la. I plorant per què negar-ho, no per
menyspreu de mi mateix, sinó per desig i ràbia. Tant persistent vaig ser en el
seu seguiment que finalment se’n va adonar
i es vas riure de mi dient-me: banyut. Llavors encara va sortir amb més
homenots que no volien res més que aprofitar-se del seu cos. En tornar a casa
em mostrava els senyals de l’amor carnal dels altres, i es reia de la meva
pusil·lanimitat.
Vaig acabar sense feina i borratxo,
al carrer, fins que el meu sogre, tenint llàstima pel que m’havia fet la seva
filla, també ho havia descobert tot, em va recollir i enviar a un sanatori.
Una vegada mig curat vaig tornar al
mas. Em van acollir amb respecte i bon cor com si fossin en part culpables del
succeït. Tret que no feia més que rosegar-me les entranyes els records de cadascun
del racons on havia estat feliç amb ella; poc a poc vaig anar curant-me. Quan
estava mig refet va visitar-me el Lluís,
i em va dir:
¾
Noi,
tot s’ha acabat. A la Núria l’han trobat despullada i morta en un magatzem del
port.
Han passat força anys i els records
han anat minvant, almenys exteriorment. Ara he tornat, esgotat i vell. Els amos
de la casa rural ja no són els mateixos, i nous colors llueixen en les
habitacions.
Deixo damunt la tauleta de nit una
fotografia descolorida de la nostra boda.
Em canvio com si fos un altre cop
aquell dia, prenc moltes píndoles d’una caixa, potser massa, bec un glop
d’aigua per empassar-les i espero com l’esperava aquell nit.
A fora, s’escolta el remor de la
pluja que cau damunt la teulada.
Miquel Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada