“Les mans i els braços plens d’esgarrinxades i el cor encongit”
Que m’ha passat, és preguntava la
Agnès, mentre obria els ulls poc a poc
i es veia estirada allà sobre aquell
matoll de punxes, els braços, les mans i les cames li coïen, plenes
d’esgarrinxades. Tenia el cor encongit, com tota ella, el cap li feia mal i li
donava voltes. Quan va albirar un xic la situació el cor encara se li va
encongir més , al veure el precipici que s’obria sota seu. Llavors li va venir
al cap la relliscada en aquell pa de gel, al passar pel clot del Torrent , i
tombar-se i baixar al buit... i ja no
recorda res més.... Aquell esbarzer, havia deturat la seva caiguda, però estava
suspesa a mitja cinglera, per la dreta una roca sobresortia, amb la qual
s’hauria donat el cop al cap.
Va intentar sortir de
l’esbarzer i anar sota la roca on feia
un petit replà arrecerat, és va arrossegar una mica, però les punxes li anaven
obrint les carns, les va obviar i fent un gran esforç va aconseguir sortir del matoll i arribar on la
roca l l’herba semblava li haguessin fet un petit niu, però d’allà no es podia moure, parets verticals amunt i avall, i al fons el soroll de l’aigua del torrent repetia el
seu càntic monòton. Un pi torcat creixia
en aquella cavitat, era com la seva àncora de salvació i al qual és va agafar fortament i es va arraulir al
costat.
Com sortiria d’allà, era
impossible, a més la cama li començava a fer mal de valent. Va veure que el sol
començava pondre’s rere les muntanyes , aviat es faria fosc. Qui la buscaria
allà? Ningú sabia on havia anat.
Què estaria fent l’Albert? Recordava
la forta disputa que havien tingut després
de dinar. Una discussió perquè? Per una cosa banal, com sempre, però jo
no volia acceptar les seves raons, ni ell les meves. Hem arribat a dir-nos
coses molt grosses. Ell ha pujat a dalt a l’habitació i jo he sortit a caminar
una mica per relaxar-me i perquè em toqués l’aire. He anat una mica més lluny
que de costum, perquè estava molt alterada, llavors he topat amb la placa de gel. Em trobarà a
faltar, quan arribi la nit i vegi que no sóc a casa, o pensarà que he anat a ca
la mare, com vaig fer l’altre vegada. Déu meu, que faré aquí tota la nit, les
temperatures al mes de gener baixen molt, demà estaré congelada, i ves a saber
quan em trobaran . Que trist morir d’aquesta manera, i tot per una discussió
poca solta.
Es va arraulir un xic més
intentant arrambant-se al marge, sota la roca, per protegir.se una mica del
fred que ja començava a notar-se , després de marxar el sol, intentant que el
vell anorac que portava la embolcallés tota.
El cel s’anava enfosquint, de sobte... és va sentir un lladruc. El cor
li va fer un bot... és el Bruc, el gos
del veí... i va començar a cridar,
¾
Bruc, Bruc, ... sóc aquí. Vés a demanar ajuda.
El gos estava aturat i anava lladrant, si almenys pogués anar a
buscar al Marc o a l’Albert i fer-los entendre que soc aquí. El gos continuava
lladrant a ple pulmó, Llavors vaig sentir una veu que cridava, era el Marc
¾
Que hi ha algú per aquí a baix?
¾
Marc... Sóc l’Agnès. He caigut, soc al mig del
cingle.
¾
Agnès, estàs, bé? On ests?
¾
A sota la roca arrecerada, em fa mal la cama.
¾
Tranquil·la, que vaig a buscar ajuda. No et
moguis, el Bruc es queda aquí.
La noia plorava, però de contenta
, sabia que seria difícil treure-la, però se’n sortiria. Tenia ganes de tornar
a abraçar l’Albert i demanar-li perdó i
dir-li que mai més discutirien d’aquella manera, que les coses des de llavors
es parlarien i es raonarien mútuament.
A mitja nit una ambulància
traslladava L’Agnes cap a l’hospital, al seu costat l’Albert li agafava les
mans, les hi besava, mentre li jurava i
perjurava que mai més discutirien, ni es separarien per rucades.
23/01/2018/
Caram quina aventura, encara bo que sembla que servirà perquè no tornin a barallar-se...
ResponEliminaBon vespre, Anna.
Be, ja veus que m'agrada que les coses acabin bé, i si al final se'n treu quelcom positiu encara millor.
EliminaUna abraçada M. Roser