PER QUÈ EL CARNET D’IDENTITAT

El dia és molt calorós. El sol estavella amb forçà els seus ardents raigs damunt la terra. Els caminants el noten com una llosa afegida que marceix el seu esforç. El Marc ha sortit amb la colla d’amics a fer una travessa. Però en arribar a una cruïlla de camins el grup prefereix fer la ruta més curta i opten per seguir un senderó més planer. Però el Marc, enamorat de la muntanya i de l’aventura, vol conèixer uns llocs, dels quals li havien parlat amb entusiasme, per veure una esplèndida panoràmica sobre les valls pirinenques. Amb la brúixola i els plànols pertinents decideix continuar pel seu compte. Segueix un camí que entremig d’arbredes impressionants, cursos d’aigua i estimballs paorosos el portarà fins el punt desitjat. El Marc és un bon caminador i també és un participant assidu de curses d’orientació.   

Però avui la ruta se li fa molt llarga. En cap moment aconsegueix entendre correctament les indicacions del plànol. Sembla ben bé, que no pertanyi a la zona per on camina. Finalment recorrent a la brúixola i al seu innat sentit d’orientació segueix un viarany que creu el conduirà al refugi, situat en un poble innominat, on han de fer nit. 

Està cansat ja que la innecessària volta ha estat molt llarga i el sol, des de bon matí, li cau al damunt com si fos plom líquid. Té sort de les arbredes que en passar atenuen un xic la calor.   

El seu cos està cansat, millor dit esgotat, i les seves cames sembla facin dues passes endavant i una enrere. De veritat està en aquell petit espai de temps que és l’antesala del desmai. 

De sobte rere unes mates un cartell mig amagat que anuncià que ha arribat al poble de ... A més, el petit rètol és mig trencat i només en llegeix una “S” majúscula, acompanyada d’un signe que és incapaç de llegir. Poc a poc, com una tortuga en un camí polsos, avança pel que suposa és el carrer major. 

No veu a cap persona ni a cap animal on pugui posar la seva mirada ni poder preguntar res. Sembla un poble mort i abandonat. Enmig de la plaça una font, quatre arbres raquítics, que fan una mísera ombra, i un banc de fusta situat a ple sol. Deixondit arrossega els peus i els pals sense esmà. Arriba ranquejant amb la motxilla penjada només d’una espatlla, l’altra està tan adolorida que no suporta la més petita pressió del tirant. La deixa caure a terra de qualsevol manera. Fent tentines arriba fins a la font i mou l’aixeta esperant un doll d’aigua fresca  per assedegar la seva set. 

Gira i gira l’aixeta, rodola i rodola, però ni la més mínima expressió d’una escadussera gota d’aigua surt de la seca canonada. Passa la mà pel broc intentant que alguna cosa, malgrat només sigui la seva mateixa suor que mulli la seva pell. Res de res, desesperat gira els ulls pels voltants de la plaça cercant algun esser viu per demanar ajuda. Llavors veu un rètol gegantí, almenys així li sembla, que diu Bar- Restaurant- Hotel. 

La seva mà inconscientment busca la butxaca on porta sempre la cartera. Un sospir d’alleujament li obra la boca, té la cartera i també diners.  Doblegat per la cintura, i amb el cap cot, avança lentament en direcció a la porta de l’esperança. L’obre i entra, només entrar veu que la pols de segles impera dins la sala. Desil·lusionat i arrossegant els peus, com si portés una bola de pres lligada al turmell, s’encamina vers la barra del bar. Una alta aixeta de cervesa crida de seguida la seva atenció. El desig d’una gerra fresca amb un dit d’escuma recorre el seu subconscient. El seus llavis ressecs fins i tot, han assaborit l’amargor agradable del llúpol. Però l’aixeta demostra a simple vista que també és seca. No hi ha cap senyal d’humitat que regalimant indiqui la seva frescor.  

Desesperat pica un cop de mà damunt del taulell. Una rogallosa veu de dona li respon amb un:

¾     Què?- segurament sorgit de la ultratomba, per la seva llunyania.  

De les ombres sobtadament apareix una dona, gran d’edat, pel seus cabells grisos i també gran, més aviat enorme, per la seva mida tant d’alçada com d’amplada. La muller l’observa seriosament de dalt a baix i menyspreant-lo amb la mirada com dient-li sense paraules: desgraciat.

¾     Hola!- surt amablement de la boca del Marc. La dona li respon amb un concís i tallant.

¾     I ...? 

Malgrat el decebedor ambient, esperançat el Marc pronuncia les més belles paraules que el seu cos ressec poden dir.

¾     Alguna cosa per beure, si us plau. 

Aquest darrer, si us plau, ha sonat tendre. Com si fos una pregària a la Mare de Déu. La lúgubre presència femenina mirant-lo amb cara de fàstic li demana en veu ronca.

¾     El carnet d’identitat? 

Sorprès sense ànims per protestar busca a la butxaca. Mentalment es pregunta:

¾     Per què? Si tinc més de trenta anys. 

Aleshores rere una mampara han sonat les fortes rialles de tots els seus amics i entre elles unes paraules d’escarni.

¾     Innocent! innocent! 

Aleshores la dona s’ha tret la perruca i resulta és el tal·lós del Pere. Com no ha notat els quatre pels damunt el llavi superior. 

La resposta del Marc es preferible no comentar-la.  

Una vegada recuperat del seu emprenyament gràcies a unes ampolles d’aigua, molta aigua, i també d’una cervesa freda ha recuperat el seu bon tarannà. Aleshores, l’han assabentat que els mapes que portava havien estat trucats. Tot ha estat un escarment per el seu voler anar sempre sol i més lluny. I deixant als amics que fessin el que poguessin, mentre ell buscava nous horitzons.  

Miquel Pujol Mur