ROMANÍ A LA TERRASSA

Fa un any que et vaig collir,

I et vaig plantar a la terrassa.

T’enyorava romaní.

Enyorava el teu perfum

La teva aspror i la frescor.

Ara  estàs aquí curull,

farcit de  floretes blaves,

que exalten tots els sentits,

des la vista, oïda, tacte,

a l’olfacte i fins el gust

Em recordes aquells anys

jovençans,  plens de nostàlgia

Amb els pares i germans

I la cuina  de la iaia.

La terra aspre, el fang, la vinya,

Els matolls prop la barraca,

barrejant-se aquella olor,

amb la dels ceps, i els raïms,

junt amb la suor del pare.

Tot això ara és passat,

Però aquelles olors llunyanes,

Respiro cada matí,

així que obro la finestra,

i et contemplo romaní.

29/04/2017/

SOTA LA PLUJA.

L’aposta és forta en aquesta ocasió, qui perdi sortirà nu sota la pluja hivernal. Som l’un enfront de l’altre. El mirall reflecteix la nostra cara. La mateixa cara com si fóssim bessons. Però, com sempre la nostra discussió és forta i carregada de ressentiments.  

Jo parlava i ell no escoltava. El volia comunicar-se amb mi mitjançant el nostre intel·lecte, però jo no ho admetia. Les nostres cares, aquella mateixa cara repetida que compartíem, mostrava la passió que sentíem. 

Ell deia:

¾     El nostres pares et volien a tu, a mi no em feien ni cas.

¾     Com vols que et fessin cas? Tu només feies entremaliadures.- Jo li responia.

¾     Ja parla el noi bo de casa. - exclamà molt emprenyat- L’angelet incapaç de fer mal.

¾     Sí, per això ja estaves tu, la part maligna de la família.

¾     Però tu, vas ser qui em va fer caure rodolant per l’escala. Sí! D’una empenta.

¾     Jo!! No! Vas ser tu mateix! Després em vas voler culpar, malgrat la meva innocència.

¾     I els pares, com que eres tan bo, - enfotent-se, em veu baixeta-  només amb la teva paraula en van tenir prou. A mi ni tan sols em van voler escoltar. Per a tu, tots els regals. Per a mi, tots els reganys.

¾     Però, perquè protestes si te’ls mereixies!!!

¾     I després amb la Júlia va passar igual. Quan vas saber que m’agradava et vas fotre enmig. Fins que la vas enamorar amb dolces paraules.

¾     Sí! Però el mal parit que es va ficar primer al llit amb ella vas ser tu.

¾     Sí! I què?

¾     Que amb la teva especial forma de fer i sentir l’acte sexual la vas horroritzar. Aleshores, no va voler saber res més de nosaltres.

¾     Ha, ha, ha!  Quan me’n recordo encara me’n ric més. Tu, el noi bo, demanant perdó de genolls i ella ni t’escoltava. Com et queien els llagrimots galtes avall!

¾     Ets un carallot!

¾     Digues, el que vulguis. Jo crec que qui la va ofendre més vas ser tu. Després de mi, vas ser tu qui va anar al llit amb ella. Això em demostra que amb mi va fruir sexualment, però amb tu i tots els teus, ai, sí! ai, no!, la vas defraudar i va adonar-se que eres un melindrós avorrit.

¾     Sempre igual. Quan m’ha agradat una noia, tu, sempre tu! t’has ficat enmig esgarriant la meva felicitat de gaudir d’una família.

¾     Ull! Gaudir d’una família, tu! Vols dir, la nostra família.

¾     Meva! Meva!

¾     Hipòcrita! Nostra! Nostra!

¾     Com pots atrevir-te a dir-me això?

¾     I els pares, què? Els vas engatar fins que al morir et van deixar tots el diners de l’herència.

¾     Sí! Però t’ho vas ensenyar-me com malbaratar-los i perdre’ls amb el joc i les dones de malviure.

¾     Però tu vas passar bé, o no? Per fi, vas ser un home i no un llepafils com amb la Júlia.- replico i amb veu alta continuo. - Ai, Júlia! Com vaig estimar-te, si no hagués estat per aquest encantat, que bé que hauríem viscut junts.

¾     No gosis pronunciar aquest nom, davant meu! El seu record hauria d’estar, per a tu, en un pedestal.

¾     Que n’ets de curt! Si va casar-se amb l’Andreu, que estava folrat de diners. A més, ja ha tingut tres o quatre amants, fins ara.

¾     Prou! Prou! Prou!- crido sense parar, tapant-me les orelles.  

Sé que no tinc solució perquè la seva veu és dins meu. I la seva ment forma part de la meva mateixa identitat. És l’altra personalitat del meu mateix jo.  

Desesperat em despullo de tota la roba i surto al pati. La pluja cau a dojo damunt meu i damunt seu. Si almenys es refredes i morís què tranquil em quedaria. 

Miquel Pujol Mur.

S’HA ACABAT EL TEMPS D’ESMORZAR

(Perquè toca sempre la campana del final de l’esbarjo quan encara no hem acabat d’esmorzar)

No ho entenc, perquè sempre ha de tocar la campana per tornar a la feina,  quan encara no hem acabat d’esmorzar. És que vint-i-cinc minuts és molt poc temps per endrapar l’entrepà, fer un cafè i una mica d’esbarjo. Avui quan aquesta ha tocat encara no havia tingut ni temps per treure el cafè de la màquina. Bé, és que més aviat me’n havia oblidat. Tot xerrant amb els companys ens hem apassionat tan amb  el  tema que el temps ha volant.

Com molts dies,  ens hem engrescat  parlant de política i dels polítics, dels corruptes i dels somiatruites, dels blancs i dels negres; dels unionistes i dels independentistes ...  és clar que cada ú té les seves idees i opinions i no ens posaven d’acord de cap manera; i a veure qui aixecava més la veu per defensar i fer valer les seves opinions.

I, ja ho diuen , “Ovella que bel·la per un mossec “  i així ens ha passat , sobretot a mi, i també algun que altre company o campanya, que quan la campana ha sonat , encara no havíem esmorzat. El meu bocata  estava a la meitat , el cafè encara era a la màquina. Vaig sortir disparada cap al servei, perquè després quan estem atenen els clients, sovint t’has d’aguantar i no pots anar-hi en tot el matí.

Miro l’entrepà a la paperera. El meu estómac en fa una rau-rau. Sense haver pres cafè em ve un ensopiment  que sem tanquen els ulls . Cada dia penso el mateix. Demà no obriràs la boca  fins que no hagi acabat de menjar l'entrepà i de prendre’m  el cafè. Encara que una cosa es fer bons propòsits i l’altre complir-los.

05/04/2017/

MÚSICA I SENTIMENTS EN UNA TARDA DE PRIMAVERA.

“Si un compositor pogués dir en paraules el que tracta d'explicar amb la seva música, no es molestaria pas a compondre-la”. Gustav Mahler, compositor austríac (1860-1911).

Un home, de llargs cabells, assajava tocant al piano en aquella tarda del mes de maig. Completament abstret amb la  música, només notava la dolça olor que provinent del jardí i de les seves moltes flors li embriagava el pensament.  

Aleshores ella va entrar a l’habitació. Sense soroll, tal vegada com una papallona sorgint del son transformador a la vida. Cobria el seu cos un eteri vestit de gasa blava d’un to molt clar. Tant suau era el color que quasi semblava un núvol perdut en el cel de la tarda primaveral. 

Malgrat que la presencia no trencava el silenci l’atenció de l’home va quedar corpresa de la figura femenina. La noia movia el cos seguint en suau dansa la música que sorgia de l’instrument musical. Ben bé semblava que amb les seves piruetes atrapes cadascuna de les notes, abans que abandonessin la sala pels oberts finestrals perdent-se en el florit jardí.

Els seus moviments, la seva fragilitat i la religiosa serietat del seu semblant inspiraven els destres dits del músic. Llavors la inspiració masculina va pujar de tal forma que va aconseguir que una a una totes les notes del pentagrama ballessin fent-li companyia per tota la cambra. 

Una a una desgranant-se en hàbil melodia s’escapaven de les mans de l’home, mentrestant el seu pensament fugia del piano admirant la bellesa de la noia. Era en aquells moments com si Erato, la musa de la poesia, els acompanyes amb la seva lira. Segons després, era Euterpe, musa de la música, qui hi feia de seguici amb la seva flauta dorada.  

Els ulls de l’home es tancaven a la realitat. Amb ells clucs, dins el seu cervell continuava admirant harmonioses cabrioles i el riure cristal·lí de la noia en el moment d’acaronar cadascuna de les minúscules notes. 

Unes notes, que com petites gotes d’aigua fugien portades pel fort vent de la inspiració, cap el jardí. Amb el seu suau dansar les impulsava lleugeres al florit receptacle obert a l’aura del capvespre. Totes elles amb la seva sonoritat volien escapar-se per transmetre la música al món. De la que el pianista, era només el simple instrument de la seva transmissió.  

Les musses de la música amb la seva presència intangible li portaven les mans com lleugers ocells a polsar cadascuna de les tecles del piano. Tot això era sentit dins el seu cor en el transcurs d’una tarda, de l’aroma de les flores i d’un capvespre de color ataronjat.  

Ja esgotat per la música, excitat per la repetitiva escala musical que repicava en el seu cos com si ja formés part del pentagrama. Sí, només en aquest instant va atrevir-se a pronunciar les paraules que expressaven tot el seu sentir i totes les seves sensacions en aquella inoblidable tarda somniada. 

Simplement va dir: T’estimo.  

Que curtes, simples i fàcils són les paraules que s’utilitzen per transmetre els sentiments íntims i a vegades quan costen de pronunciar.   

Miquel Pujol Mur.

ENTRE LLIBRES I ROSES

Fa tres anys que ens vam conèixer. En l’arteria principal de la petita ciutat, on feia poc que vivia. L’olor dels llibres, barrejat amb el perfum de les roses i el caliu de la multitud que passejava mirant i remenant entre les parades farcides de les últimes novetats , envoltades dels colors exuberants de les roses, em feia sentir menys sol en aquell dia.

Van agafar just el mateix llibre. Feia estona que els remenàvem. Ens  vam mirar i em va somriure. Amb el llibre a la mà, ens vam trobar fent cua davant de l’autor, perquè ens el signes. Vam parlar, fent broma  i vam  fer una mica de camí junts. Al  passar davant d’una parada de roses, amb un impuls, en vaig agafar una de vermella, preciosa i l’hi  vaig regalar.  Va quedar molt  sorpresa.

¾    No tinc ningú aquí fer aquest regal avui. La mare està lluny. Agafa-la sis plau. 

Em va somriure, la va agafar  i em va donar les gràcies. Tampoc ella tenia ningú que li regales la rosa. Van quedar trobar-nos per la tarda,  a la plaça on feien les sardanes. Des de llavors no ens hem separat més.

Fa un any que ens vam casar. Vam voler fer-ho tal dia com avui, el dia de Sant Jordi,  per les bones vibracions i  tot els que  ens a portat. Això vol dir que estem de doble aniversari.

Avui passagem de nou entre les parades de llibres i roses. Després mirarem  i remirarem els llibres  i veurem quins comprem. El primer que vaig a fer, és comprar dues roses per les meves dues poncelles. La Laia i la petita Mariona,  que des del  cotxet, mira amb ulls esbatanats tota aquella munió de colors, de llum, de llibres i roses.

COMPREM, REGALEM I QUE ENS REGALIN ...  LLIBRES I ROSES.

FELIÇ DIADA DE SANT JORDI !!!

LA PETITA ODISSEA.

Aquesta és una crònica de la nostra anada a Taüll. Al principi va ser una invitació a veure el dia cinc d’aquest mes de març la presentació del nou vídeo mapping de l’església de Sant Climent.

 

Aquí no escric cap gesta ni cap odissea homèrica només és el relat d’un dia atrafegat.  Moltes persones ens dirien, això no és res, a nosaltres... 

Per tant, em limito a exposar els fets i tal vegada els nostres errors. Com qualsevol humà reconeixem els nostres. Malament aniria que els volguéssim ignorar. Som de carn i ossos i desgraciadament, gràcies a les ensopegades i les  equivocacions aprenem a viure. La sort, és que no depèn la vida de ningú dels nostres despropòsits. 

Al planejar la sortida ja vam errar completament. Van confiar en una informació treta d’internet i van preferir la ruta més llarga, però la més rectilínia. I aquí va ser la nostra equivocació, vaig triar-la sense confirmar si les dades corresponien vertaderament al camí més fàcil.

A mig camí, però ja  terra enllà, vam adonar-nos que no seguia per on creiem era adequat. Potser tampoc, vaig seguir al peu de la lletra les indicacions pertinents. Va ser el moment crític i vaig prendre una decisió salomònica, treta de la memòria i experiència d’anteriors sortides per la mateixa zona. Allò de dir, pel dret i al nord. 

Però això sí, el nervis dominaven la situació. Malgrat tot van ser afortunats i vam aconseguir el nostre destí i a més ser-hi a l’hora. 

La resta, la visita, el vídeo, el dinar va ser bons i agradables. Quan sortíem del restaurant queien unes petites volves de neu que van fer ens acomiadessin ràpidament dels nostres amables amfitrions.  

Per tornar vam decidir fer-ho per un camí més giravoltat, però més curt. A més ens era conegut d’anterior sortides. Taüll, Pont de Suert, Sort, Tremp i la Seu d’Urgell, pel port de Cantó.  

Tot anava perfecte però la felicitat mai és complerta. Quan començaven el port, la neu va fer acte de presencia per recordar-nos que a pesar del bon temps encara som a l’hivern.  Però atrevits o no, vam prosseguir la ruta ja que les roderes dels vehicle que havien passat anteriorment eren ben definides i es podia circular sense  cap problema.  

Ja una vegada superat el port la neu va anar agafant. més i més a la carretera. Però no havia cap perill a la circulació rodada. Fins... 

 

Prop del poble de Canturri, hi ha un viratge problemàtic fins i tot a l’estiu. És bastant tancat i ombriu. A més passa per sota les aigües del riu de Canturri. La humitat i el fred van aliar-se per gelar el tram de carretera.   

Tot una llarga fila de vehicles parats amb la neu als nostres peus, millor dit, a les nostres rodes. Cada vegada la cua més llarga.  

Mirava i admirava, al Mosso d’Esquadra que vetllava pel trànsit i em meravellava que és mantingués dret i ferm amb el fred i la neu de la carretera. Finalment (1h. o 1  ^½ h. després) va arribar el llevaneus i va obrir-nos el pas cap a la Seu d’Urgell. 

Allò que acaba bé, és profitós, i la nostra petita odissea, va acabar bé. Com Ulisses, vam arribar sans i salvs a la nostra petita Itaca berguedana. 

Algun cop, parlem malament dels agents de seguretat, però el nostre va complir a la perfecció la seva tasca. 

Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

UNA RIALLA DE MATINADA.

Com si rebés una forta premonició em desperto, amarat de suor, enmig dels llençols mullats. Rebolcant-me mandrosament damunt del llit noto la fredor de la roba mullada i freda. Tremolo i les dents em cruixen. M’agafo fortament la mandíbula per no escoltar el seu petar. 

Escolto un xiulet, tal vegada com una rialla fina. Aleshores decideixo aixecar-me. La llum de la tauleta no s’encén. Em recordo que ahir ja feia pampallugues. Tot s’acaba en aquest món.   

Finalment a les palpentes poso els peus a terra i cerco les sabatilles. Mentrestant, miro el passadís i m’adono que tota la casa és fosca. Ni un raig de llum penetra per les fines escletxes de les finestres. Les sabatilles no hi són. El terra és fred. 

De sobte una altra rialla. Comença fluixeta i estrident. Va elevant el seu volum fins a convertir-se en una de sonora i forta que sacsejà tot l’edifici. Tot trontolla. Espaordit m’amago, tapant-me entre els llençols xops, en posició fetal. Tant mateix com si vulgues retornar a la protecció del claustre matern. 

Una llarga estona després tot és calma. La llum s’encén fent les mateixes pampallugues que ahir. Sota la tauleta trobo les sabatilles. Els pocs quadres que tinc penjats a les parets són torçats. El gran rellotge de peu ha caigut, com un colós amb les cames trencades. Recullo uns llibres de terra.   

La sensació ha estat esgarrifosa. La rialla de la mort sobtada. Les canonades  de l’aigua i els conductes del gas al trencar-se xiulaven com si fos el riure d’un ésser diabòlic. La seva riallota anunciaven el fort terratrèmol.  

Ara tot és un silenci absolut i pesat com si hagués una grossa  llosa damunt el pensament. Ni un soroll s’escolta enlloc. Dóna la impressió d’un buit total.  

En la ment queda el sibil·lí avis de què tot això pot repetir-se. Tal vegada una nova riallada estaria el desastrós anunci d’un fatal desenllaç.    

Miquel Pujol Mur.

PASQUA, PRIMAVERA, CANTS I TRADICIONS.

Som el dia de Pasqua Florida, els carrers s’omplen de gent i cançons. Cants de joia a la primavera, al renéixer a la vida, i també cants a l’amor. Cants també al Crist ressuscitat, a la vida que venç la mort. Em venen  a la ment una estrofa d’unes velles caramelles ,

L’aire suau de primavera,

Diu que l’hivern ja ha passat,

Les flors cobreixen la terra,

El temps dels cants ha arribat.

Avui és Pasqua Florida.....

Les tradicions es mantenen, sobretot gracies a les persones que volem continuar-les. Barretines i faixes vermelles, destaquen sobre les camises blanques. Pastisseries plenes de mones, que fan les delícies de petits i grans. Encara que les figures de xocolata han desplaçat els ous tradicionals. Els  ous símbol de vida i de ressorgiment estan presents també. Abans els ous cuits eren els que guarnien la mona, i s’havien de descobrir on estaven amagats, i els nens els havien de buscar qui trobava el primer, cosa que feia les delícies dels menuts, llavors sense tants jocs ni aparells com ara. Ara gaudeixen amb els de xocolata.

Percebre la poesia de la primavera. Escoltar la remor del ventijol matinal barrejat amb els refilets dels ocells. Observar com la natura pren vida, els prats i els camps verds, les flors que voregen els marges , les que pengen dels balcons i omplen jardins i molts indrets.

Gaudim de les caramelles. Assaborim  una bona mona. Admirem la natura i tot el que l'envolta. i passeu una...  molt, molt ...

BONA PASQUA !!!

L’OLOR A ROMANÍ.

L’intens olor a romaní que entra sempre pels finestrals de casa dels meus pares, m’ha impedit oblidar-me d’aquella tarda màgica. 

La coneixia de petita, tots dos ens coneixíem de petits. Eren companys de col·legi. Sí, companys de banc en aquells pupitres d’abans. Però la infantesa, poc a poc, sense adonar-nos és com un camí sense retorn que va quedant enrere. 

Vam deixar en aquells bancs la infantesa i la innocència. Aviat com en els contes i sense notar-ho vam complir els dotze anys. La curiositat va envair la nostre ment i també els nostres cossos que havien seguit el seu camí natural. 

Allò que era simplement el tacte d’una mà amb l’altra, o damunt d’un braç, sense cap importància, va esdevenir una nova sensació. 

L’aroma a romaní i a herbes boscanes persisteix sempre, sense abandonar-me, a l’interior del meu pensament. És el perfum de les plantes barrejades amb l’olor dels nostres cossos que suplien la seva ignorància amb el desig desenfrenat de noves experiències. 

Els pares van assabentar-se de la nostra dèria, potser per sort, i van separar-nos a diferents col·legis. Mesos després la seva família van marxar del nostre poble i van anar a viure a la gran ciutat.  Els nostres destins van quedar aliens l’un de l’altre.  

He acabat la carrera i les residències pertinents. Avui he entrat per primera vegada al laboratori on treballaré. M’he assegut a la taula que m’han assignat.  

Aleshores, ha ressorgit fortament a les meves narius la mateixa olor que sempre m’acompanya. M’ha sorprès al no ser el laboratori l’ambient més propici per notar olors de natura.  

He girat la cara a la companya del costat. Allà era ella, i l’aroma i el tacte de la seva mà al saludar-me, ha fer reviure als dos l’instant i l’amor d’aquella juvenil encontre. 

Miquel Pujol Mur.

NATALICI.

L’habitació és petita però càlida. Només hi ha les quatre coses essencials i necessàries pel treball a desenvolupar: un taula folrada, un banyera amb aigua tèbia i una postada amb tovalloles blanques i netes. Damunt d’una petita lleixa hi ha les quatre peces de roba de nadó que havien portat els joves pares.  

A l’habitació dels costat s’escoltaven els sospirs de la nova mare. Feia poca estona que el seu marit l’havia deixat sola. Ha estat a petició d’una assistenta que ha pujat a dir-li que el volien veure’l a secretaria. 

La llevadora, una dona ja gran i plena de l’experiència, fruit de molts anys en la seva tasca, amb hàbils dits ressegueix i calibra cada fragment del recobriment cutani i carnal de la recentment vinguda. És una criatura tan petita, només un trosset de carn tendre i suau. Els seus dits, assedegats de saber, recorren cautelosament el petit cos acabat de banyar. Observa atentament els ulls, la boca, ambdues mans, cames i peus.  

Ha notat el gran desig de ser pares de la jove parella i els hi vol donar la bona nova de què el resultat de la seva estimació, del seu gran amor humà, és perfecta. Perfecta dins la perfecció humana. Embolcallada en les més fines robes ha portar el present de la formosa criatura a la seva mare que reposa en el llit. 

La mare, quasi una dolça infant, va rebut alegrement el fruit del seu ventre. Encuriosida, malgrat les paraules de la matrona, ha volgut despullar-la i prenent-la dolçament, no vol despertar-la, h anat esculpint amb els seus dits dolces carícies en aquell cosset que feia poc era dins seu. 

Aleshores fermament entendrida ha recolzat la criatura en el seu pit premem per les natges encara candents de l’esforç de néixer sobre si mateixa. Cos a cos, notant l’escalfor del petit esser, assaborint cada bàtec del seu cor, sentint com a propi cada sospir d’aquells pulmons que aspiren l’aire de la vida.  

Poc després ja alliberat de les rutinàries tasques burocràtiques va entrar el pare. Al veure la filla, la seva pròpia filla. va agafar-la i fent-li un petó a la galta ha gaudit de la fermesa del seu petit cos.  

Aleshores encuriosit ha volgut aprofundir la seva mirada en els ulls de la seva filla: La mirada de la criatura encara és vàcua però desarma per la seva tendresa. Finalment prement-la ben fort ha exclamat: filla meva. 

Seguidament s’ha adonat d’aquella piga de somni que només traçava el camí del rosat llavi. Era talment com la de la seva esposa, l’estimada mare de la seva filla.  

Era com aquella piga que tan el va atreure’l al conèixer-la.  

Miquel Pujol Mur.

MIRAR PEL FORAT DE LA PARET

Acabava d’arribar  a aquella pensió de mala mort, la única en que va trobar una habitació lliure en tot el poble, ja que s’esqueia la  setmana de les festes patronals. Aquells dies estaven plens d’activitats de tota mena, a més el diumenge feien una gran paella a l’ermita del sant a les afores. Tot estava ple de forans.

La habitació era petita, les parets d’un blau fort una mica descolorit, es veu que  ningú les havia pintava de temps.  Un llit petit en un racó , un armari vell, una taula  i una cadira, era tot el mobiliari d’aquella cambra. Una finestra mig esbotzada que donava al estret carreró deixava passar escassa llum. Em va cridar l’atenció un quadre  estrany allà a una paret. Em va venir el sobtat impuls de tocar-lo i ...xaf, em va quedar a les mans. No va se la imatge el que em va deixar intrigat, sinó aquell espiell obert a la paret que em va aparèixer  allà on hi havia el quadre. Era com una esquerda allargada i al mig per un forat rodó passava la llum de l’habitació del costat.

Un desig incontrolable em va fer apropar l’ull al forat de la paret i mirar que hi havia a l’altre cantó. No em creia el que veia damunt del llit. Una maleta oberta plena de bitllets d’euros, d’aquell color lilós, crec que són els de 500. Mai n’havia vist tants de junts, ni d’aquests.  Guaitant una mica més va aparèixer dins al camp de visió un home, portant una altre maleta,  la va posar al costat de l’altre, l’ha va obrir i la va mirar. També estava plena de bitllets. Que estaria fent aquell  home amb tants diners .

En aquell moment li van trucar a la porta. L’home va tancar ràpidament les maletes, va mirar el rellotge i va obrir. Va entrar una noia rossa, ven plantada, elegant que portava dues maletes exactament iguals que les que hi havia damunt del llit. Parlaven fluixet i no entenia massa bé el que deien, si que vaig poder entendre alguna cosa d’un acord.  Veia com gesticulaven.

Les quatre maletes totes damunt del llit. Cadascú va obrir les seves. Les de la noia, semblava que només hi havia  roba, però aixecant la de sobre  van aparèixer un seguit de bossetes, no molt grosses, plenes d’un polsim blanc. L’home en va obrir una la va tastar i va assentir amb el cap. Van tancar les maletes , les van intercanviar . Es van donar la ma, llavors vaig sentir com s’obria i es tancava la porta, i quedava de nou l’home sol.

Estava al·lucinat per tot el que acabava de veure. Vaig posar curosament i sense fer soroll  el quadre al seu lloc i em vaig asseure damunt el  llit. El meu cap donava voltes sens parar. Que havia de fer jo ara.  Avisar a la policia o als Mossos i explicar el que havia vist. Denunciar-los? No dir res i fer com qui no sap ni ha vist res?  Si els denuncio, pot ser que siguin una banda molt perillosa i quan menys m’ho pensi em fotin un tret al cap. Si no dic res hauré de carregar a la consciència amb això; pensant a quants  joves o infants anirà a parar  aquell munt de droga i seran uns desgraciats. També podria mirar de lligar-me la  noia...  que a més d’estar molt bona podria treure’n un bon profit econòmic.

Quants maldecaps m’he buscat , tot per fer una mica el tafaner i mirar pel forat de la paret. –pensava-  Un terrabastall va esvair de cop  els meus pensaments. El quadre havia caigut de la paret, i estava al terra mig esbotzat. L’ensurt va venir quan al mirar l’escletxa, pel forat rodó vaig veure un  ull que em mirava fixament.

07/03/2017/

CARTA A L’ÀVIA NÚRIA.

Apreciada àvia Núria, 

Et sorprendrà aquesta missiva ja que sé que és impossible que la puguis llegir en aquest país llunyà i sense retorn on ets. Però vull posar en tinta coses que recordo o tal vegada que el que m’ha succeït recentment m’ha omplert el cap de sentiments. Segurament després romandrà tancada dins un sobre entre els fulls del meu diari. Potser algun dia la tornaré a llegir i em diré, mira que eres ximpleta. O serà la meva filla qui la descobreixi entre el munt de papers que hauré acumulat en el transcurs de la meva vida.   

Volia escriure’t una carta quan vaig ser dona. Però eren temps plens d’incertesa sobre què volia fer, si estudiar o treballar. També hi havia el broll dels primers sentiments, això que anomenen amor. Els xicots, etern problema i etern desig. Tal batibull efervescent d’idees vam fer-me posposar l’escriure. 

Iaia, tinc al meu costat una nena de carn rosada i pell suau, la meva filla, la teva besnéta. És preciosa com la poncella que esclata a la vida. Sense pecar de mare vull dir-te que és única. He resseguit, admirada, la seva pell tèbia i flonja, però de tacte ferm.

No voldria passar-me amb detalls, reconec que és com moltes criatures acabades de néixer. Però àvia, és la meva filla! Bé, també és del Joan, no sigui que casualment un dia trobi aquesta nota i m’ho retregui. 

Però àvia jo vaig transformar el meu cos per donar-li cabuda dins meu. La vaig alimentar. La vaig acaronar dins el meu ventre i finalment la vaig parir. Si ja sé que em diràs amb aquella veu teva segura i determinant: Com totes les dones. Però és fruit del meu cos i de l’amor vers un home. Iaia, és la meva filla com la meva mare va ser la teva. 

Els temps són diferents, ja ho sé, per això recordo que el teu caràcter era fort i un xic eixut.  Tu vas haver de pujar els teus fills ajudant el teu home a fer jornals al camp. Manllevant temps de dormir per tirar endavant la casa de pagès. Treballant des de bon matí fins a ben entrada la nit per cuidar la casa, l’home, els fills, i fins i tot, els animals dels corrals. Després de tot això, esllomada i cansada quan queies al llit havies de complaure, sense esma, els desitjos de l’avi. 

Era una bona persona l’avi Pere, mes com tots els homes d’aquella època no havien estat educats per fineses ni contemplacions, ni per als altres ni per a ell mateix. Encara el recordo a la galeria, ja molt gran, fent mitja becaina, mig treballant, amb aquelles seves mans fortes i gastades,  amb arrels i trossos de branques volia esculpir amb el ganivet per donar-los noves formes. Una afició que no havia pogut complir mai de jove. Perquè el deure d’un home era treballar i portar diners per alimentar la família.  

Quant ha canviat la vida en el transcurs del temps!  

Ara, asseguda en el llit d’una habitació de blanques parets, espero amb impaciència que em portin la meva Núria. Sí, com tu, Núria, per alletar-la per segona vegada. 

Iaia,  tot ha canviat però sempre recordo la teva força, el teu esperit un xic fort que vas mantenir  fins el darrer dia. Sense queixar-te mai per res. 

Àvia Núria, tanco la carta perquè escolto passes, crec que és la infermera que me la porta neta i polida per donar-li de mamar. Iaia, us estimo a la meva Núria, i al teu record, si el teu record, àvia Núria. 

Marta. 

Pd. Àvia, dubto si guardar aquesta carta o si quan arribi a casa encendre uns branquillons, pocs com em vas ensenyar. Aleshores amb una flama alegre la cremaré perquè el fum t’arribi en forma de missatge, al lloc on descanses. Mentre, contemplaré una vegada més, com la resplendor del foc  il·lumina la formosa cara de la meva filla. 

Miquel Pujol Mur.

QUIMERES A LA PLATJA

Un núvol blanc, com neu de muntanya, recorre el cel blau. El meu pensament, lleuger com la brisa, segueix la imatge nuvolosa. Abaixo els ulls per observar la blava superfície del mar. Un vaixell, amb les veles al vent, omple la meva mirada com un miratge de somnis mariners.  

L’olor de mar, el soroll de les ones que trenquen en el esculls rocosos m’obnubilen. Els records, guardats durant anys, afloren. Sobresurt per  damunt de tots el més punyent. Aquell d’agredolç sabor que en burxa contínuament i que guardo amagat en un joier dins el pensament. 

Em reafirmo a mi mateix, sóc jo dins el meu propi sentir.  

Miquel Pujol Mur.

UN AUTÒGRAF

Caminava tranquil·lament pel carrer Major, aquella tarda de març, feia un dia plàcid de bonança, ja s’intuïa en l’aire  la primavera. Havia de fer algunes compres, però no tenia presa, tenia la tarda per mi, cosa estranya, anant sempre atrafegada com anava.

Era l’hora en que els nens sortien de l’escola, hi havia força animació al carrer en aquella hora, ven diferent a algunes altres estones del dia en que no és veu ni una ànima enlloc. També alguns joves una mica més grans caminaven amb els caps avall teclejant amb els mòbils. Tot d’una,  una noieta de tretze o catorze anys se’n acosta i em diu,

¾    Hola! Oi que ets l’Anna?  Que em podries signar un autògraf?

Mentre deia això em mostrava una pàgina en blanc d’una llibreta que s’havia tret de la motxilla. Em vaig quedar de pedra. No entenia de que em coneixia aquella joveneta.

¾    De que em coneixes tu? –li pregunto

¾   Del recital de poesia del altre dia. Em van encantar els poemes que vas recitar, sobretot els dos que havies fet tu.

Em va sorprendre aquella noia tan joveneta interessar-se per la poesia. De fet l’altre dia al recital en motiu del dia de la poesia, hi havia algunes  persones joves, encara que poques . Aquesta devia en devia ser una.

¾    T’agrada la poesia?

¾    Molt, m’encanta.

¾    Els poemes que vaig recitar, com els dos fets meus, no són gaire moderns.

¾    M’agrada molt la poesia del segle XX. Sobretot d’aquests autors, Joan Maragall, Salvador Espriu i Miquel Martí Pol entre altres.

¾    I tu; també escrius poemes ? Intueixo que si que ho fas.

La noia es va tornar una mica vermella, va acotar el cap i va dir baixet,

¾    Bé, he fet alguns intens, però són coses molt dolentes.

¾    En tens algun per aquí.

Tímidament em va mostrar l’altre cantó de la llibreta que li anava a signar i estava plena de poemes. Vaig donar alguna ullada per sobre a algun d’ells,

¾    Jo no ho diria. Estan força bé. Em sembla que l’any vinent t’haurem de fitxar perquè participis al recital de la Festa de la Poesia.

¾    No... quina vergonya. Tots els que hi participeu sou molt bons.

Mentre li dedicava una efusiva salutació junt a la signatura , li vaig dir.

¾    Saps que penso, que al setembre comença un  Curs dedicat a l’aprenentatge i al domini de la poesia. Potser t’agradaria d’anar-hi i et marxaria la por, tant a escriure com a recitar poemes.

¾    Doncs si que m’agradaria, molt. Si podes combinar-ho amb els estudis ... No ho se... Bé, en parlarem, gràcies per tot.

Les amigues ja feia estona que l’esperaven un xic més enllà . Amb un gran somriure em tornava a donar les gràcies mentre corria cap a ells, guardant curosament  la llibreta a la motxilla.

 03-03-2017-