Un home, de
llargs cabells, assajava tocant al piano en aquella tarda del mes de maig. Completament
abstret amb la música, només notava la
dolça olor que provinent del jardí i de les seves moltes flors li embriagava el
pensament.
Aleshores ella va
entrar a l’habitació. Sense soroll, tal vegada com una papallona sorgint del
son transformador a la vida. Cobria el seu cos un eteri vestit de gasa blava
d’un to molt clar. Tant suau era el color que quasi semblava un núvol perdut en
el cel de la tarda primaveral.
Malgrat que la
presencia no trencava el silenci l’atenció de l’home va quedar corpresa de la
figura femenina. La noia movia el cos seguint en suau dansa la música que
sorgia de l’instrument musical. Ben bé semblava que amb les seves piruetes
atrapes cadascuna de les notes, abans que abandonessin la sala pels oberts
finestrals perdent-se en el florit jardí.
Els seus
moviments, la seva fragilitat i la religiosa serietat del seu semblant
inspiraven els destres dits del músic. Llavors la inspiració masculina va pujar
de tal forma que va aconseguir que una a una totes les notes del pentagrama
ballessin fent-li companyia per tota la cambra.
Una a una
desgranant-se en hàbil melodia s’escapaven de les mans de l’home, mentrestant
el seu pensament fugia del piano admirant la bellesa de la noia. Era en aquells
moments com si Erato, la musa de la poesia, els acompanyes amb la seva lira.
Segons després, era Euterpe, musa de la música, qui hi feia de seguici amb la seva
flauta dorada.
Els ulls de
l’home es tancaven a la realitat. Amb ells clucs, dins el seu cervell
continuava admirant harmonioses cabrioles i el riure cristal·lí de la noia en
el moment d’acaronar cadascuna de les minúscules notes.
Unes notes, que
com petites gotes d’aigua fugien portades pel fort vent de la inspiració, cap
el jardí. Amb el seu suau dansar les impulsava lleugeres al florit receptacle
obert a l’aura del capvespre. Totes elles amb la seva sonoritat volien escapar-se
per transmetre la música al món. De la que el pianista, era només el simple
instrument de la seva transmissió.
Les musses de la
música amb la seva presència intangible li portaven les mans com lleugers ocells
a polsar cadascuna de les tecles del piano. Tot això era sentit dins el seu cor
en el transcurs d’una tarda, de l’aroma de les flores i d’un capvespre de color
ataronjat.
Ja esgotat per
la música, excitat per la repetitiva escala musical que repicava en el seu cos
com si ja formés part del pentagrama. Sí, només en aquest instant va atrevir-se
a pronunciar les paraules que expressaven tot el seu sentir i totes les seves sensacions
en aquella inoblidable tarda somniada.
Simplement va
dir: T’estimo.
Que curtes,
simples i fàcils són les paraules que s’utilitzen per transmetre els sentiments
íntims i a vegades quan costen de pronunciar.
Miquel Pujol
Mur.
Total senzillesa en les paraules , les úniques que importen !
ResponEliminaSí, les paraules que haurien de ser més fàcils de dir en moltes ocasions les pronunciem poques vegades.
Elimina