LA PETITA ODISSEA.

Aquesta és una crònica de la nostra anada a Taüll. Al principi va ser una invitació a veure el dia cinc d’aquest mes de març la presentació del nou vídeo mapping de l’església de Sant Climent.

 

Aquí no escric cap gesta ni cap odissea homèrica només és el relat d’un dia atrafegat.  Moltes persones ens dirien, això no és res, a nosaltres... 

Per tant, em limito a exposar els fets i tal vegada els nostres errors. Com qualsevol humà reconeixem els nostres. Malament aniria que els volguéssim ignorar. Som de carn i ossos i desgraciadament, gràcies a les ensopegades i les  equivocacions aprenem a viure. La sort, és que no depèn la vida de ningú dels nostres despropòsits. 

Al planejar la sortida ja vam errar completament. Van confiar en una informació treta d’internet i van preferir la ruta més llarga, però la més rectilínia. I aquí va ser la nostra equivocació, vaig triar-la sense confirmar si les dades corresponien vertaderament al camí més fàcil.

A mig camí, però ja  terra enllà, vam adonar-nos que no seguia per on creiem era adequat. Potser tampoc, vaig seguir al peu de la lletra les indicacions pertinents. Va ser el moment crític i vaig prendre una decisió salomònica, treta de la memòria i experiència d’anteriors sortides per la mateixa zona. Allò de dir, pel dret i al nord. 

Però això sí, el nervis dominaven la situació. Malgrat tot van ser afortunats i vam aconseguir el nostre destí i a més ser-hi a l’hora. 

La resta, la visita, el vídeo, el dinar va ser bons i agradables. Quan sortíem del restaurant queien unes petites volves de neu que van fer ens acomiadessin ràpidament dels nostres amables amfitrions.  

Per tornar vam decidir fer-ho per un camí més giravoltat, però més curt. A més ens era conegut d’anterior sortides. Taüll, Pont de Suert, Sort, Tremp i la Seu d’Urgell, pel port de Cantó.  

Tot anava perfecte però la felicitat mai és complerta. Quan començaven el port, la neu va fer acte de presencia per recordar-nos que a pesar del bon temps encara som a l’hivern.  Però atrevits o no, vam prosseguir la ruta ja que les roderes dels vehicle que havien passat anteriorment eren ben definides i es podia circular sense  cap problema.  

Ja una vegada superat el port la neu va anar agafant. més i més a la carretera. Però no havia cap perill a la circulació rodada. Fins... 

 

Prop del poble de Canturri, hi ha un viratge problemàtic fins i tot a l’estiu. És bastant tancat i ombriu. A més passa per sota les aigües del riu de Canturri. La humitat i el fred van aliar-se per gelar el tram de carretera.   

Tot una llarga fila de vehicles parats amb la neu als nostres peus, millor dit, a les nostres rodes. Cada vegada la cua més llarga.  

Mirava i admirava, al Mosso d’Esquadra que vetllava pel trànsit i em meravellava que és mantingués dret i ferm amb el fred i la neu de la carretera. Finalment (1h. o 1  ^½ h. després) va arribar el llevaneus i va obrir-nos el pas cap a la Seu d’Urgell. 

Allò que acaba bé, és profitós, i la nostra petita odissea, va acabar bé. Com Ulisses, vam arribar sans i salvs a la nostra petita Itaca berguedana. 

Algun cop, parlem malament dels agents de seguretat, però el nostre va complir a la perfecció la seva tasca. 

Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.