L’OLOR A ROMANÍ.

L’intens olor a romaní que entra sempre pels finestrals de casa dels meus pares, m’ha impedit oblidar-me d’aquella tarda màgica. 

La coneixia de petita, tots dos ens coneixíem de petits. Eren companys de col·legi. Sí, companys de banc en aquells pupitres d’abans. Però la infantesa, poc a poc, sense adonar-nos és com un camí sense retorn que va quedant enrere. 

Vam deixar en aquells bancs la infantesa i la innocència. Aviat com en els contes i sense notar-ho vam complir els dotze anys. La curiositat va envair la nostre ment i també els nostres cossos que havien seguit el seu camí natural. 

Allò que era simplement el tacte d’una mà amb l’altra, o damunt d’un braç, sense cap importància, va esdevenir una nova sensació. 

L’aroma a romaní i a herbes boscanes persisteix sempre, sense abandonar-me, a l’interior del meu pensament. És el perfum de les plantes barrejades amb l’olor dels nostres cossos que suplien la seva ignorància amb el desig desenfrenat de noves experiències. 

Els pares van assabentar-se de la nostra dèria, potser per sort, i van separar-nos a diferents col·legis. Mesos després la seva família van marxar del nostre poble i van anar a viure a la gran ciutat.  Els nostres destins van quedar aliens l’un de l’altre.  

He acabat la carrera i les residències pertinents. Avui he entrat per primera vegada al laboratori on treballaré. M’he assegut a la taula que m’han assignat.  

Aleshores, ha ressorgit fortament a les meves narius la mateixa olor que sempre m’acompanya. M’ha sorprès al no ser el laboratori l’ambient més propici per notar olors de natura.  

He girat la cara a la companya del costat. Allà era ella, i l’aroma i el tacte de la seva mà al saludar-me, ha fer reviure als dos l’instant i l’amor d’aquella juvenil encontre. 

Miquel Pujol Mur.