MIRAR PEL FORAT DE LA PARET

Acabava d’arribar  a aquella pensió de mala mort, la única en que va trobar una habitació lliure en tot el poble, ja que s’esqueia la  setmana de les festes patronals. Aquells dies estaven plens d’activitats de tota mena, a més el diumenge feien una gran paella a l’ermita del sant a les afores. Tot estava ple de forans.

La habitació era petita, les parets d’un blau fort una mica descolorit, es veu que  ningú les havia pintava de temps.  Un llit petit en un racó , un armari vell, una taula  i una cadira, era tot el mobiliari d’aquella cambra. Una finestra mig esbotzada que donava al estret carreró deixava passar escassa llum. Em va cridar l’atenció un quadre  estrany allà a una paret. Em va venir el sobtat impuls de tocar-lo i ...xaf, em va quedar a les mans. No va se la imatge el que em va deixar intrigat, sinó aquell espiell obert a la paret que em va aparèixer  allà on hi havia el quadre. Era com una esquerda allargada i al mig per un forat rodó passava la llum de l’habitació del costat.

Un desig incontrolable em va fer apropar l’ull al forat de la paret i mirar que hi havia a l’altre cantó. No em creia el que veia damunt del llit. Una maleta oberta plena de bitllets d’euros, d’aquell color lilós, crec que són els de 500. Mai n’havia vist tants de junts, ni d’aquests.  Guaitant una mica més va aparèixer dins al camp de visió un home, portant una altre maleta,  la va posar al costat de l’altre, l’ha va obrir i la va mirar. També estava plena de bitllets. Que estaria fent aquell  home amb tants diners .

En aquell moment li van trucar a la porta. L’home va tancar ràpidament les maletes, va mirar el rellotge i va obrir. Va entrar una noia rossa, ven plantada, elegant que portava dues maletes exactament iguals que les que hi havia damunt del llit. Parlaven fluixet i no entenia massa bé el que deien, si que vaig poder entendre alguna cosa d’un acord.  Veia com gesticulaven.

Les quatre maletes totes damunt del llit. Cadascú va obrir les seves. Les de la noia, semblava que només hi havia  roba, però aixecant la de sobre  van aparèixer un seguit de bossetes, no molt grosses, plenes d’un polsim blanc. L’home en va obrir una la va tastar i va assentir amb el cap. Van tancar les maletes , les van intercanviar . Es van donar la ma, llavors vaig sentir com s’obria i es tancava la porta, i quedava de nou l’home sol.

Estava al·lucinat per tot el que acabava de veure. Vaig posar curosament i sense fer soroll  el quadre al seu lloc i em vaig asseure damunt el  llit. El meu cap donava voltes sens parar. Que havia de fer jo ara.  Avisar a la policia o als Mossos i explicar el que havia vist. Denunciar-los? No dir res i fer com qui no sap ni ha vist res?  Si els denuncio, pot ser que siguin una banda molt perillosa i quan menys m’ho pensi em fotin un tret al cap. Si no dic res hauré de carregar a la consciència amb això; pensant a quants  joves o infants anirà a parar  aquell munt de droga i seran uns desgraciats. També podria mirar de lligar-me la  noia...  que a més d’estar molt bona podria treure’n un bon profit econòmic.

Quants maldecaps m’he buscat , tot per fer una mica el tafaner i mirar pel forat de la paret. –pensava-  Un terrabastall va esvair de cop  els meus pensaments. El quadre havia caigut de la paret, i estava al terra mig esbotzat. L’ensurt va venir quan al mirar l’escletxa, pel forat rodó vaig veure un  ull que em mirava fixament.

07/03/2017/