SOTA LA PLUJA.

L’aposta és forta en aquesta ocasió, qui perdi sortirà nu sota la pluja hivernal. Som l’un enfront de l’altre. El mirall reflecteix la nostra cara. La mateixa cara com si fóssim bessons. Però, com sempre la nostra discussió és forta i carregada de ressentiments.  

Jo parlava i ell no escoltava. El volia comunicar-se amb mi mitjançant el nostre intel·lecte, però jo no ho admetia. Les nostres cares, aquella mateixa cara repetida que compartíem, mostrava la passió que sentíem. 

Ell deia:

¾     El nostres pares et volien a tu, a mi no em feien ni cas.

¾     Com vols que et fessin cas? Tu només feies entremaliadures.- Jo li responia.

¾     Ja parla el noi bo de casa. - exclamà molt emprenyat- L’angelet incapaç de fer mal.

¾     Sí, per això ja estaves tu, la part maligna de la família.

¾     Però tu, vas ser qui em va fer caure rodolant per l’escala. Sí! D’una empenta.

¾     Jo!! No! Vas ser tu mateix! Després em vas voler culpar, malgrat la meva innocència.

¾     I els pares, com que eres tan bo, - enfotent-se, em veu baixeta-  només amb la teva paraula en van tenir prou. A mi ni tan sols em van voler escoltar. Per a tu, tots els regals. Per a mi, tots els reganys.

¾     Però, perquè protestes si te’ls mereixies!!!

¾     I després amb la Júlia va passar igual. Quan vas saber que m’agradava et vas fotre enmig. Fins que la vas enamorar amb dolces paraules.

¾     Sí! Però el mal parit que es va ficar primer al llit amb ella vas ser tu.

¾     Sí! I què?

¾     Que amb la teva especial forma de fer i sentir l’acte sexual la vas horroritzar. Aleshores, no va voler saber res més de nosaltres.

¾     Ha, ha, ha!  Quan me’n recordo encara me’n ric més. Tu, el noi bo, demanant perdó de genolls i ella ni t’escoltava. Com et queien els llagrimots galtes avall!

¾     Ets un carallot!

¾     Digues, el que vulguis. Jo crec que qui la va ofendre més vas ser tu. Després de mi, vas ser tu qui va anar al llit amb ella. Això em demostra que amb mi va fruir sexualment, però amb tu i tots els teus, ai, sí! ai, no!, la vas defraudar i va adonar-se que eres un melindrós avorrit.

¾     Sempre igual. Quan m’ha agradat una noia, tu, sempre tu! t’has ficat enmig esgarriant la meva felicitat de gaudir d’una família.

¾     Ull! Gaudir d’una família, tu! Vols dir, la nostra família.

¾     Meva! Meva!

¾     Hipòcrita! Nostra! Nostra!

¾     Com pots atrevir-te a dir-me això?

¾     I els pares, què? Els vas engatar fins que al morir et van deixar tots el diners de l’herència.

¾     Sí! Però t’ho vas ensenyar-me com malbaratar-los i perdre’ls amb el joc i les dones de malviure.

¾     Però tu vas passar bé, o no? Per fi, vas ser un home i no un llepafils com amb la Júlia.- replico i amb veu alta continuo. - Ai, Júlia! Com vaig estimar-te, si no hagués estat per aquest encantat, que bé que hauríem viscut junts.

¾     No gosis pronunciar aquest nom, davant meu! El seu record hauria d’estar, per a tu, en un pedestal.

¾     Que n’ets de curt! Si va casar-se amb l’Andreu, que estava folrat de diners. A més, ja ha tingut tres o quatre amants, fins ara.

¾     Prou! Prou! Prou!- crido sense parar, tapant-me les orelles.  

Sé que no tinc solució perquè la seva veu és dins meu. I la seva ment forma part de la meva mateixa identitat. És l’altra personalitat del meu mateix jo.  

Desesperat em despullo de tota la roba i surto al pati. La pluja cau a dojo damunt meu i damunt seu. Si almenys es refredes i morís què tranquil em quedaria. 

Miquel Pujol Mur.