BONS DESITJOS

Que mai us falti,

Un somriure per regalar,

un somni pel qual lluitar.

Un projecte per realitzar

un amic en qui confiar.

Alguna cosa per aprendre.

Un lloc nou per visitar,  

i algú  a qui  estimar.

Moltes coses per  compartir

I una llarga vida per gaudir

BONES FESTES I FELIÇ ANY 2018

L’ADREÇA DESCONEGUDA

Complint en les normes marcades en el taller d’escriptura he triat el llibre 6, la pagina 6 i la línia 6. Aquestes obligades premisses em porten a la següent frase: Travessera del Somriure Amarg, 47-49 Barcelona. M’ha semblat com si aquesta adreça, trobada misteriosament, fos un missatge que pogués conduir-me a múltiples aventures.  

Una adreça desconeguda. De qui deu ser?

Potser d’una noia que vol fer alguna cosa amb mi. Tal vegada deu estar equivocada, per què jo, actualment, no disposo de gens de diners. Per què, sinó és per diners, a què pot venir aquest interès per la meva persona. 

Tal vegada d’un amic d’anys pretèrits. Per quina raó? Potser per mirar-nos com dos desconeguts i dir-nos mútuament: Com t’han passat els anys! I recordar les nostres cabelleres llargues i rinxolades, que ara són desaparegudes. O les nostres barbes, aleshores  embrollades i plenes  de flors primaverals,  durant la nostra estada en Eivissa. Ara són blanquinoses i retallades. Sí, allà a la llunyania dels anys d’esplendor de la nostra època hippy. Quants records d’un temps de joventut, mig oblidat a les catacumbes de la memòria. 

O d’aquella esposa oblidada el dia que vaig anar a buscar el diari. Què em preguntarà? Si per fi l’havia trobat. Què li puc respondre: que sí, però com van trigar tant a portar-lo, al fullejar–lo, vaig adonar-me  que les notícies eren retardades. I vaig fugir en el temps i l’espai amb l’esperança de trobar un diari que digués la veritat. El vas trobar? On? - Em demanarà encuriosida. Veuràs - serà la meva resposta: París, Londres, Nova York, Mèxic, Buenos Aires, Tòquio i moltes altres ciutats van ser els llocs de la meva recerca. I sempre, sempre, les notícies ja havien passat.   

Doncs, a què tornes?- em dirà. Tenim un fill, no?- respondré jo, més que res per preguntar. Va volar amb el temps, com tu! Devia ser au del mateix plomatge.- exclamarà com qui diu veritats incontestables. No ho sé. - faré jo, encongint les espatlles sense vergonya. Ella, fent la desentesa m’oferirà.- Els llençols els vaig canviar ahir, són nets. El matalàs és altre cantar, ja han passat i n’he gaudit amb dos o tres homes fugissers, com tu. Ara el cau és buit. Caram!- exclamaré sorprès- Com han passat els anys. Sí molts! Com vint, no?- respondrà. Saps què noia, ara em recordo que haig d’anar a cercar el diari. Aleshores, fins d’aquí quinze o més anys! - comentarà com si tant li fes.  

Finalment abandonant els meus pensaments he anat al lloc de l’adreça. Un imponent edifici de moltes finestres glaçades com ulls que no miren enlloc. Un cartell gros omple la façana i en lletres grosses anuncia: EDITORIAL DELS SOMNIS PERDUTS.   

Baixa una noia, bastant jove, amb un gros volum de fulls, s’ha asseu al mateix pedrís de l’escala i trenca a plorar. Mentre busca un mocador per eixugar-se les llàgrimes ha sorgit primer de la butxaca, com qui no vol, una cartolina vermella. I, sense paraules, ho he entès tot. El seu escrit, l’han comunicat fredament, no val res.  

Un home, més gran, baixa també amb un gros paquet de papers sota el braç. A la mà llueix una cartolina vermella. En arribar al final dels graons llença la baluerna a un contenidor encès que alimenta les seves flames d’il·lusions perdudes. 

Que efímers són els miratges humans quan s’enfronten a la trista realitat.  

Miquel Pujol Mur.

FÍSICA QUÀNTICA

“No preguntar t’hauria fet recular i preguntar et duu un oceà endavant”  ( Franz Kafka)

L’Albert està arribant a la seva petita ciutat natal. Fa molts anys que no hi ha estat, en va marxar quan tenia setze anys, quan els pares es van traslladar a viure  a la capital. Si que en la joventut hi havia tornat un parell de vegades, als primers anys, però després els estudis, la investigació, el màster i els quinze anys passats a Nova York, l’havien desconnectat del tot del lloc. Ara  hi tornava per donar una conferència sobre la Física Quàntica, de la qual era un expert investigador,  i a més feia poc havia rebut un premi internacional per una recerca  seva.

El records se li acumulen a la ment, quanta gent reconeixerà d’aquells temps ja llunyans. De sobte, un rostre, com un raig de llum, li ve a la ment. Aquell vell professor de secundària, aquella persona sàvia i amable  a qui li devia tot el que era. Fa deu anys que va morir estant ell a NY. És veu ell mateix, en aquell nen tímid que als 14 anys no gosava aixecar la veu , ni preguntar res. Aquell dia a primer de BUP.  Va quedar meravellat davant aquella classe magistral sobre la Física Quàntica, de la que no va entendre la majoria de les coses, però va ser un tema que el va impressionar fortament :  els àtoms, els fotons,  les molècules que canvien per la força de la llum, les dues  realitats paral·leles, la força unificada de la electrònica i la magnètica....

En sortir, va trobar el professor al passadís  i quasi per poc topen, aquest li va dir,

¾    Que et passa Albert que estàs tan capficat?

¾    És que no entenc algunes de les coses que ens ha explicat

¾    Ah! T’interessa la Física Quàntica?

¾    Molt,  però m’agradaria entendre millor algunes qüestions.

¾    Ah, doncs mira,  vina al meu despatx i en parlem

Llavors vam entrar en aquell despatx petit, ple de pòsters i d’imatges sobre coses que em meravellaven , em  va fer seure en una cadira dant seu  i em va dir que li preguntés el que volgués , que en aquestes coses era bo tenir els  conceptes clars des del començament tot i que és una ciència relativament nova, davant la qual s’obria un camp impressionant  per la investigació. Li vaig preguntar sobre algunes coses concretes que m’havien impactat. Vam estar parlant més d’una hora i no va ser l’únic dia,  que sortint de les classes, molt dies  anaven a discutir alguns conceptes de la matèria. A ell li dec  tot el que sóc, el que em va obrir aquest mon de possibilitats.

Es va adonar que ja havien arribat al `poble. A la plaça l’esperava la regidora de cultura de l’ajuntament que seria qui li faria d’amfitriona durant aquell dia. Una dona relativament  jove, molt atractiva , vestia  elegant i juvenil,  jaqueta fosca, camisa clara,  pantaló texà i botes negres, el cabell molt curt , em va impressionar.

¾    Hola Albert! Ja veig que no em coneixes.

¾    Laura! –va dir passat el primer moment- doncs no, no  t’havia reconegut.

¾    Jo he anat seguint la teva trajectòria. Avui estaré tot el dia a la teva disposició .

¾    Serà un plaer.

Va ser la primera sorpresa que va tenir.  La Paula, aquella noia d’aquí havia esta tan enamorat a l’adolescència i que mai havia gosat dir-li res, em pro feines mirar-la, ja em posava vermell. Tot seguit el va portar una reunió amb alguns membres de l’ajuntament que el van felicitar, entre els que hi havia alguns  dels antics companys de batxillerat. Pel carrer el van saludar algunes persones grans que el coneixien de petit.

A la xerrada sobre les aplicacions i les últimes novetats de la Física Quàntica , va haver-hi molta gent, sobretot gent de la seva època i també molts joves estudiants, als que va intentar transmetre el seu saber i les seves  experiències en la matèria, de forma amena i didàctica..

Van fer un sopar d’acomiadament amb els antics companys d’escola i membres del consistori, on van continuar la tertúlia i van recordar velles èpoques. Va prometre no estar tants anys a tornar a la seva ciutat i tornar-se a retrobar amb la seva gent.

En acabar, la Paula el va acompanyar fins a l’aparcament, van xerrar una mica de temes personals, ella li va deixar anar,

¾    Així encara vius sol, no tens parella.

¾    Si. No he tingut temps per buscar-ne , o potser no m’ha sortit ningú.

¾    No m’ho crec.

¾    I tu? has parlat que t’havies casat.

¾    Ui! D’això fa molt. Ara, estic soltera i sense compromís –va dir ella rient.

Van acabar d’arribar al cotxe en silenci. L’acomiadament, una abraçada ,  un breu petó i un a  reveure; ell ja estava entrant al cotxe, quan la Paula li va dir,

¾    Bé, com que tu no m’ho preguntes, to demano jo. Podem quedar un altre dia per tornar-nos a veure?  ja saps que treballo a Barcelona.

¾    Si, d’acord.  Estaria bé.  Quedem el  proper dissabte per sopar?

¾    Si... em va bé.  

De retorn cap a casa, pensava en la Paula i en la seva pregunta, que de nou li obria  davant seu un oceà de noves probabilitats . 

  28/11/2017/

LES PARAULES DELS MOTS ENCREUATS

Aquest matí, la Lluïsa s’ha llevat aclaparada del llit. El son ha estat ple d’idees i de dubtes. Té por que tots els malsons són un reflex de la seva vida. Una barreja de les coses bones i dolentes que malviuen dins el seu cap. 

Ha dormit com si estigués esgotada per la feina. Malgrat tot, per què no dir-ho la causa principal ha estat la discussió amb l’Ernest. Aquests fets han estat reiteratius en el seu malson. 

La Lluïsa és una dona de mitjana edat, ni cap bellesa ni tampoc lletja. Pot barrejar-se entre la multitud sense ser reconeguda per res significatiu. D’alçada normal, trets facials normals i té els cabells de color castany, com molta gent. I els seus ulls són foscos com els de més del cinquanta per cent de la població mediterrània. 

La seva feina al despatx, com assistenta del director, és plena de números i d’escrits que ja formen part dels seus coneixements, i d’ella mateixa. 

Avui diumenge, dia festiu, es troba desplaçada. El divendres va començar unes curtes vacances. El dissabte va enfadar-se, per una tonteria, amb el seu amistançat. L’Ernest té dret a compartir-ho tot sempre, menys el pis. Cadascú té un pis propi malgrat passen molt temps junts tant en un pis com en l’altre. Tots dos tenen claus dels dos pisos i tant els fa viure en l’un com en l’altre. Això sí, cada un té el seu pis com a refugi particular i com la seva residència. Aquesta  forma de viure els dona una agradable sensació d’independència i llibertat. 

Asseguda a la taula del bar observa el carrer. Gira el cap per demanar un altre tallat i veu un diari. Com que números i lletres són el seu delit (tal vegada per deformació laboral) l’agafa i comença a fullejar-lo. 

Notícies polítiques. Tret que puguin ser o no, beneficioses per al seu treball i per a l’empresa no són del seu interès. Ja hi ha analistes que desenvolupen aquest treball dins del negoci. 

Esports. No són, com a la majoria de les dones, del seu grat. 

Secció de xafarderies: Sempre són els mateixos i les mateixes que apareixen en aquesta secció. Sembla ben bé , que si guanyen força bé la vida fent-ne un aparador de la seva existència. Mai ha entès l’admiració de la gent per aquesta caterva de bufons. Tampoc ha comprès mai com els  poden pagar tants diners. 

Finalment arriba a la pàgina d’entreteniments . En un tris-tras resolt els “Sudoku”. El darrer li ha costat però l’ha tret. Busca entre mil coses guardades a la bossa i treu les ulleres. Els nombres són fàcilment visibles, però les lletres necessiten més atenció. 

Resol diferents parts dels mots creuats però unes paraules se li fan difícils de col·locar. Això que sap molt bé el seu significat.

Sagí: Greix d’un animal. Sí, com la foca de la dona del cap.

Oci: Lleure. El que hauria començat si no s’hagués discutit amb l’Ernest.

Fiasco: Poc èxit, com el seu matrimoni, que va acabar en divorci.

Rabassut: De molt gruix o volum per la seva alçada.  Com el Puk, el bull dog de la veïna. No la veïna, no, el gos.

Taba: Ossets. Quan era petita, hi jugava. Feliços anys.

Vestigi: Rastre , senyal. Com els records que omplen la calaixera de l’àvia.

Astènia: Minvà de les forces. Com el desànim que l’omple aquest matí. 

Aleshores veu entrar la Carmeta, una companya de col·legi que sempre era l’ànima del grup de noies joves. No creu que hagi canviat gaire, sempre l’ha vist alegre i encoratjada. Malgrat que la seva vida tampoc ha estat fàcil. La seva separació matrimonial també li va produir un bon  trauma. Però el seu tarannà no li ha permès mai aquestes disquisicions i sempre ha mirat al futur sense angúnia. Deixant per a més tard les penalitats que produeix la vida i la gent que ens envolta. I com que el viure és tan complicat, aquests mals rotllos queden emmagatzemats en el racó dels mals endreços. Quan ha passat cert temps i tornés a mirar-los, ja no tenen cap valor i t’adones de la seva insignificança. 

La saluda amb la mà i s’asseuen juntes, xerren, Xafardegen de totes i tots els coneguts i riuen. Llarga estona després, la Carmeta li diu:

¾     Per què no vens amb mi, a un apartament que tinc llogat a la platja? Aprofitarem el sol i aquests dies de bonança.  

La Lluïsa s’ho pensa breument. No té cap problema, bé només un, l’Ernest    i la discussió d’ahir. Aquests darrers temps han estat un xic estressats per a  tots dos. Com si la seva relació tingués algun sotrac que altre. Decideix enviar-li un missatge dient-li que marxa amb una amiga a la platja. Ell té el seu número de telèfon i, creu que la trucarà i arreglaran el seu particular “modus vivendi”. 

Si no és així amb gran dolor haurà de refer la seva vida. Passar de nou pàgina i pausadament tornar a emprendre el camí. 

Miquel Pujol Mur

LA INSPIRACIÓ D’UNES FRASES

Per despertar-nos del ensopiment matutí la professora ens va dictar aquestes frases.  

Segarra: Aleshores, sense donar-me ni temps de respirar em va donar un paper.

Lorca: Pel teu amor en fa mal l’aire ... el cor i el barret. 

Llavors la inspiració va portar-me a escriure el següent: 

La noia i el noi és trobem en un parc i s’asseuen en un banc. Aleshores el noi posant-se de genolls li parla així amb veu amorosa.

¾     Irene, he quedat sense aire ofegat pels sentiments. El meu cor batega com una bomba d’aigua amb les aletes trencades. El meu barret i amb ell el meu poc seny l’he perdut al veure’t acudir a la nostra cita.

¾     Oh, Joan estimat! Quines coses més boniques que em dius

¾     Mira estimada, estic caigut de genolls davant teu. Els meus ulls ploren pensant que em pugis negar el teu amor. Si ens dius sí la meva felicitat serà eterna.

¾     Amb aquestes apassionades paraules només puc donar-te una resposta. Però Joan de la meva vida, abans vull fer-te una pregunta. 

¾     Digues amor meu! Mai et podria negar cap resposta.

¾     Tens casa i cotxe pagat per anar a viure? 

El final queda a la vostra opinió. 

Miquel Pujol Mur

DES DE BAIX I DES DE DALT: QUERALT

“El meu paisatge preferit”

És difícil això de triar  un paisatge entre els molts, bonics i meravellosos que tenim a  prop, o els més llunyans que hem visitat. Han estat molt els paratges i els indrets que m’han encantat. Això d’haver d’escollir-ne un, és una mica enrevessat.

Després de donar-hi voltes, em sembla que l’he trobat. No serà un de sol, sinó doble, aquest, des d’una doble vessant.  És el paisatge que veig  cada  matí així que  obro la finestra o surto a la terrassa, només cal aixecar els ulls i em trobo davant l’ample i impressionant  serralada de Queralt, amb els primers raigs de sol que n’il·luminen el capdamunt,   el  Santuari,  la torre campanar i  un xic més enllà  la cova de la Verge,  transformant aquells colors terrosos i mats, en grocs encesos i brillants que li donen un toc sublim, que contrasten amb la vegetació més opaca dels verds encara en la penombra, que ara són tornassolats pels ocres, marronosos, vermellosos  colors tardorencs. 

El sol anirà enfilant-se omplint-ho tot de claror i de color, transmutant les roques calcàries blanquinoses que surten entre la vegetació, ja més avall, baixant, el camps marronosos  acabats de llaurar, els marges esquerps amb algun arbre nu que els voregen, o els canyissars que indiquen  si la ventada es forta , tot es va il·luminant, canviant de color quan el dia avança. Si el dia es gris i nuvolós, el cim i les  edificis emergint d’un mar de boira és espectacular.

Per acabar d’arrodonir el paisatge, veurem un seguit de masies escampades, envoltades d’horts i arbres  adornen el costat esquerre, mentre que per la dreta treuen el nas les últimes cases de la ciutat, enfilant-se cap amunt la carena  en dues urbanitzacions.

És migdia. Estic dalt del mirador de Queralt, gaudint del ample marc d’aquest paisatge extraordinari, a sota,  Berga s’estén com un llac de cases grogues i teulades vermelloses, un seguit de serres i turons l’envolten i un seguit de cintes platejades la voregen , enllaçades per altres més petites, les carreteres i camins que connecten la comarca. Un seguit de pobles més petits, taques marronoses, clares  que es van difuminant en la llunyania.  Mirant endavant, les muntanyes de Montserrat i el Montseny perfilen la seva silueta nítida i clàssica, car el dia és clar i radiant . Encara la vista pot anar  més avall i s’albira a la llunyania terres del Maresme l’Anoia o el Tarragonès.

Girem els ulls a l’esquerra i més proper veurem poblets com Vilada o Borredà, vorejat pel Sobrepuny, les canals de sant Miquel o el Picancel i altres  petites serres verdes que van formant un seguit d’esses  enfilant-se amunt, mentre a sota les aigües verdoses del  pantà de la Baells reflecteixen brillants el sol del migdia, més ençà treu el nas Pedret, i el santuari de la Quart. Cap a l’horitzó albirem les  terres d’Osona i el Ripollès, on el Collsacabra,  el Taga i altres cims ressalten el seu contorn.

Sempre m’ha meravellat contemplar aquest paisatge, no em canso de mirar-lo cada vegada que pujo a Queralt es com si fos la primera vegada, sempre es diferent i majestuós. Guaitant cap a ponent , el cingles de Capolat llueixen majestuosos, entre valls , muntanyes i turons. Les Tres Maries, tres carenes en simetria, que des de sobre d’Avià s’endinsen   cap a terres del Solsonès.

Abans de baixar miro cap a baix, entre cases i camps veig un tram  allargassat de cases petites, el meu barri i la meva casa, on s’albiren unes finestres diminutes, entre les que hi ha la que obro cada matí, on des de baix rebo l’impacte de l’aire, de la llum  i del paisatge de Queralt. Des d’aquí, des de dalt,  als meu peus, la meva ciutat, la meva terra i gairebé la totalitat del meu petit país al davant. Enteneu perquè aquest és el meu paisatge preferit.

10/11/2017

SETZE JUTGES...

Havíem sortit d’acampada com sempre. El Pedro, era un dels integrants del nostre petit grup de quatre amics que anàvem sempre junts. 

Tots érem catalans menys el Pedro que era d’origen andalús, els seus pares eren de Sevilla i havia pujat parlant en aquesta llengua. Tant per l’ascendència familiar, com pel barri on havia crescut.

 

Amb nosaltres no havia cap problema perquè ell entenia perfectament el nostre parlar. Nosaltres enraonàvem en català i ell contestava, no en el castellà normatiu de col·legi, sinó que, en un genuí enraonar de la seva terra. Sincerament la seva forma d’enraonar tenia “todo el gracejo” del seu país.  

Però el Pedro estava sempre preocupat per què volia parlar en català com nosaltres. Deia que si hagués  marxat a l’estranger hauria d’haver après l’idioma del país on visqués. Nosaltres sabíem que anava a classes per poder comunicar-se més fàcilment amb nosaltres, malgrat que no hi havia cap problema. Nosaltres, si ens era possible, l’ajudaven i el corregíem en alguna ocasió. Però com estaven tan acostumats a la  barreja idiomàtica moltes vegades ni ens adonàvem. 

En una de les nostres converses durant l’acampada va ensopegar-se amb una paraula que no sabia pronunciar i el Joan, que era molt de la broma, va dir-li:

¾     Pedro, mira tu continua estudiant i quan sàpigues dir: “setze jutges mengen fetge d’un penjant”, ja hauràs superat la prova més gran. 

Poc després la feina i els estudis van separar les nostres vides. Però això no acaba així. 

Ara passats trenta anys he tornat a la terra on vaig néixer. Ha estat força temps a fora i he visitat diferents països treballant amb gent de mil races i mil idiomes. En totes  les ocasions he procurar entendre la idiosincràsia de cada ètnia. Així he aconseguit resultats favorables per la meva empresa, llaurant-me al mateix temps una bona posició.  

Al poc d’arribar vaig tenir un accident de circulació. Res, una topada de poca importància i vaig enfonsar la porta del cotxe contrari. Però l’altre conductor, més novell que jo, cridava com si hagués passat alguna cosa irreparable. Pel seu tarannà va semblar-me que sabia trenta mil lleis i ja emprenyat vaig cridar a la guàrdia urbana. 

Van fer l’atestat i tot semblava solucionat. Però la meva companyia d‘assegurances va negar-se a pagar l’onerosa reparació. Semblava ben bé que en lloc d’una porta enfonsada hagués trinxat amb una piconadora tot el cotxe. El gestor va dir-me:

¾     Miri és més econòmic comprar-li un altre cotxe similar que pagar la reparació que reclama. 

Després de moltes gestions la reclamació ha acabat al jutjat. Al presentar-me a judici he observat la cara seria del jutge que presideix la taula. Em recordava a algú. Però la seva parla era tan profunda, tan tancat el seu accent català, que m’he dit aquest almenys és de Girona. 

Una vegada escoltades les declaracions de les dues parts implicades en la topada el jutge ha dictat la sentència. El culpable era jo, ja que havia estat el conductor del vehicle que va ocasionar els danys. Però quan ha acabat de dictar la seva resolució he vist de reüll que el meu oponent que moments abans es fregava les mans de satisfacció ha canviat el seu somriure per una ganyota  i ha emmudit. El jutge ha manat un nou pressupost resolutori fet per un pèrit aliè a les dues parts.  

En sortir de la sala un uixer m’ha cridat i passant davant meu m’ha conduit a un despatx de la mateixa planta. En entrar he vist al jutge d’esquena que es treia la toga. Girant-se m’ha mirat i obrint els braços m’ha abraçat fortament pronunciant aquestes paraules.

¾     Roger, quants anys sense saber notícies teves. Pensava que t’havien menjat els caníbals en aquells països que has recorregut. Jo ja ho veus! Us vaig fer cas i a més de saber dir: Setze jutges mengen fetge d’un penjant, m’ho vaig agafar amb serietat això dels jutges i vaig estudiar la carrera per ser-ho.

¾     Pedro!- vaig dir-li emocionat.

¾     Ep, amic Roger il·lustre senyor Pere d’Alcántara.- I va riure satisfet. 

Els bons amics no es perden mai, quan menys t’ho esperes et surten en qualsevol cantonada.    

Miquel Pujol Mur

QUÈ PASSARIA ...

La frase m’ha sonat pràcticament com una pregunta, almenys segons el meu curt enteniment, que he comprès d’aquesta manera. 

Què passaria si jo ara tingués aproximadament divuit o vint anys. Segurament seguiria la moda i els vicis actuals. 

Em posaria uns pantalons foradats o estireganyats, que poca diferència deu haver-hi. Això, malgrat el seu preu sigui més car que uns sense estrips. Bé continuo vestint-me, una samarreta per fora, si pot ser descolorida i mal girbada. Unes bambes d’aquestes modernes i cridaneres. I per damunt de tot, una gorra posada de gairell. El cabell tallat a la moderna, els costats ben rapats i força forra a dalt (Ai, Senyor! Això és pura enveja). I si tingués pèls, una mitja barba tampoc em quedaria gens malament. 

Aleshores, aniria a la cuina i cercaria el moneder de la mare. Una vegada proveït de diners compraria una bona “maria” i em submergiria en dolços somnis. Ja sé que després a casa hi hauria bronca, però dient simplement “deixeu-me en pau” i tancant-me al meu “santus sanctorum” amb la música ben alta, que importen les maniàtiques reconvencions dels pares. És que la majoria dels de la seva generació són antediluvians. 

Quan la tempesta hagués amainat sortiria de l’habitació i la mare que m’estima molt em donaria un bon dinar o esmorzar. No cal gaire per mantenir el meu cos “serrano”. Sense perdre temps li manllevaria, per les bones en aquesta ocasió, quatre calers, o deu, que la vida està molt cara. Llavors amb la butxaca plena me n’aniria amb els col·legues a fer una bona “litronada” al parc, fumar una mica i empaitar les mosses. N’hi ha moltes que llamineres venen a compartir la nostra forma de vida.  Alguna hi caurà fent-se la “cool”. 

A la mare li podria explicar, pobre dona que sempre s’ho creu tot, que vull ser artista. Ben pensat podria ser un bon pintor, els dibuixos em surten força bé, segons diuen els professors. Per ser un gran pintor primer s’ha d’invertir en comprar teles, els bastidors, els colors, els pinzells, molta pintura i de la bona, per tant necessitaria disposar de molts euros. Algun, deixaria un rastre platejat a la meva butxaca. Com que seria un pintor excels, necessitaria pintar molts quadres per enviar a les galeries d’art. Les teles són tan cares que encara necessitaria més diners. Tots els galeristes serien uns malparits que no pagarien mai. Tampoc els hi enviaria mai res. Uf! Haver de treballar quan tens uns mecenes particulars a casa. Per tant, hauria de tornar a les arques paternes-maternes-filials.  

A baix al soterrani muntaria el meu estudi, total quatre atuells, una tarima i un llit. Em conxorxaria amb una de les musses del parc per quan baixés la mare. Ben nua la posaria al mig de l’estrada i la mare, pobre mare que em va parir, quan la veies s’avergonyiria i no em molestaria més.  

Total, ja ho diuen que la vida és una punyetera merda. Els que poden estafen, altres venen armes, altres roben, altres ..., altres ... i per què dir més. 

Jo, només seia un bon noi que viuria dels pares. Com que ara la gent viu força anys, dels seus estalvis i de la seva jubilació em podrien mantenir quasi fins el cinquanta o seixanta anys. Una vegada morts, amb la casa, algun raconet que em deixarien, les subvencions socials, que també ajuden, i trenta mil trampes podria tirar, ben bé, fins al final dels meus dies. Si no, aniria a alguna residència de monges a pintar quadres del Senyor.   

Imagineu-vos que a més em convertís en un pintor valorat. Aleshores per què parlar-ne. 

Miquel Pujol Mur 

HA CAIGUT EL MEU PI

Un vent esfereïdor

fa estona  que bufa amb força,

escombrant que troba al pas,

fent ballar el que li fa nosa.

Un cop sec, desfermat

ha tombat un pi,

el pi gran, gegant,

el vell pi d’ample carcassa,

s’ha blincat ,

el vent l’ha tombat,

ha caigut el meu pi.

Ha caigut el meu pi,

Testimoni mut,

D' anys d’infantesa,

de tantes vivències.

Dels pares, germans, 

i aquelles històries...

que explicava l’àvia

allà, a l’ombra del  pi.

Ara allargassat,

resta al terra tombat

el meu pobre pi.

Allà jeu desbrancat,

Abatut, esmorteït,

en un racó del jardí,

tot hi  esperant... 

que el portin a l'oblit. 

04-11-2017-

LA DESCONEGUDA. (Relat negre)

Només obrir la porta el pudent olor va sorprendre el meus narius. Aleshores la meva mà va deixar d’empènyer la porta. La foscor imperava dins el petit habitacle del rebedor.  

Amb recança vaig buscar la clau de la llum. Una trista bombeta va intentar aclarir la penombra. 

Malgrat el silenci vaig entrar de puntetes, com qualsevol lladre poruc.  

L’habitació, una senzilla sala menjador-cuina, era buida. Restes de menjar i plats bruts a l’aigüera. Vaig avançar pel passadís en la recerca de les altres cambres.  

Primer el bany, també brut i desendreçat. Una cortina mig esquinçada penjava a la banyera.  

He empès la porta de l’habitació. Tot és silenci, tot és fosc. La fètida olor persisteix però encara és més forta. Silenciosament he entrat a la habitació. El cos és al llit on ha estat abandonat.   

Un raig de sol eix per la finestra il·luminant el cos consumit i desfigurat de la dona. Com ha pogut resistir tant temps malalta i sola al llit sense menjar ni veure. 

A fora un ocell amb el seu vol trenca l’escletxa de llum i em fa la impressió que els seus llavis exsangües es mouen demanant-me auxili. Els seus ulls opacs i sense vida em miren. 

El meu estomac  fa esforços per no perbocar allà mateix. Em giro i fujo esperitat, no gosant mirar enrere. 

Miquel Pujol Mur