Una adreça
desconeguda. De qui deu ser?
Potser d’una
noia que vol fer alguna cosa amb mi. Tal vegada deu estar equivocada, per què
jo, actualment, no disposo de gens de diners. Per què, sinó és per diners, a què
pot venir aquest interès per la meva persona.
Tal vegada d’un
amic d’anys pretèrits. Per quina raó? Potser per mirar-nos com dos desconeguts
i dir-nos mútuament: Com t’han passat els anys! I recordar les nostres
cabelleres llargues i rinxolades, que ara són desaparegudes. O les nostres barbes,
aleshores embrollades i plenes de flors primaverals, durant la nostra estada en Eivissa. Ara són
blanquinoses i retallades. Sí, allà a la llunyania dels anys d’esplendor de la
nostra època hippy. Quants records d’un temps de joventut, mig oblidat a les
catacumbes de la memòria.
O d’aquella
esposa oblidada el dia que vaig anar a buscar el diari. Què em preguntarà? Si
per fi l’havia trobat. Què li puc respondre: que sí, però com van trigar tant a
portar-lo, al fullejar–lo, vaig adonar-me
que les notícies eren retardades. I vaig fugir en el temps i l’espai amb
l’esperança de trobar un diari que digués la veritat. El vas trobar? On? - Em demanarà
encuriosida. Veuràs - serà la meva resposta: París, Londres, Nova York, Mèxic,
Buenos Aires, Tòquio i moltes altres ciutats van ser els llocs de la meva recerca.
I sempre, sempre, les notícies ja havien passat.
Doncs, a què
tornes?- em dirà. Tenim un fill, no?- respondré jo, més que res per preguntar.
Va volar amb el temps, com tu! Devia ser au del mateix plomatge.- exclamarà com
qui diu veritats incontestables. No ho sé. - faré jo, encongint les espatlles sense
vergonya. Ella, fent la desentesa m’oferirà.- Els llençols els vaig canviar
ahir, són nets. El matalàs és altre cantar, ja han passat i n’he gaudit amb dos
o tres homes fugissers, com tu. Ara el cau és buit. Caram!- exclamaré sorprès-
Com han passat els anys. Sí molts! Com vint, no?- respondrà. Saps què noia, ara
em recordo que haig d’anar a cercar el diari. Aleshores, fins d’aquí quinze o
més anys! - comentarà com si tant li fes.
Finalment
abandonant els meus pensaments he anat al lloc de l’adreça. Un imponent edifici
de moltes finestres glaçades com ulls que no miren enlloc. Un cartell gros omple
la façana i en lletres grosses anuncia: EDITORIAL DELS SOMNIS PERDUTS.
Baixa una noia,
bastant jove, amb un gros volum de fulls, s’ha asseu al mateix pedrís de
l’escala i trenca a plorar. Mentre busca un mocador per eixugar-se les
llàgrimes ha sorgit primer de la butxaca, com qui no vol, una cartolina
vermella. I, sense paraules, ho he entès tot. El seu escrit, l’han comunicat
fredament, no val res.
Un home, més
gran, baixa també amb un gros paquet de papers sota el braç. A la mà llueix una
cartolina vermella. En arribar al final dels graons llença la baluerna a un
contenidor encès que alimenta les seves flames d’il·lusions perdudes.
Que efímers són els
miratges humans quan s’enfronten a la trista realitat.
Miquel Pujol Mur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada