El Xavier és assentat davant la tauleta del “xiringuito” i mentre veu una tònica vigila a la seva filla, la Cristina, que és jugant a la platja. Aleshores rememora per un instant totes les situacions de la seva vida en parella.
Com en un flash-back pensa en aquella ocasió que va regalar una orquídia preciosa
i cara a la Irene. Sortir d’amagat de casa com un furtiu per sorprendre-la de
la seva memòria pels aniversaris i les dates importants. Quan li va entregar
tot joiós només va sentir unes paraules i no precisament d’agraïment:
¾
Veus com ets un despistat. Que no saps que no
m’agraden les orquídies. No tenen perfum. Ja les tornaré i les canviaré. Homes!
Van haver-hi altres coses;
males cares en certs instants i tot un seguit de ximpleries, tant per un cantó
com per l’altre. Però, malgrat tot, ara té davant seu la flor més bella sorgida
de tot el temps de vida en comú, la Cristina.
Tot s’ha acabat, finalment la
separació. Fa poc van liquidar-se totes les coses tangibles i desprès, a més tot
aquell seguit de tràmits i d’advocats furgant en les interioritats de la vida
en comú.
Només una cosa resta per
adjudicar la nena, la Cristina, que jugant en la sorra mira la brillantor dels
grans de sorra mentre li cauen entremig del ditets com una cascada de variades
tonalitats.
La lluita per la tutela de la
filla ha estat ferotge. Han sortit retrets per les dues bandes com si ells
mateixos s’escarnissin davant la gent.
Demà serà el dia del dictamen.
Però té l’esperança de almenys compartir en part la vida jove i altrament
prometedora de la seva nena estimada.
Miquel Pujol Mur.
