BOMBOLLES DE SABÓ

La mare i el petitó estaven sols en aquella gran cambra, amb vistes sobre el mar; des que el pare no era amb ells , la soledat i la tristor es feien més paleses que mai.

Aquell vespre la mare estava especialment trista i no feia massa cas del menut, que amb els seus tres anyets no entenia massa les coses que havien succeït aquells darrers dies; però si sabia que  ara no tenia al pare per jugar i no sabia quan tornaria,  ell l’estimava molt al pare. Fins fa pocs dies jugaven sempre junts i llavors  de cop i volta no el va veure més. La mare li ha dit que havia marxat, que era en un altre lloc enllà del mar, que estaria molt temps fora i que tardaria molt a tornar-lo a veure. Era tant petit per dir-li la veritat! –pensava la mare. Quan demana que quan tornarà el papa, no sap massa que respondre-li; és llavors que li agafa aquella tristesa i ganes de plorar. El nen la mira amb aquells ulls innocents sense entendre que és el que estava passant.
 

Aquell vespre estava més trist que de costum, demanava pel pare una vegada i un altre,  la mare no deia res i plorava. El nen també es posa a somicar...

-          Jo ara no tinc ningú per jugar. Quan tornarà el papa? Mama... juguem una miqueta?

-          Si, si maco ... de seguida, ara jugarem una estona els dos junts.

La mare intentant dissimular el  plor, somrient  al menut. Ben mirat ell no té culpa de res, i  es el que en paga les conseqüències. La mare agafa al nen, van cap a la cuina , mentre agafa un pot amb aigua i sabó i el posen amb una ampolleta, va explicant al nen que faran un joc molt divertit,  llavors amb una palleta xuclen a l’aigua i surten unes grosses bombolles de sabó, de tots colors.

El nen aviat va aprendre a fer-les, després van sortir a la terrassa que dona de cara al mar, i continuen fent moltes bombolles, que omplen l’aire de rodones de colors, petites i grans.

 

  - Que divertit que és això. Mira, mama...Mira,  són petons que envio al meu pare.

  - Molt bé, segur que allà on es,  li arribaran els teus petons

El nen continua fent bombolles de sabó, que tira enlaire i les envia al pare; llavors unes bombolles esclaten a la cara del nen fredes i mullades, llavors el nen crida...

-          Mamà, mama, es el papa que em retorna els petons que li envio.

 

La mare abraça ben fort el petit i li fa que si amb el cap, mentre els ulls se li humitegen. Des de llavors, el petitó, quan estava trist i avorrit i tenia aquell enyorament del pare, es posava a fer bombolles de sabó, a la terrassa davant el mar. Quan algunes li esclataven a la cara , era el seu pare, que des d’allà on fos li retornava els petonets que li enviava el nen.

 

/17/10/2013/