La Maria torna de comprar, com ja és habitual. Quan ha sortit de casa feia un
bon sol. Ves per on, ara s’ha posat a caure una bona gotellada i s’ha anat
engrescant, engrescant...
-Quin xàfec, mare
meva... És d’aquells que ha vingut sense avisar!
Prou ha mirat d’aixoplugar-se,
però no hi ha estat a temps. La samarreta que porta li ha quedat ben xopa i ara s’adona que se li
marca tot.
-Uf, si fos 40 anys
enrere em moriria de vergonya! –va pensant mentre sent com els esquitxos li
embruten, fins i tot, aquella faldilla tan maca que feia tant temps que no es posava.
Abans, a més de
poca llibertat, hi havia molts prejudicis,
sort que ara ningú no fa cas de res –es
diu per ella mateixa- Aquella vegada, que algú li va dir que se li notava la
forma de les calces, es va tornar tan vermella que semblava un pebrot. Ara quan
ho recorda...
-Quines
tonteries... això d’escoltar l’opinió dels
altres. Si es veien... senyals que en portava!
Quan arriba a
l’escala de casa seva, xopa com un gat escaldat, troba el noi del pis de sota,
que li deixa anar:
-Maria, avui
sembles la Mis
samarreta mullada! Osti... estàs ben bona encara!
-Vols callar, mira
que n’ets de desvergonyit!
Se suposa que això
ha estat una mena de salutació entre veïns del poble,
de tota la vida, quan hi ha aquella confiança que gairebé fa fàstic...
De joveneta, sempre
s’havia vist com “el patito feo”,
segurament perquè les seves amigues eren més ben proporcionades de tipus i més
maques de cara. Això era el que li semblava, que no eren tan llargues i esprimatxades
com un pal d’escombra. Bé, aquesta era la comparació que feia d’ella mateixa,
respecte a les seves amigues. Quan anaven
a passejar, sobretot amb la
Dolors... encara recorda el piropo que li va etzibar aquell noi, el muntador que venia de sud.
“Con
lo que ze te ve y lo que ze te adivina menuo tormento pa la imaginació” A més, la Dolors s’ho creia força i
això encara li feia més ràbia!
-Uf, fa poc que me
la vaig trobar i s’ha fet grossa com un bocoi!
Prefereixo ser com sóc... –va pensant mentre es canvia la roba.
Ara, per sort, ja
no en té cap de complex d’inferioritat, a més està convençuda que no serveixen per
res... Quan ha arribat als seixanta li han marxat tots! Ja fa temps que es va
apuntar al Casal, en un grup de gent que fan “Play back”, i surt a cantar a dalt l’escenari com una
cantant de les bones. De totes maneres, només fa veure que canta, però... li queda molt bé!
La cançó que més li agrada interpretar és... “Explota explota me explo explota explota mi corazón” de la Rafaella Carrá, i
s’ho passa bomba! Mentre està fent la seva actuació, amb aquell modelet que es
va fer ella mateixa, tan fantàstic, i
una perruca rossa que la va comprar al supermercat dels xinesos..., quan arriba
el moment de donar aquells cops de cap i moure tot l’esquelet, ho fa d’una
manera impressionant, sense cap mena de timidesa, mentre pensa: “Per xula jo”
Fins i tot li ha
sortit més d’un pretendent. En principi, ella pensava que eren d’aquests que
van una mica desesperats però, des que ha conegut a l’aspirant actual, s’adona
que no anava ben encaminada. És un tio
ferm i molt honrat, no com aquells xitxarel·los
que havia tingut per nòvius, ja fa
molts anys, que no valien ni un duro i... tant que s’ho creien, pobrets...!
A vegades, quan
parla amb l’altra gent i comenten... Qui pogués tornar a ser jove... ella sempre
diu que encara que fos possible no hi tornaria. Ja està bé allà on és! S’adona que mai no havia viscut tan
alliberada, ni havia estat tan desinhibida!
Ara mateix se li ha
ocorregut una cosa:
-Quan fem la
propera actuació, sortiré amb la samarreta mullada i convidaré al veí!
23 de
setembre de 2013
Amb l'edat deixem de tindre tans complexos i per tant som més lliures. Una bonica història. Un abraç.
ResponEliminaMolt bé per la Maria. Fora complexos, quan es te una certa edat , ja han quedat enrere. Ara el que compte es viure , i viure bé i fer el que ens dona la gana, sense fer mal a ningú, i... Visca les samarretes mullades!
ResponEliminaSí, de fet la Maria és una dona molt alliberada. Per Sort!
ResponElimina