EL MENHIR DE ISÒVOL I.

Retornar als orígens.

L’home ha aparcat el cotxe a prop de la cruïlla de la carretera en un espai buit sota els grans arbres.

El matí és jove, encara que el sol inicia la seva pujada seguint la seva orbita en l’horitzó. Un suau vent de primavera arrossega el darrer vestigi de la neu de les muntanyes i enrojola la seva cara.

Vesteix informalment de color fosc. Es corda ràpidament l’anorac mentre puja la lleu costa que li porta a dalt del monticle.

Observa les petjades d’un tractor profundament marcades en el terra tou de la part del camí que condueix a un camp proper.

Les flors de variats colors que entapissen les voreres del camí i les roques grisenques i amb alguna taca daurada entretenen la seva mirada. Per fi arriba al cim del pujol.

Encara és al mateix lloc. El menhir s’alça ferm i desafiant a les inclemències del temps: fred i calor, neu i sol. De l’altre temps també: els dies, els anys, segles i mil·lennis. Fa quasi 3000 anys que altres homes van plantar la pedra potser com signe de pertinença, invocació al déus o punt de força metafísica. El menhir d’Isòvol.

Fa una mirada al voltant i recorda la seva jovenesa quan ajudant al pare treballava terres properes. Ara són cobertes del verd dels cereals quan creixen.

Posa la mà damunt la pedra i fa recordança d’altres mans tan joves com les seves llavors. Les petites mans de una jove pubilla, tendres i amoroses, però al mateix temps avesades al treball de pagès. Mans amoroses que saben acaronar furgant els llocs íntims i amagats, però hores més tard alimentaran l’aviram i els animals, faran el menjar i manaran el mas.

¾    Benvolguda Laia, que deus fer ara?

Mira a la dreta cercant el curs del rierol marcat per una franja d’un verd més luxuriós i on s’alcen erectes un seguit d’arbres blancs. 

Records d’infantesa, el nens banyant-se i fem gatzara sota el pont i el record de la llegenda del riu. I el menhir continua dret dalt del cim. 

Observa una dona que s’apropa pujant el senderol por on havia pujat fa una estona. Ve del pròxim Olopte. El mira detingudament i els seus moviments fan recordar l’antiga companya. És ella...i el seu pensament burxa dins la memòria anant enrere en els anys. La Laia!!! 

Una primera mirada de reconeixement i després una forta abraçada va unir a la dona i a l’home. Seguidament una més llarga observació adonant-se dels estralls que els anys han fet en les seves fisonomies i quasi al mateix instant la pregunta va sorgir dels seus llavis.

¾    Què has fet tots aquests anys. 

Més aquestes paraules han estat fetes sense cap retret. Han passat masses anys, tota una vida, per ara que s’han tornat a trobar hagi res a discutir. 

Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.