PAUSA I DESCANS

Estiu, sol, calor, festa, disbauxa, relax, descans, natura, platja o muntanya, tan se val. Trobar el més plaent, el que aporta a cada un, el que busca o necessita, el que ens fa sentir millor. 

Agafem unes setmanes de descans, per  tornar amb les piles carregades i amb noves energies i il·lusions per continuar escrivint històries pel blog.

Unes imatges de muntanyes del nostres contrades, del nostre Prepirineu , que ens indueixen  a enlairar l’esperit i a inspirar l’aire que s’hi respira.

BON ESTIU I FINS AVIAT

EL TIÓ EMPRENYAT

Sóc a dalt de les golfes somniant amb el pare arbre i la mare naturalesa. Quan els trobo a faltar! Aquells rierols que canten en davallar serenament entre les pedres. Aquella tènue boira, que de bon matí cobreix com una suau manta tota l’arbreda. No puc tampoc oblidar el resplendor vermellós del sol que cada matí s’aixeca melancòlic en l’horitzó. I ara què, només un tros de tronc escapçat i oblidat.

Ja tornem a ser. Com cada any per aquestes dates escolto la veu de clarinet de l’àvia pronunciant com sempre les mateixes paraules. Sembla ben bé, que fossin les cornetes del setè de cavalleria dient: A la carrega!!

Des de les golfes, on passo la major part de l’any, sento el crit que trenca la meva tranquil·litat:

¾     Nens i nenes!!! A buscar el tió!! On és el tió? El nostre tió? Va nens que l’hem d’atipar de bones coses i ens deixarà moltes llaminadures i algunes joguines.

Poc després dels clarins de la mort, una tropa o mainada desorganitzada de criatures mocoses i ploraneres fa trontollar les escales.

¾     Jo el vaig veure aquí.

¾     No, era allà.

¾     Ja el tinc.

¾     Deixa`l que el baixo jo

¾     Per què ?

¾     Sóc el més fort.

¾     Jo també en sóc de fort.

¾     Però menys. Rodolaries pels esgraons com l’any passat.

Finalment posades les paus entre ells amb alguna pessigada que hi va haver entremig m’han baixat, mig arrossegant-me, fins a la cuina.

La iaia m’ha mirat  i seguidament ha fet mala cara. Prou vella que és ella i arrugada a més. Cada any més! Aleshores li sento dir a la seva tropa, que em mira  amb cara de voler treure`m fins i tot la vida:

¾     Ha perdut el nas. La barretina està bruta. No somriu. Ui, quanta feina hem de fer per què la nit de Nadal sigui profitosa.

I ha començat la guerra. M’han clavat un nou nas vermell com si fos un borratxo. El petit, innocent criatura, em vol netejar la boca amb un raspall elèctric i pasta de dents. Finalment, el més gran m’ha pintat la boca amb un retolador. Però com mirava de mostra una foto de la Marilyn Monroe us podeu imaginar que llavis més grossos i vermells m’ha fotut. Semblo ben bé una pepa. La nena m’ha fet els ulls però com està obcecada pels anuncis de rímel de la tele, diu que he de tenir unes pestanyes molt, però què molt llargues, ha tallat pels de l’escombra i me’ls ha enganxat i encolat. La iaia  finalment m’ha guarnit amb la barretina neta però esclarissada i la manta del gos. Maleit animal! Si fins i tot, té puces.

Així engalanat m’ha guardat a l’armari de la cuina. Els xics em portem menjar cada dia, sí una mica de pa, que una mica d’aigua, que porta-li arròs. Tot això, acaba en la panxa del malparit del gat que s’ho cruspeix tot i s’aprofita de mi per esmolar-se les ungles. Ai, quin mal!!

Així arriba el gran dia. Això per vosaltres els humans, que per mi representa una garrotada rere l’altre. Tots s’atreveixen des dels grans fins el més petits. Tots, vinga a picar-me l’esquena i cantar: Caga Tió! Caga Tiò!

Després la trampeta d’aixecar-me la manta. Rialles i moixames a dojo. I tornem a començar, que els cops no han estat res. Més i més garrotades, i més i més cantarella. Caga Tió! Caga Tió!

Però aquest any m’he pres la justícia per les mans. Com estic cansat del famós joc ho he humitejat tot, ajudat pel gat i el gos. Crec que a la canalla no els ha agradat els més mínim. El pare m’ha fotut a la llenya per cremar.

Però us ho prometo, el dia que em cremin faré un pet tan gros a la xemeneia que en tindran de fer una de nova. Serà el meu comiat final, però que se n’assabentin !!

Mira que abusar així dels pacífics troncs que no fan mal a ningú.

Miquel Pujol Mur

ELS JARDINS DE SANTA CLOTILDE

Aquests dies de forta  calor m’agrada recordar la sortida que vam fer fa uns mesos per la Costa Brava, i entre altres llocs vam visitar aquests bonics jardins prop de Lloret de Mar.

Situats damunt d’un penya-segat en mig d’un paisatge de gran bellesa és trobem els espectaculars jardins de Santa  Clotilde amb impressionants vistes sobre el mar. El jardí botànic va ser construït a inicis del s. XX amb una clara influencia italiana. Realitzats per Nicolau Rubió i Tudurí, que recuperà l’esperit renaixentista italià amb essències de modernitat .

Terrasses esgraonades, diversitat de plantes s’alternen amb petits estanyols i conjunts escultòrics diversos . Fonts, aigua, rius, amb variades escultures vinculades al mon de l’aigua. Destaquen “Les Sirenes” de Maria Llimona.

Les olors de resines, llorers, plantes aromàtiques... ens porten a un contacte directe i de comunió amb la natura, mentre que el brogit del mar, el moviment de la  vegetació, la remor dels brolladors, de l’aigua de les fonts  composen  una melodia suau que et transmet una pau i una calma que et fan oblidar del  estrès del nostre dia a dia.

10/06/2019/

UN MAR DE VI

L’home caminava fent esses pel carrer. Es notava també amb la seva veu, que havia begut massa. Cantava amb veu gens afinada una cançó de taverna. El Manel era un pescador que cada dia sortia a navegar mar endins per guanyar-se la vida amb la pesca. De bon matí quan s’alçava el sol el resplendors rogent del sol i el seu refracció a l’aigua li feia desitjar que tot allò fos vi per  emborratxar-se encara més.

A causa de la seva afició a la beguda el seu matrimoni no havia anat per bon camí. Borratxo, i al mateix temps dur, també, pel seu treball, no havia estat mai de fàcil conviure. Finalment la seva dona cansada, de cops i males paraules, havia decidit marxar amb els seus fills a una altra població. També s’havia avorrit de sentir paraules d’un penediment que mai va complir-se.

Però el Manel no podia suportar la soledat. En moltes ocasions en l’excusa de veure els fills, havia anat a visitar-los. Mes, veure a la seva dona parlant alegrement amb els veïns i veïnes, abandonant la por i el temor a les seves bravates, li removia els budells. Una forta agror li pujava coll amunt i la sang li enrojolava la cara d’ira.

L’altre dia va veure un home que voltava també per la casa on vivia la seva ex-muller. Per a ell, la seva muller, ja que mai havia acceptat la separació i, encara que no fos seva, era la seva dona. Va encarar-se amb l’home i el va amenaçar amb el puny. L’altre, també un gallet, va riure-se’n i va treure un ganivet. Si no hagués estat per uns guàrdies, segurament la sang hauria tacat el terra.

Acompanyat pels guàrdies, va agafar el tren que el va retornar a casa seva. La seva immensa ràbia el va portar directament al bar, com si el vi fos aigua beneïda per als seus mals. Finalment, a altes hores, el taverner cansat de les seves paraules, plenes de rancúnia i d’amenaces cap a la seva dona, el va treure del local.

Encoratjat pel vi. Sentint la fel pujant coll amunt i dominant-lo un sentit estrany de possessió, vers la seva ex-dona, volgué tornar al poble per demostrar-li el seu poder, la seva força, i menysprear-la mostrant-li que és més home que el nou amic.  

Mirà el rellotge, però ja no sortia cap tren de l’estació. El seu cervell tan emboirat com ell li recomana: “Quan, un mariner ha necessitat un tren per anar a un altre poble de la costa?”.

Immediatament va baixar al moll, desamarrà la barca i sortí del port en direcció al domicili de la dona. Ja sigui per la seva borratxera, per la tempesta que encegat pel vi no va veure, poc després la nau navegava a la deriva, portada per les ones i el vent, en un mar embravit.

El Manel, ple de vi, no sabia què fer. Si hagués estat serè, com que era un bon mariner, hauria navegat de cara al mar enfrontant-se a les ones i esquivant-les. Però com que les seves cames no el mantenien gaire dret, va caure i va quedar estès a la cabina.

El Déu que acompanya als mariners, malgrat no siguin com han de ser, no va voler un nouvingut al cel. El petit navili va navegar i navegar fins que va estavellar-se en una costa estranya. Quan el Manel va arribar a terra la seva barca malferida ja s’havia enfonsat en el mar.

Aleshores el Manel va començar una nova vida. Sense diners, sense entendre la parla d’aquella gent, sense amics, va haver d’iniciar-se en aquell món. Però que com la major culpa del seu caràcter era el vi en aquell país estranys va haver de canviar. A més, el mar el va ensenyar a conèixer el seu gust salat, que res tenia de veure amb un bon vi.

En aquell país estrany el Manel va ser un bon home. No va tornar mai a la seva terra. I va formar una nova família respectant a la muller que el va acabar alliberant-lo de la seva desgràcia.

Miquel Pujol Mur

APRENENT A CUINAR

La jove parella és el segon  dia que viuen junts, ahir va fer el sopar la Lidia i avui està cuinant l’Andreu. Acaba de treure  del forn un pastís de poma

¾    UF, quina olor de cremat, fa aquest pastís de poma.

¾    No, està una mica torradet i prou. –diu ella amorosa-  Per ser el primer que fas està prou bé.

¾    Realment cuinar no es el meu fort!

¾    Quant n’hagis  fet uns quants  potser et sortiran millor.  Com els de la teva mare.

¾    No tinc la paciència de la mare.

¾    Jo tampoc

¾    Això de cuinar un dia cada un és un pal, però si a cap ens agrada, bé ens caldrà d’aprendre’n.

¾    Jo també ho penso

¾    Ja tinc ganes de veure quin menú em faràs Lidia, demà al vespre.

¾    Encara no ho he rumiat, però segur que serà alguna cosa senzilla.

¾    Sort que dinem tots dos  a la feina.

Ella para la taula i  l’Andreu porta la safata amb els espaguetis i darrera el pastis de poma una mica cremat. El menú que Andreu ha preparat per avui; demà serà la  Lidia que li tocarà escalfar-se el cap i escollir, comprar i cuinar el que cregui millor. Els dos han fet un pacte, que de menjar preparat, res de res. Hem d'aprendre a cuinar.-és van dir.

Això de viure junts te els seus avantatges, però també els seus inconvenients. Encara que els diumenges i dies de festa, han acordat fer el dinar entre els dos, cosa que pot ser més divertida, o alguns dies també anar a dinar a casa els pares.  Encara que penso que segurament aviat se’n cansaran de cuinar i molts dies  acabaran anant a buscar  quelcom preparat. Veurem quants dies dura la seva afecció per la cuina.

/19/02/2109/

RELLOTGE DE SOL. BAGÀ

Amb les idees clares i fermes

Aquesta és l’hora a Bagà.

Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

FULLES SEQUES

En obrir la motxilla de la vida m’adono, sobtadament, que és plena de fulles seques. Enfonso les mans a dins i cerco els papers dels records. No hi són, només hi ha fulles seques.

Fulles seques de fa molts anys i ja que cap suggereix el més ínfim color, tret d’un esblaimat marró. No n’hi ha cap de recent, cap mostra ni una mica de verdor, i cap fa pensar en el vermell d’altres fulles oblidades. Només fulles de color uniforme i vell.

Les fulles portades pel vent de la memòria volen dins l’habitació i jo esperitat corro rere seu agitant els braços i les mans per agafar-les. Vull olorar-les per saber si mitjançant l’olor, malgrat sigui de vell, diuen alguna cosa al meu pensament.

Embogit, giro i regiro, com si fos un maldestre ballarí, que persegueix la vida. Aquesta cruelment, marxa, sense fer cas de la meva voluntat cap al seu destí final.

Paro un instant i la memòria corre enrere, sempre la memòria corre enrere, mai va cap endavant. Què recordo: enyorances de jovenesa! Estic envoltat de fulles que dansen com falciots de vol lleuger.

Ah! Sí. La fulla roja. Quin trist pensament em ve a la memòria. L’obra d’en Miquel Delibes que ens mostra que a la vida sempre existeix un avís que ens prepara per la darrera hora. Us recordeu del “Smoking”, el paper de fumar en llibret, que quan mancaven només cinc fulls del paper per a fer cigarrets, aleshores en sortia un de color vermell, com a  prevenció del seu acabament. 

Seran aquestes fulles seques, que m’envolten i a les que persegueixo constantment,  l’advertiment d’un pas llunyà i sense retorn? N’agafo una i en el seu anvers crec endevinar una mica de tinta. Seran aquestes les dels meus records que passades de temps volen fugir del meu cap?

En entrar a la classe, a la meva joventut, les fulles eren noves, tendres i netes. Podia escriure en elles tot el que em succeïa. Tot eren novetats. En cada una podia marcar una nova ensenyança.

Ara, poques coses més que l’oblit puc gravar en les fulles i en la meva memòria. Tot és vell, tot ha passat, i els més íntims records són com fum de fulles seques. 

Volto i danso com si vulgues fugir de mi mateix. Les meves giravoltes són cada cop més lentes. Finalment, esgotat, caic a terra. Les fulles dels records, com fidels companyes es posen lentament damunt meu.

M’acotxen i m’abriguen. Perquè els records dels temps oblidats  són els meus amics, de i per sempre. Envoltat de fulles seques m’esvaeixo en el temps nou.

Miquel Pujol Mur