Sóc a dalt de les golfes somniant
amb el pare arbre i la mare naturalesa. Quan els trobo a faltar! Aquells
rierols que canten en davallar serenament entre les pedres. Aquella tènue boira,
que de bon matí cobreix com una suau manta tota l’arbreda. No puc tampoc
oblidar el resplendor vermellós del sol que cada matí s’aixeca melancòlic en
l’horitzó. I ara què, només un tros de tronc escapçat i oblidat.
Ja tornem a ser. Com cada any per
aquestes dates escolto la veu de clarinet de l’àvia pronunciant com sempre les
mateixes paraules. Sembla ben bé, que fossin les cornetes del setè de
cavalleria dient: A la carrega!!
Des de les golfes, on passo la major
part de l’any, sento el crit que trenca la meva tranquil·litat:
¾
Nens
i nenes!!! A buscar el tió!! On és el tió? El nostre tió? Va nens que l’hem
d’atipar de bones coses i ens deixarà moltes llaminadures i algunes joguines.
Poc després dels clarins de la mort,
una tropa o mainada desorganitzada de criatures mocoses i ploraneres fa
trontollar les escales.
¾
Jo
el vaig veure aquí.
¾
No,
era allà.
¾
Ja
el tinc.
¾
Deixa`l
que el baixo jo
¾
Per
què ?
¾
Sóc
el més fort.
¾
Jo
també en sóc de fort.
¾
Però
menys. Rodolaries pels esgraons com l’any passat.
Finalment posades les paus entre
ells amb alguna pessigada que hi va haver entremig m’han baixat, mig
arrossegant-me, fins a la cuina.
La iaia m’ha mirat i seguidament ha fet mala cara. Prou vella
que és ella i arrugada a més. Cada any més! Aleshores li sento dir a la seva
tropa, que em mira amb cara de voler
treure`m fins i tot la vida:
¾
Ha
perdut el nas. La barretina està bruta. No somriu. Ui, quanta feina hem de fer
per què la nit de Nadal sigui profitosa.
I ha començat la guerra. M’han
clavat un nou nas vermell com si fos un borratxo. El petit, innocent criatura, em
vol netejar la boca amb un raspall elèctric i pasta de dents. Finalment, el més
gran m’ha pintat la boca amb un retolador. Però com mirava de mostra una foto
de la Marilyn Monroe us podeu imaginar que llavis més grossos i vermells m’ha
fotut. Semblo ben bé una pepa. La nena m’ha fet els ulls però com està obcecada
pels anuncis de rímel de la tele, diu que he de tenir unes pestanyes molt, però
què molt llargues, ha tallat pels de l’escombra i me’ls ha enganxat i encolat.
La iaia finalment m’ha guarnit amb la
barretina neta però esclarissada i la manta del gos. Maleit animal! Si fins i
tot, té puces.
Així engalanat m’ha guardat a
l’armari de la cuina. Els xics em portem menjar cada dia, sí una mica de pa,
que una mica d’aigua, que porta-li arròs. Tot això, acaba en la panxa del
malparit del gat que s’ho cruspeix tot i s’aprofita de mi per esmolar-se les
ungles. Ai, quin mal!!
Així arriba el gran dia. Això per
vosaltres els humans, que per mi representa una garrotada rere l’altre. Tots
s’atreveixen des dels grans fins el més petits. Tots, vinga a picar-me
l’esquena i cantar: Caga Tió! Caga Tiò!
Després la trampeta d’aixecar-me la
manta. Rialles i moixames a dojo. I tornem a començar, que els cops no han estat
res. Més i més garrotades, i més i més cantarella. Caga Tió! Caga Tió!
Però aquest any m’he pres la
justícia per les mans. Com estic cansat del famós joc ho he humitejat tot,
ajudat pel gat i el gos. Crec que a la canalla no els ha agradat els més mínim.
El pare m’ha fotut a la llenya per cremar.
Però us ho prometo, el dia que em
cremin faré un pet tan gros a la xemeneia que en tindran de fer una de nova. Serà
el meu comiat final, però que se n’assabentin !!
Mira que abusar així dels pacífics
troncs que no fan mal a ningú.
Miquel Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada