BOCA CLOSA

“Et deixaré, si vols, la veu, mentre tu tens els llavis closos”  (M. Angels Anglada)

La Gemma era una dona molt pencaire, des de jove treballava a una botiga de queviures i li agradava molt el tracte amb la gent, era afable i servicial. Era quasi la seva vida. Li agradava molt parlar i sabia com tractar la clientela. Avui tot i la pujada de les grans superfícies, la seva botiga, abans de la tia Remei,  encara té una clientela molt fidel.

Bé, des que es va casar compaginava casa i feina, i la pujada del seu únic fill, tret en escasses ocasions mai va faltar a la feina. Ara que es una mica gran i amb l’arribada d’un  nét ja es planteja deixar el treball quan faci falta, te dues noies que se’n pot ben refiar, bé, però només  alguns dies, de fet ella sempre diu que si pot, no es pensa jubilar mai, això del contacte amb la gent no li treu ningú, es una de les grans satisfaccions de tenir una botiga.

El seu nét ja ha complert tres anys, és un encant de nen i ella li cau la baba quan el té a casa. Li explica contes, acudits. A ella li agrada inventar relats, però ha d’anar alerta amb el que diu, per que quan el nen li’n demana un de repetit si l’explica de forma diferent el nen ja crida,

¾    No iaia, no és així, el gat no empaita a la rata, sinó la rata empaita al gat.

¾    Si, si , tens raó – però llavors tenia que fer giragonses per continuar el conte.

Al petit Albert li  agradava quedar-se a  dormir a la casa dels avis, i esperava amb delit el conte abans  d’anar a dormir que li explicava la iaia, amb aquest si que quasi mai arribaven al  final, aviat és quedava adormit com un angelet.

Les coses no sempre surten com les planegem, de cop, la Gemma, va començar a quedar afònica, li costava de sortir la veu. El metge li receptava coses, millorava un xic, però aviat hi tornàvem, primer afonia, al final no podia dir res. Havia de deixar la botiga en mans de les dependentes, força sovint i quan hi anava ja no estava de cara la gent per no fer cansar la veu. Van consultar diferents metges, tenia les cordes vocals irritades per un virus, no havia de parlar, però com ho feia, doncs... no ho feia, no podia amb el silenci, sempre acabava parlant poc a molt, però la cosa no es solucionava, tampoc podia explicar contes al petit quan anava per casa .

Un especialista que van consultar els va dir que es curaria del tot si complia tot el que li deia: unes gotes, unes pastilles i no parlar gens durant dos mesos. Comunicar-se amb signes o amb escrits, sinó la cosa podria anar a pitjor.  Estava tant cansada amb el problema que va decidir fer-li cas. Estaria dos mesos amb la boca closa i faria tot el que calgués.

Al petitó se li feia molt estrany veure a la iaia sempre amb la boca tancada i només parlant amb signes. Els pares li havien explicat el que li passava  i ho entenia una mica, però estava trist. Aquella tarda que passava amb ella, estava rumiant sense dir res. De cop va cap a ella i li diu baixet,

¾    Iaia, ja se que no pots parlar, però jo estic trist de no sentir la teva veu i que sempre tinguis la boca i els llavis tancats. Saps que he pensat, que si vols, et deixaré la meva veu, mentre tu tens els llavis closos, jo callaré i tu podràs parlar. Que et sembla?

La iaia el va abraçar emocionada i li va omplir la cara de petons.

20/10/19/

ESTIC MOLT FOTUT

(Embolicar la troca-Enraonar més que un sac de nous-  Fer el papallona-Fer els ulls grossos- Fer figa- No em cap a la barretina- Per quins set sous- Veure’s les orelles.)

Estic fotut, molt fotut -pensava- No sabia com sortir-se’n de la immensa teranyina que havia bastit, no li quedava més remei que seguir endavant, anar embolicant la troca cada vegada més. Ja ho diuen que embolica que fa  fort, però arriba un punt que tot fa figa, ja res s’aguanta per enlloc  i no toca altre remei que assumir les conseqüències.

El desastre era tan gran, però,  que no sabia com fer-ho,  tots els seus projectes, els seus objectius  i negocis se’n havien anat en orris. La quantitat de diners que havia aconseguit  i invertit amb enganys i mentides s’havien esfumat. Va haver-hi uns  mesos, que les accions pujaven i s’emblava que tot començava anar bé, em començava a veure les orelles – deia-i volia jugar fort per triomfar,  vaig invertir encara més , com necessitava més líquid  fins vaig empenyorar la casa  per treure més diners   i ara ho he perdut tot. No se com dir-li a la Mónica, al final d’aquest més hem de deixar el xalet on vivim.

Ella que sempre enraona més que un sac de nous, fa uns dies que està molt callada com si s’ensumés alguna cosa. Ella havia  participat de tots els projectes,  abans sempre en parlaven, ara no em pregunta mai res, es clar que sempre arribo tard per no haver de donar-li explicacions , sempre té moltes festes, i reunions familiars o surt amb les amigues, ens hem distanciat molt des fa uns mesos. És clar que un dels motius pels que em vaig casar amb ella van ser pels diners del seu pare, ella era molt rica i sempre passava   per davant d’on treballava, era una noia jove i guapa i no em va costar gens d’enamorar-la,  va ser un objectiu fàcil d’aconseguir. Ara últimament les coses no van bé entre nosaltres i  amb l’enfonsament de tots els negocis i plans que teníem, no se ni com mirar-la, ni que dir-li. Fins he pensat en suïcidar-me, però fins per això soc sóc un covard...

Mentre pensava totes aquestes coses dins el Mercedes també hipotecat arribava davant de casa. Sabia que havia de parlar amb ella, però no en tenia ganes només desitjava que no fos a casa , ja li diria demà, però hi havia les llums de la sala obertes. Va respirar a fons al entrar, ella l’esperava davant altiva asseguda al sofà amb una copa de vi blanc a la mà.

¾    Que celebrem alguna cosa-  vaig dir després de fer-li un petó a la galta.

¾    Hi tant. Que tu demà deixes aquesta casa i també el cotxe davant la porta i ten vas tan lluny com el vent et porti.

¾    Què... Per quins set sous?

¾    Encara tens la barra de preguntar? Quan pensaves dir-me que estàvem  del tot arruïnats i havíem de deixar la casa a final de més.

    Ès va ennuegar amb la pròpia saliva, es va tornar vermell, tremolant insegur davant seu, mai  havia vist la valentia d’aquella dona, que creia tímida i insegura. Va intentar dir alguna cosa , però no li sortia res de la gola.

¾    Però.. que dius...

¾    Tens aquesta nit per recollir la teva roba i marxar. La casa i totes les coses que hi ha són meves. El pare ho ha comprat tot per mi. També el negoci dels viatges, l’únic que funcionava bé, i fa uns  mesos el vas hipotecar amb els teus desoris de fer milions ràpidament i sense treballar.  

¾    D’aquí una hora serè fora. –vaig dir amb ràbia.

¾    Ah !  et pots emportar la teva vella furgoneta, si  arrenca, potser et farà falta per dormir.

Una mirada d’odi cap aquella dona que ho tenia tot i l’havia  deixat sense res, però en el fons estava content de no haver hagut de donar masses explicacions, potser fins podria pispar alguna de les coses de valor que allà hi havia i treuen alguns diners  Llavors va veure la sogra que sortia del despatx i se’l mirava amb menyspreu, ell va abaixacar el cap i va entrar  a la seva cambra. Havia de sortir d'alla com més aviat millor.

  17/09/2019/