MONESTIR DEL SULL I CAPELLETA DE SANT ANTONI.

Aquesta vegada la Rosa Planell Grau i el Miquel Pujol Mur hem sortit a fer una volta pel Berguedà Sobirà i com havíem sentit parlar més d’una vegada del monestir de Sant Sebastià del Sull hem decidit trobar-ne les seves restes.

Hem agafat el trencall de la carretera de Saldes i abans d’arribar a aquesta població hem pres la cruïlla que porta per una pista de terra fins a Gresolet.

En arribar a les vistes del riu, on baixa la cristallina aigua entremig del gel enganxat a les pedres de la llera del riu. Damunt nostre el bifurcat cim del Pedraforca. Davant nostre hi ha el pont que porta a Cal Ferrer i a Gresolet i uns metres abans s’inicia una altra pista que seguint el marge dret del riu de Saldes ens porta a veure primer les restes del Molí de Baix. Una construcció gran de pedra que havia de ser el molí al costat mateix del riu i unes construccions que ens fa pensar en un gran mas.
En tots els voltants la terra és gebrada, som a l’obaga del riu i el fang és també dur com si fos de pedra. Aproximadament 2/4 de dotze i el calor i la claror del sol no es nota només en els arbres allunyats de l’altra riba.

Continuem per la pista i potser un Km. després hem trobat les restes de l’església i monestir de Sant Sebastià del Sull.
L'església de Sant Sebastià del Sull, a l'esquerra del riu de Saldes, entre el torrent de Llúria i la vall Pregona, antic monestir ja esmentat l'any 939 i cedit el 983 al monestir de Sant Llorenç prop Bagà pel comte de Cerdanya Oliba Cabreta..

Segons dades un prevere dit Daniel, que havia estat rector de la parròquia de Saldes i havia patrocinat i construït la seva església, consagrada pel bisbe d’Urgell Guisad I l’any 857, es retirà potser sentint-se vell, per “revelació divina” segons ens diu un document, a l’aiguabarreig dels rius Saldes i Gresolet establint-se amb una dona anomenada Honesta i altres servents.
En aquest lloc posaren en cultiu un ampli espai de vint jornals de terra i hi bastiren una església rodona dedicada a sant Sebastià i santa Maria. Possiblement fundessin un monestir amb comunitat d’ambdós sexes.

Cap al segle XV s'esfondrà i fou reconstruït, cosa que en modificà l'esquema primitiu, que era de planta circular. Al principi del segle XVII consta que ja no s'hi celebrava culte. Al segle XIX hi fou construïda una casa, enmig de les ruïnes, però fou abandonada al començament del segle XX.

L'església fou objecte, durant la dècada dels setanta, de recerques i excavacions que han confirmat el caràcter preromànic d'aquest temple, del qual es veuen ara nombroses restes.

S’han excavat un total aprox. de 115 sepultures de diferents formats fossa simple, fossa doble amb cobertes de grans lloses. Altres són caixes o cistes amb parets de pedra de riera, sobreposades.

Segurament ara en hivern no és el temps més propici per voltar per les restes de l’antic monestir que ha sofert tot tipus de vandalisme i també l’abandó durant anys. Però ens ha quedat com una dada per tornar-hi per passejar per la resta de parets i pedres esfondrades.
Retornant de la nostra sortida en parat un instant per fotografiar la capelleta de Sant Antoni al costat de la carretera i rodejada de pins per tots el seu entorn. Simplement un edifici quadrat amb una petit campanar de cadireta al cantó dret de la façana. Sense finestres i una inscripció pintada amb el nom, una data 1927 i dos inicials R.P. Escrit en la paret l’oració “Sant Antoni gloriós lliura’ns de qualsevol mal”. Per la porta metàl•lica i foradada s’entreveu un petit altar i flors en ofrena d’alguns fidels.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia. Rosa Planell Grau
Berga 29 desembre 2011

SOPAR DE FI D'ANY

La Laura i la Carla estan ultimant els preparatius de l’últim sopar de l’any, mentre les seves parelles estan acabant de guarnir la taula i posar les cadires, en total seran dotze persones, sis parelles d’amics, que en moments com aquests de crisi, han decidit acomiadar l’Any fent el sopar i la festa a casa. Han tingut una mica de feina, però ha valgut la pena, S’ha de mirar l’economia i estalviar per allà on es pot, ja que algun d’ells o elles estan a l’atur, però no per això volen deixar de celebrar la Festa, ni de reunir-se com cada any. Son amics des fa molt temps i aquest any han decidit fer el sopar a casa de la Laura i el Roger, que és molt gran i no hi ha veïns a prop, desprès pensen fer revetlla, amb ball fins a la matinada, fins tenen un equip de música preparat.

A la tarda tothom ha col·laborat en l’organització festiva, guarnir la casa, parar la taula, , preparar el menjar: un bon assortit de fruits de mar i després cabrit al forn, i de postres el Tronc de Sant Silvestre, que també la fet una de la colla.

Ara tots són a posar-se elegants per aquesta nit especial. La Carla, una cosina s’ha quedat a la casa, ja que és d’un altre poble i amb la seva parella es quedaran a dormir.
Son prop les nou, les dues dones estan posant-se els vestit de festa, el de la Laura, negre i llarg, amb el davant de pedreria i anuat al coll, deixa tota l’esquena al aire, el de la Carla , de color vermell, encara que porta un generós escot al davant , és una mica més discret, queden molt elegants, els dos homes ja fa estona que estan llestos.
- Roger, puja una mica la calefacció, que se sent una mica de fresca.
- Es clar amb aquest vestits, ni que anéssim al Palace-Hotel –diu el Roger fen broma.
Al cap d’una estona el xicot torna una mica atabalat.
- La calefacció està apagada i no hi ha manera que poder encendre-la de nou. Crec que ha petat la caldera.
-No pot ser !!!–crida La Laura tota astorada- Avisa a emergències.
Després de trucar i trucar, res de res, només salta el contestador automàtic, que deixin el missatge, i ja trucaran . Missatges i missatges i res. Avui tothom està de festa.
Per sortir del pas connecten dues estufes elèctriques que tenen, almenys ambientaran una mica el menjador.

La nit és molt freda, estem a sota zero, i així que van arribant les diferents parelles, totes comenten el fred que fa, les dones amb els seus festius i escotats vestits ni es treuen l’abric. Finalment el Joaquim i el Raül, s’ofereixen per anar a buscar més aparells elèctrics a les seves cases. Entre calefactors i estufes sis en total, bona part de la casa es templa una miqueta.
Són prop les onze quan comencen a sopar, entre bromes i gresca per l’aventura. De cop, clik! marxa la corrent, tot a les fosques, només les llums de les espelmes il·luminen l’ample menjador.
-Un sopar a la llum de les espelmes, que romàntic!!! –algú comenta.
- Que divertit, un sopar així, per acabar l’any!!! –diu un altre.
- Òndia, que no veurem les campanades!
Ja tenim tota la colla fent broma mentre van menjant amb la tènue llum de les espelmes. Aviat les dones s’abriguen amb xals o algun jersei que els deixa la Laura, ja que els amples abrics són incòmodes per menjar.
- Espero que aviat torni la electricitat, sinó ens pelarem de fred.
Llavors a algú se li acut de mirar els fusibles, un parell estan baixat, han trobat la causa de l’averia, els puja de nou, uns segons de llum i de nou la foscor.
Dedueixen que hi ha masses cosses endollades, desendollen el forn, i unes quantes estufes, en deixen tres i la electricitat s’aguanta. Gairebé estan acabant de sopar quan:
Nang... Nang... Nang... Nang ....

- Les dotze!!! Les dotze!!! –criden tots alhora.

Els grans de raïm coll avall amb les campanades, quasi atrapen les postres del sopar, i falta encara el Tronc de sant Silvestre, i el cafè, però ara toca el que toca.

S’obren ampolles, s’omplen copes i el gran brindis pel Nou Any. El clic de les copes, el cava, es barregen amb petons, abraçades i amb les veus cridant: “Feliç any 2012... “Bon Any Nou!!!”...”Salut i Felicitat per tots!!!” ... crits d’alegria, gresca i les rialles.

El nou Any ha començat, música, confetti, i tots els guarniment de la festa, i unes quantes copes per fer passar el fred, i moure’s, una mica o molt tot ballant, els ha fet entrar en calor ràpidament. El fred no els ha aigualit la Festa, l’alegria de la nit no els l’ha tret pas cap contratemps. Comencen l’Any amb optimisme i humor; saltant i ballant, gaudint de la nit; són joves i coneixen molt bé la dita “Al mal temps... bona cara!!!”

-28 de desembre de 2011-

EL PESSEBRE DE NADAL

Tothom corre per l’escenari, en un racó un és treu els pantalons ( en l’improvisat escenari no ho ha camerinos) per posar-se els calçons per disfressar-se del personatge a representar. Els àngels sense ales corren pel passadís vestint-se de blanc. Damunt la cadira prop del penja-robes quedaven les robes de diari, unes penjades i les altres mig penjades, les altres purament llançades damunt d’una cadira. El penja-robes atapeït al màxim amb la roba de les disfresses. N’hi ha un repenja’t a la taula posant-se les sabates.

Passa la directora amb un somriure als llavis però fuetejant amb les preses a tot l’elenc.

 Escolta – pregunta l’indecís de torn- com començava jo després o abans de...
 Noi, com sempre, que no te’n recordes anaves...
 A sí, després de la música i sortia de la dreta.
 Noooo, després de la música però sorties darrere de l’últim àngel per l’esquerra.
 Ah, jo em pensava...
 Bé, ja tu diré quan hagis de sortir.
 Tu, Pere, com està l’escenari, Nooo. Així no, les bales de palla enmig i la Verge Maria asseguda a sobre.
 Diu la Maria que no vol assentar-se que se li enganxen les mitges.
 Quina Maria si no hi ha cap Maria. Ahhhh. Vol dir l’Esther la que fa de Verge.
 Clar, la Maria...
 Va deixeu-m’ho estar. Digues-li que va vestida amb faldilla llarga. Ostres, com estic avui, amb la túnica, vull dir, i no farà malbé les mitges.
 I la música...
 La portava el Pere, més s’ha oblidat el pen- drive a casa i ha tornat a buscar-lo.
 Només faltava això ara ens tindre’m d’esperar.
 No ve ara mateix.
 Ja sóc aquí!!!
 Ja tenim el Tarradellas altre cop. Ahhh. Ets tú que portes això de la música.
 Sí, però el nen hi ha gravat davant els Simpsons. Ho esborraré en un moment.
 Directora – pregunta un altre actor aficionat a les noves tecnologies- que et sembla si poso un altaveu més gran.
 No ho farem sense altaveus. Ja hi van quedar-hi.
 Però jo pensava.
 Prou sense altaveu.- Contesta autoritàriament la directora.
 Què quedo bé?- Pregunta esperant una resposta afalagadora la Verge.
 A veure, si molt bé, i el nen.
 El portava la Palmira.
 Palmiraaa. El nen on és?
 Vatua l’olla! Me l’he deixat a casa damunt del llit amb la roba de la disfressa i me n’he oblidat.
 Ai, Senyor. Demà no l’oblidis.
 Noia, agafa una bufanda i fes veure que és el nen.

Llavors passa un altre actor amb la camisa mal cordada i un paper a la mà llegint-lo amb veu alta. De actrius/actors amb papers a la mà n’hi ha un munt. La directora, ulls de garsa per vigilar-lo tot, pregunta:

 Que encara no sabeu que teniu que dir- mentre arreplega al mal vestit i li posa bé la camisa.

Tots a cor responen:

 Si però ho repassàvem una mica.
 Manoi, que malament aneu de la memòria.
 Endavant a assajar i que surti el que Déu volguí.- I fent un picament de mans dona començament a l’assaig general.

Un s’entrebanca, l’altre ha de repetir, un aplaudiment per qui ho ha fet bé. Aquell ha sortit per la dreta i és per l’esquerra. Un altre no se’n recorda gens de que ha de dir. Ei, aquells pantalons no lliguen, són negres i han de ser blancs. Els pastors s’han deixat la bota, la verge s’ha quedat ronca.
Però endavant. Darreres reflexions de la directora:

 Demà a les quatre per vestir-se i actuar. Repasseu una mica el vostre paper. I preneu til•la. No us deixeu-ho el nino.

L’endemà s’obre el teló i una mica més tard els aplaudiments dels espectadors, un sospir general d’alleujament recorre l’escenari a l’abaixar-se el teló i un somriure beatífic i descansat demostra la satisfacció dels improvisats actrius i actors.

Després una que altra crítica s’escoltarà, no tot és or en la vinya del Senyor, també hi ha una mica de zitzània en aquest món.

Miquel Pujol Mur
Berga, 27 desembre 2011

DINAR NADALENC EN FAMÍLIA.

Avui els pares sembla que tenen de parlar d’alguna cosa seriosa perquè a la meva germaneta i a mi ens han portat a dormir a l’hora en punt. Com sóc una mica tafaner i trapella, segons diuen, he fet com si m’adormis i després m’he aixecat sense fer cap soroll ni encendre la llum, fins i tot he anat descalç per no fer cap guirigall, i obrint una mica la porta de l’habitació he escoltat de què parlen. Els bons espies treballem en silenci!

Són a la cuina i malgrat la distància escolto perfectament les seves paraules, segurament perquè enraonen una mica fort com a vegades quan discuteixen d’alguna de les meves entremaliadures. La meva germana és més petita i sempre la perdonen, però a mi sempre em diuen que haig de donar exemple, que sóc el gran. Maleïda qüestió, més valdria ser el petit d’una altra casa! A més com és nena també li compren els joguets nous. S’hi fos un nen aprofitaria tots els meus joguets i ja em cuidaria jo de passar-li una mica o molt malmesos.

Però en fi deixem el drets de les nenes i els nens al marge, d’això ja en parlarem quan sigui gran.

Només entenc clarament que discuteixen dels avis, el pare del pare i la mare de la mare. i de quin dia convidar-los a dinar per les festes nadalenques.

 El teu pare amb el caràcter que gasta sembla un generalet empipat.
 La teva mare sempre tan fleuma i ridículament enganxosa. No para de voler donar petons.
 Si, potser si, que és massa petonera, però pobre dona és vídua i viu sola. Pobre mare!
 Sí, més el meu pare que també és vidu i viu en la residència. Pobre home!
 Bé, no en parlem més, els invitem un dia i prou.

I així ha quedat la cosa i sense preocupar-me més m’he tornat al llit a fer nones. Estic content perquè he aprovat això de l’espionatge!

I per fi arriba el dia de Nadal el pare i la mare estan en la cuina preparant el opípar dinar, els sento enraonar i fer una mica de broma. De sobte sona el timbre de la porta. Com vaig més lleuger, amb el cotxe a la mà corro i obro la porta. Ja sé que m’han dit moltes vegades que no l’obri si no sé qui hi ha. Però avui és el dia de Nadal i no hi ha persones dolentes.

 Ostres, l’avi Andreu!- i en les seves mans veig un paquet, millor dit dos, un deu ser per mi i l’altre per la mallerenga de la Míriam.
 Hola Pere- i acota el cap per què li faci un petó a la galta.- Noi, cada dia estàs més gran.

Sempre diu el mateix malgrat ens veiem sovint. El pare i la mare surten a rebre’l i li donen un petó de benvinguda i prenen el paquets per donar-los-ho després de dinar.

 I la Míriam- Pregunta l’avi.
 Pere, porta l’avi amb la nena. Està a l’habitació jugant amb les nines.

Agafo a l’avi i el porto amb la Míriam, l’amanyagadora. Com a mi els jocs de nines no m’agraden, jo sóc un xicot, així que entra l’avi per la porta fujo cap el menjador. Els pares tornen a ser a la cuina i sento la mare que diu al pare:

 Però Joan, com has convidat avui al teu pare.
 No hi havíem quedat de convidar-lo.
 Si però no avui. Avui ve la meva mare.
 No fotis. Quina batalleta si no es poden veure! Mira com no en vam parla del dia el vaig convidar per avui, Tu saps que aquesta setmana he anat molt atrafegat en la feina.
 Sí i a més no m’ho dius. Ja ho dic jo que els homes aneu a la vostra.

Torna a trucar el timbre de la porta i com ja m’imagino qui és torno a ser el primer. Com ho sabia la iaia, que deixa els paquets a terra, m’abraça, m’aixafa entre els braços i m’omple de petons i fa petits xiscles d’alegria. també diu el mateix:

 Oh, que gran que estàs.
 Sí, iaia- Ostres, ens ve a veure tres o quatre cops a la setmana. Serà que aquesta dia de Nadal tots ens fem de cop més grans. Ara que si li diu a la mare que s’ha fet més gran es molestarà. Amb les dèries que té, mirant-se al mirall cada matí i posant-se pomades i potingues a la cara i al coll. Per fi d’una estrebada aconsegueixo lliurar-me de l’ofegadora abraçada.
 Està el pare del Joan també.
 No, que em dieu. El teu pare!
 L’ha convidat el Joan es veu que no ens hem entès.
 Però Marta, si ja ho sabeu que sempre acabem discutint i ...- contesta la iaia Maria.

Jo segueixo com espectador volem dissimular-me en la paret com fan els espies o el meu heroi el Superman. En aquestes apareix la bella dorment, la sòmines de la Míriam, la què no trenca mai un plat. Porta a l’avi de la mà i quan veu a la iaia es deixa petonejar i afalagar com si fos la fada de la salvació. Menuda hipòcrita, que va de nena dolça. Si sabessin com dona guitzes a les seves companyes de classe.

 Iaia, vine a veure que m’ha portat l’avi. I el teu regal?- Aleshores agafa per una mà a l’avi i amb l’altra a l’avia i sembla que una corrent de tendresa els travessi tenint com a pont les petites mans de la néta i em fixo en la cara dels avis que canvia beatíficament.

Se’ls emporta a la seva habitació i no sé quin miracle o encantament va fer perquè van dinar en pau i harmonia, no havia vist a l’avi tan afalagador amb ningú ni l’avia tan amable. Van marxar junts i vaig veure que es donaven de bracet per creuar el carrer.

Dues consideracions m’haig de fer: Per quin encanteri va aconseguir la Míriam el regal de l’avi quan els pares l’havien recollit. Què els hi va dir als avis a l’habitació que després semblaven dos colomets enamorats. Veig que l’he de vigilar més. Pot ser que encara no hagi aprovat els curs d’espia.

Redimonis, si l’avi i l’a iaia s’ajunten perdre un regal. Possiblement serà més gran. Conformitat. En perdre per la cuina a escoltar que enraonen els pares.

EL MIRACLE SEMPRE ES POSSIBLE PER NADAL.

Miquel Pujol Mur

Berga, 24 desembre 2011

L'ESTRELLA MÉS BRILLANT

Quan miro el firmament... és tan immens! Però aquesta nit, el veig distint... com mai no l’havia sabut veure! És l’esclat de l’estel que resplendeix com un metall preciós: L’ESTRELLA DE NADAL, que il·lumina l’espai amb nitidesa i em fa albirar imatges del passat que flueixen del cor, giravoltant entre els records  més  ben guardats.

Puc entreveure aquella nena que va venir al món, anys enllà, que no posseïa gairebé res però era feliç. Encara que l’hivern fos cru,  s’embolcallava amb la seva bufanda, la que li havien dut els Reis de l’Orient, i no sentia el fred ni la necessitat de gaudir de cap altra cosa.

Puc recordar la narració de com era la seva escola rural, la poesia que va recitar al senyor Bisbe i aquella anècdota de la visita del Rei Alfons XIII; quan ella va tenir el goig de ser obsequiada amb vint-i-cinc pessetes, per ser una alumna exemplar. Potser una de les poques experiències agradables de la seva infantesa!

Puc imaginar la seva tristesa, al quedar òrfena de mare quan encara era tan menuda i la necessitava més que mai. També tinc gravades a la memòria totes les trifulgues relatades sobre  la Guerra Civil: les invasions dels soldats a la casa de pagès on vivia, els robatoris, la inseguretat, la por... Però res d’això la va fer defallir!

Puc entendre l’alegria que duia gravada al rostre, encara que tot el seu món només donés voltes a la feina, la família i  l’afany d’ajudar als altres. I  aquell desig que no va arribar a portar a terme: Ser monja d’un hospital, ja que el corriol de la seva vida la va guiar  per uns altres viaranys.

Avui, la nit és tan màgica... Tots els astres dansen al voltant de l’ ESTRELLA més refulgent: la que va guiar als pastors i als Reis Mags cap al Portal de Betlem, la que ara té el poder de fer-me percebre una presència que em fa sentir tot això expressat i molt més; em fa reviure tot l’amor que he compartit amb les persones que més he estimat i que estimo, encara que ja no estiguin  entre nosaltres. Amb la seva llum, fa ressorgir l’esplendorosa claror d’un nou Nadal que em dóna força, que m’esperona a continuar endavant i a caminar pels senders afinats per unes empremtes  que mai no es podran esborrar!

Nit de Nadal,  24 de desembre de 2011

LA NIT DE NADAL

S’estava fent fosc , el temps feia presagiar que la nit seria molt freda, la noia caminava lentament amb l’esguard trist per aquell petit carrer que donava a la plaça, ja quasi sense forces es va asseure en un banc, just davant de l’església, quan s’encenien les llums de la façana en aquella nit de Nadal.

Havia arribat aquell matí, venia de la gran ciutat i pensava trobar refugi allà en aquell petit poblet prepirinenc amb aquella tia àvia, l’única família que tenia i a qui havia telefonat feia dues setmanes; s’havia alegrat de sentir-la i van quedar en passar el Nadal juntes. Que poc es podia imaginar la noia que amb una setmana poguessin passar tantes coses. La tia àvia feia una setmana que havia mort, així de repent. La casa era tancada i barrada i l’amo vivia fora. ella no tenia enlloc on anar, quasi sense diners , i aquella soledat... en aquells moments tan especials.
Les llums de Nadal ja s’havien encès per carrers dels voltants, colles de jovent cantaven cançons de Nadal, que repicaven en el seu cervell. La gent caminava apressa afanyant-se fent les últimes compres nadalenques. Ella mirava sense veure, el seu pensament divagava, tornava uns quant mesos enrere, quan la vida li somreia, era feliç, ho tenia tot: una parella, un treball, un pis petit, però molt bonic.... ara, en canvi no tenia res. Res? Si, aquella petita personeta que és movia dintre seu i que aviat naixeria, era l’única cosa que li quedava.... “pobre fill meu, quina vida més trista t’espera” i de cop li va venir una tremolor i sense poder fer-hi res va esclatar en un gran plor, que feia estona que intentava sortir-li del pit.
De repent va notar una mà posada a la seva espatlla, un dona una mica gran, s’havia assegut vora seu feia una estona i l’estava observant, per això en produir-se aquell esclat de llàgrimes va intentar consolar-la.
― Que et passa noia? Va calmat! no pateixis, tot s’arreglarà; menys la mort tot té solució.
― Sóc molt desgraciada –i seguia plorant
― No tens família?
― No, no tinc a ningú. L’únic familiar que tenia, fa una setmana que ha mort
― Tranquil·la! va...tranquil·la! -diu agafant-li la mà, que la tenia gelada- segur que fa hores que no has menjat res.
― Quasi no tinc diners i he de buscar un allotjament per passar la nit.
― El petitó deu tenir gana –diu senyalant la panxa.
― Ja intentaré menjar alguna cosa... per aquí –diu la noia una més mica calmada.
― Saps, jo també estic sola, fa dos mesos va morir el meu marit, és el primer Nadal que passaré sense ell. Perquè no em fas companyia? la casa es gran, em fa basarda passar aquesta nit sola, podem sopar juntes i pots quedar-te a dormir.
La Marta, així és deia la noia, no s’ho podia creure, ella estava enfonsada i aquella senyora gran li demanava ajuda, companyia; però la calidesa de la seva veu, aquella mirada trista i les seves atencions l’omplen de tendresa, a més tampoc té masses alternatives, i es decideix acompanyar-la.

La casa era gran i acollidora, una caloreta la envaeix, retorna el seu cos entumit i alhora reconforta el seu cor adolorit. En un racó de la saleta un bonic pessebre crida l’atenció de la noia, que contempla amb ulls de sorpresa “ com li agradaria al meu petit poder tenir un pessebre així... la cova, les muntanyes, les figuretes, el riu, segur que agafaria aquest còdol ... o aquest pastor que llaura, i el caganer, on deu ser? “ i tots aquest pensaments
la retornen als Nadals de la seva infantesa amb els pares, aquell dinar de Nadal, el caga-tió, els regals i el petit pessebre que feien amb el seu germà.

La veu de la dona la torna a la realitat
― Al meu marit era un gran pessebrista, encara que no tenim fills, cada any feia un pessebre molt gran i venien molta gent a veure’l. Era la seva gran passió. Jo també he volgut mantenir la tradició, en record seu, hi he fet aquest petitet, així em sembla que encara el tinc una mica aquí. –els ulls se li negaven de llàgrimes.
― El nen també sembla que l’estigui mirant. –comenta- Dona uns cops de peu!!!
Les dues dones van somriure. Després van preparar un sopar senzill, però molt reconfortant : una sopa ben calentona, i unes cuixes de gall d’indi. La Marta no va voler menjar ni torrons, només una mandarina, dons feia dies que no menjava gaire i ja estava molt plena, però el sopar la va retornar, i ara es sentia molt bé.
Després es van asseure al sofà i varen posar-se a parlar i parlar i van acabar fent-se confidències, la empatia i el feeling s’havia produït entre elles. La Mercè es va entendrir quan va sentir la història de la Marta; com ella que feia dos anys que vivia amb el seu company, al quedar embarassada, es va complicar tot, ell volia que avortés, no volia tenir fills. Va haver d’elegir entre ell i el nen... i no es penedia de la elecció. Va haver de marxar del pis, no volia res de ell, i en va compartir un amb unes amigues, més tard va perdre el treball i va quedar sense res. Havia vingut al poble com a refugi amb l’únic familiar que tenia....
Cap a la matinada les dues dones van creure que havia arribat l’hora d’anar a descansar, la Mercè va mostrar l’habitació a la Marta, era una cambra gran, moblada amb un estil sobri, però amb molt bon gust,
― Què, t’agrada?
― Es preciosa –respon la noia
― Fa dies que penso en llogar-la, però buscava una persona de fos de confiança i bona gent i crec que acabo de trobar-la, m’agradaria que acceptessis de ser la nova llogatera
― M’agradaria molt, però no tinc diners per pagar gaires dies.
― Això no és cap problema; començaràs a pagar quan hagis aconseguit el primer treball després que hagi nascut el teu fill. Només et demano una condició.
― Quina condició?
― Que em deixis fer d’àvia del nen que esperes, que el pugui cuidar...

La Marta ve veure com un nou horitzó ple d’esperança s’obria per a ella i el seu petit, va abraçar a la Mercè i les llàgrimes de les dues aviat és van barrejar en les seves galtes. Dues persones soles, sense ningú, s’havien trobat en aquesta nit, la nit més entranyable del any : LA NIT DE NADAL.

A fora una estrella brillava com mai, i el Nen des del pessebre feia l’ullet a la seva mare i somreia.

Desembre de 2011-

EL REGAL DE NADAL

Havia dos germans, noia i noi, que a l’acostar-se les festes nadalenques volien fer un regal a la seva mare perquè feia poc havia mort el pare i completava la minsa paga de viuda fem treballs domèstics a diferents cases del poble.

La noia li deia al seu germà:

 Mira Pere, agafaré quatre branquillons encara verds i faré una simple creu com a record del pare i com a símbol d’esperança d’un esdevenidor millor.

El Pere no es sabia consolar per la sobtada mort del pare i enrabiat va agafar un filferro abandonat i en va fer un manyoc rebregant-lo i retorçant-lo sense consideració.

L’Anna veient el mal tracte que feia el seu germà del filferro en el qual volia lligar la creu es posa a plorar desconsoladament ja què no veia la forma de endreçar-lo i construir l’obsequi.

Poc després les llàgrimes de la noia i les del Pere que encomanat al veure el plor de la seva germana caient damunt la creu i el manyoc desorganitzat.

Un fred vent de tramuntana davalla de les altes muntanyes de l’entorn i els dos germans abandonant el projecte corren a refugiar-se a la casa. Al costat de la llar i tapats amb una manta aviat s’endormiscaren segurament alleugits pels plors de la seva pena.

De matinada la mare torna de treballar i en entrar a la casa porta entre les mans un petit objecte.

 Mireu fills quina cosa més bonica- i els mostra les branques i el manyoc de filferro en el qual brillaven com perles les llàgrimes i enmig una més gran feta per la rosada i que feia més bonic el ram.

 Mireu fills meus, aquest gel que brilla com perla amb l’escalfor del foc es fondrà i les nostres penes amb el pas del anys i la calor del nostre amor familiar desapareixeran i només seran el record d’un instant formós i amarg.

Miquel Pujol Mur
Berga, 20 desembre 2011

COM CADA ANY

Cada any la mateixa polèmica: Que si els cartells, son lletjos, que si nomes premien els afavorits, que si aquell ha fet trampes, que si l’altre es un conegut del jurat. Que eixorc és tot això! La gent no veu que la festa es mes important que aquestes discussions.
Les festes creen un vincle que per la seva subtilesa la majoria de les persones no aprecien.
Son l’expressió de la nostra cultura, solen explicar la història mil vegades inventada per la imaginació del poble. En les festes s’explica el que és i el que no és. La màgia atribuïda a la història que cada u l’explica una mica com vol.
Que volen dir els gegants mare?- Pregunta un noiet de set anys. I la mare explica que els gegants eren un rei i una reina que venien d’un país llunyà en que tothom era molt gran i van quedar meravellats de la bellesa dels nostres entorns i s’hi van voler quedar
I on dormien tants grans com son?- I la mare li va explicar que els millors fusters del poble van fer uns llits de la millor fusta que tenien i van haver de tallar moltíssims arbres per fer-los .
Es diu que la terra va plorar per tants arbres que li prenien i va quedar tota tacada d’un color taronja, que és el color de les llàgrimes de la terra. Els reis se’n van sentir pesarosos i van regalar al poble una llavor que va fer que creixessin els millors tarongers de tota la comarca.
Que son aquells tarongers que hi ha a la riba del riu, mare?- Si fill son aquells
I aquesta era una de les històries que s’explicaven i que molts s’entestaven que havia passat de debò. Com si fos possible que existissin reis i reines gegants!
Les festes tenen rituals que son molt característics de cada població. La nostra, la mes important té el ritual del foc. S’encén al entrar el vespre, llavors els nois joves encenen una torxa amb aquell foc i van passejant pels carrers fent una gran cercavila que es molt viscuda per tots els veïns i que fa que sempre es desfacin en alabances per lo bé que havia sortit i lo bonic que era. Els nois acaben donant la seva torxa cada u a la noia que estima i es un signe del seu amor ardent com la flama que els hi entreguen.
Cada poble viu les festes a la seva manera i son l’expressió de la lluita portada per la supervivència. Son celebracions que sovint exorcitzen els mals temps i celebren haver vençut totes les dificultats.
Per això em sorprèn tant que s’arribi a empixonar tot això amb rivalitats absurdes i crítiques que esquitxen a tothom començant pels politics , passant per l’església i acabant amb els botiguers.
Totes aquestes disputes fan avorrir una mica la feina d’organitzar les festes i et venen ganes d’engegar-ho tot en orris. Jo soc del jurat dels cartells de la festa, ens els hem mirat de tort i de dret, hem discutit, em votat i revotat. Fins hi tot hem tingut disputes ben airades. I després, al cap de tanta feina, de totes les hores dedicades, encara vas sentint de tot.
Jo ho tinc clar: aquest es l’últim any que ho faig

SANTA MARIA DE LES PECES. ALT URGELL

Anàvem la Rosa Planell Grau i el Miquel Pujol Mur en la recerca d’una església que havíem vist fotografiada en la revista. Com no sabíem el nom vam telefonar als editors i amablement ens el van dir: Santuari de Santa Maria de les Peces que és trobà muntanya amunt del poble d’Alàs.

Alàs i Cerc formen municipi del mateix nom des de l’a. 1970 què van ser units els dos ajuntaments. El terme d’Alàs té una extensió de 4,85 Km2. i aleshores li fou annexat Cerc(anteriorment Serc) força més extens 52,8 Km2.

Segons Coromines,el topònim Alàs prové de una forma bascoide preromana. Moll, en canvi, pensa que derivi d’un nom gentilici cèltic Alacius. El lloc s’esmena en l’acte de la consagracio de la catedrat d’Urgell amb el nom de Alasso.

Venint per la carretera des de la Seu d’Urgell en direcció al túnel del Cadí divises l’església com vigilant i protectora del poble. Una vegada a Alàs segueixes el carrer principal fins agafar una pista cimentada que porta al cementiri on parteix una nova pista aquesta de terra que ens porta fins al santuari de Santa Maria de les Peces.

La panoràmica és formidable (900 m. d’altitud) perquè situada dalt de la carena la vista domina els dos vessants de la muntanya. Per un cantó Alàs és a sota quasi invisible, però el curs del Segre és una làmina de plata que serpenteja en direcció a la Seu. Per darrere les muntanyes del Cadí Nord amb una fina capa de neu blanca. En front el Pirineu amb els cims emblanquinats. Damunt dels nostres caps un sol de tardor que il•lumina la terra però no fa sentir la seva força.

L’advocació de Santa Maria com a topònim relatiu a terres limítrofes amb terres d’Alàs apareix en documents dels anys 942, 1025, 1046, 1046 o 1061 i es pot identificar amb Santa Maria de les Peces.

Actualment Santa Maria de les Peces és un santuari depenen de Sant Esteve d’Alàs. La planta d’aquesta capellà és d’una sola nau prologada cap el migdia de forma que el portal, la finestra i l’absis queden marcadament descentrats.

La coberta actual és d’encavallada i cabirons de fusta en substitució la primitiva segurament de volta de canó. L’absis és semicircular, lleugerament ultra passada i els seus paraments exteriors són llisos amb una sola finestra de doble esqueixada.

Al costat de tramuntana hi ha adossat el campanar de planta quadrada de parets lleugerament atalussades. És d’un sol pis, i la seva teulada té un sol vessant amb finestres a ponent , tramuntana i llevant, avui dia una modificada i les altres tapiades. Possiblement eren geminades i són emmarcades amb lesenes verticals, un motiu decoratiu propi del romànic llombard.

Fent cas de dades al no poder visitar l’interior s’hi venera una imatge de la Mare de Déu de les Peces, talla gòtica policroma.

Dintre de l’anecdotari possible és diu que l’església era compartida per dos pobles propers i a causa de la seva enemistat es van habilitar dues entrades perquè no haguessin d’entrar per la mateixa porta. Una porta actualment apareix tapiada en el mur de migjorn.


Recull dades i text: Miquel Pujol Mur
Fotografia: Rosa Planell Grau
Berga, 19 desembre 2011

FRED I BOIRA

Fred desembre, dia gris,
Un arbre sec, despullat,
Brandant els seus branquillons,
Dintre un horitzó imprecís.

La boira escampa el seu vel,
Amagant tot el que es veu,
El món és un mar confús,
On s’ajunten terra i cel.

Com fantasma vigilant
un campanar treu el nas,
però l’amaga tot seguit,
més núvols blancs van pujant

Sembla que el món s’ha aturat,
dins la boira submergit
el temps ha alentit el pas,
buscant pau i quietud.

Boira freda, tota humida,
entendreix el cos lassat,
reblaneix les crostes seques
de mal tancades ferides.

Fred fort, que calma passions.
i la boira amaga penes,
ombres plenes d’incerteses,
desdibuixen emocions.

Paisatges de melangies,
lleven els somnis caducs,
com fumerol de promeses,
buscant noves harmonies!!!

-18-12-2011-

ESPURNES DE DIETARI, 7

Dia 11-11-11

Avui estic content. Ho trobo tot fascinant! No sé perquè... però em sento  inspirat. Miro el calendari... Ah! Ja ho sé, és el dia dels onzes! És únic, no es tornarà a repetir fins el segle que ve, que ja farà anys que fem malves!

Aquests dies passats,  els vidents ja bescantaven que alguns tindrien molt bona sort, però ahir la lluna feia el ple i no sé si això ho pot espatllar tot!  Aquesta gent  hi donen  molta cullerada... La majoria diuen que poden passar coses extraordinàries! De fet, la pega que tinc jo és que no hi  crec en  totes aquestes falòrnies, però... per si fos  veritat, vaig pensant i... si comprés  loteria de Nadal, o   dels cecs?  I... si provés de jugar  a la Bonoloto, o potser podria fer una Travessa, que no n’he fet cap més des que tenia tretze anys i en vaig endevinar tretze. Llavors em van donar tres-centes pessetes, que ja era alguna cosa! Perquè després diguin que aquest número porta mala sort!

Miro la correspondència i veig una carta. L’obro, esperant qui sap què... Doncs mira, no ho sé, però aquí ho diu ben clar... És una reunió que,  només pel fet d’assistir-hi, et regalen coses. Potser sí que serà el meu dia de sort! El primer que llegeixo diu textualment:

Dos pretigiosos regalos: TOTALMENTE GRATIS

EL HORNO DE CONVECCIÓN Y LA FREGONA G IRATORIA DE LA T.V.

Caram, i si els vidents tinguessin raó?  Però si això ja és avui mateix! Truco al meu amic, el Pepitu, ell ja fa dies que està esperant alguna sorpresa... Hi podríem anar tots dos!  Això és fantàstic i meravellós! És clar que quan acabem de llegir aquest maleït paper, vull dir la lletra menuda, l’ànima ens cau als peus!

“Esta promoción es para parejas y señoras viudas. Entregaremos el horno de convección o  la fregona, que les presentaremos en la reunión, a la titular portadora de esta carta invitación que venga acompañada de su pareja; y a las señoras viudas que vengan acompañadas de su hija o una amiga (acreditando su viudedad mediante un certificado u otro documento que lo confirme)”

-Coll...  ens han ben manegat! No sé com ho farem...

-I si em faig passar per la teva dona? -diu ell.

-Quina dona? Si ets un tio... No diguis bajanades!

-Em puc disfressar, o sinó, què més dona que sigui una amiga o un amic!

Sí, però  jo sóc solter. D’on traiem el certificat de viduïtat?

Mentre ens ho anem pensant,  jo tinc una idea, que d’entrada sembla una mica desfasada, però el cas és... aconseguir el regal.

-Ja està, direm que som parella! Som gais. Ara ningú s’estranya de res. Als temps que corren tot  és normal!

Entrem  al local i pugem aquell repetjó agafats de bracet i jo el presento com la meva parella. La pega és que quan començo a atalaiar el panorama, no gaire lluny hi ha uns coneguts nostres, però nosaltres fem veure que no els hem vist! Sembla que ja hi som tots; només estem pendents de quan donaran els regals i que no se’ns descobreixi el frau.  Potser serà cap al final...

La reunió la presideix  un home que és una  espècie de xarlatà, vull dir que no és sobri en paraules. A més a més, es veu que, per algun motiu, se li devia guerxar un ull i sembla que miri contra el govern.

-Ostres, ostres, ostres...! Això és xocant, ara arriben els veïns del 6è. No sé pas com ho farem. -deixo anar pel cap baix- però, com que fa una mica de calor, trec un ventall i el Pepitu fa veure que apaga el mòbil i així dissimulem una mica.

-Menys mal  que, com que anaven tard, s’han quedat al darrere de tot! -va murmurant el meu amic- Com no li porti el forn a la meva dona em mata!

Mentrestant, jo  començo a pensar que m’hauré de quedar amb la fregona i em ve una mena d’enviliment que no puc evitar! Penso: Quin morro, si creu que es quedarà el forn! Això pel treball de convidar-lo!

El dia no ha acabat massa bé, a pesar d’haver-hi tants onzes. Més ben dit, ha acabat fatal! Després de tota aquella xerrameca, que no arribava mai al final,  ha començat a repartir els regals però, com ja era de suposar, de forns crec que només n’hi havia un, el de la demostració. Abans de donar-nos la fregona m’ha demanat el número de telèfon i m’ha semblat que em mirava malament. És clar que... no sé com m’havia de mirar amb aquell ull tan guerxo!

Però el final ha estat pitjor. El Pepitu, que s’ha quedat amb el motxo, quan ha arribat a casa, la seva dona l’esperava amb el rodillo de fer pastissos, darrera la porta, perquè ha dit que s’ha torbat massa i... “ves a saber on t’has ficat, tot plegat per dur-me aquesta merda de regal!” Es veu que no li agrada fregar!

A  mi, ara mateix m’acaba de trucar el presentador, dient-me que no m’ha vist massa convençut i que ha decidit regalar-me el forn. Però a més,  m’ha convidat a sopar: un sopar íntim, segons ha dit, que m’encantarà!

Déu meu! Cames ajudeu-me!

Pere Peret

                                                                                  

5 de desembre de 2011

REGAL DE REIS

“Estimats Reis, em dic Andreu i tinc sis anys, m’he portat molt bé durant tot l’any, però aquest any no vull que em porteu joguines, ni res d’això. Vull que torneu la meva mare a casa, que es curi aviat. Avui és Nadal i he dinat amb els avis, tots estaven molt tristos, i ni tan sols hem cantat cap cançó davant del pessebre. Ahir al matí la vaig anar a veure a l’Hospital i no em va dir res, només dormia, el meu papa sempre és amb ella i a vegades el veig que plora. Jo només vull que es curi la meva mama!!!

Com que sou Mags crec podeu fer que els desitjos dels nens es compleixin.
Andreu”
Aquell tarda, el nen va sortir d’amagat a tirar la carta a la bústia del patge reial que hi havia prop de casa seva.

El dia de Sant Esteve, va venir el pare a dinar i va comentar que la mare havia reaccionat una mica dintre la gravetat.
Els metges no s’ho explicaven, els dies següents la dona seguia millorant i per Cap d’Any ja estava fora de perill,
-Aquest nou tractament ha fet meravelles –comentava un metge tot cofoi.

El dia de Reis la van deixar anar provisionalment a casa, a passar la festa amb la família, si bé encara necessitava uns dies més d’hospitalització per completar el tractament.
La primera cosa que va fer la dona al arribar a casa va ser abraçar fortament al seu petit fill, després una miqueta trista va comentar,
- Aquest any el Reis s’hauran oblidat de portar-te joguines.
- No , mama! aquest any els reis m’han portat el que els vaig demanar, el millor regal del món; que et curessis i poguéssim ser a casa amb nosaltres.

Mentre regalimaven algunes llàgrimes l’àvia es va afanyar a dir,
- Em sembla que al balcó també hi he vist algun paquet força gros.
El nen va córrer cap al balcó i mentre desfeia el gros embalum, no es podia creure el que veia
. - Una bicicleta!!!! – content no s’ho acabava de creure – Veritablement aquest any han estat els millors Reis de la meva vida.

-15 de desembre de 2011-

FIRA ARTESANAL DE LA VALL DE LA VANSA, JOSA I TUIXÉN.

Anàvem la Rosa Planell Grau i el Miquel Pujol Mur a visitar la Fira de productes artesans de la Vall de la Vansa, Josa i Tuixén i també a conèixer punts d’interès del citat poble.

Sempre és agradable recorre la nostra geografia i endinsar-nos dins les comarques interiors de Catalunya, segurament un xic oblidades per tothom.

En arribar per la carretera de Josa se’ns presenta Tuixén a mà esquera i destaca dalt del poble la torre campanar de la seva església que en més d’una ocasió deu haver servit de torre de guaita per avisar de la presència de l’enemic.
I poc després girem en la cruïlla en direcció a Sant Llorenç de Morunys i trobem l’entrada al poble. En la plaça donem una volta per les diferents paradetes i entrem al Centre Cívic on hi ha un seguit de parades, una meravellosa estufa de llenya i una petita orquestra que amenitza l’estança amb música popular i tradicional. Avui és un dia fred malgrat el sol que resplendeix alegrement en el cel.
Les parades ens ofereixen productes com formatges de variada elaboració amb llet de cabra, d’ovella o de vaca i totes les maduracions inimaginables que fan del producte una vertadera delicatessen pel paladar.

Embotits de tota mena per satisfer a la persona més gormanda: bull de llengua, bull de bolets, bull negre, secallona, llonganissa, xoricets...No s’hi pot demanar més.

Una parada amb coca de recapta amb diferents preparacions i un aspecte per fer la boca aigua.

Tota una sèrie de paradetes d’objectes d’artesania i perfumeria de diferents textures i olors. No deixem de pensar oblidem que som en una població molt entenimentada en el coneixement de les herbes i plantes boscanes.
Finalment posats a passejar pel poble observem el Museu de les Trementinaires amb el rètol a la façana de “Ruta dels Oficis d’ahir”. Les trementinaires, majoritàriament dones per no dir exclusivament, sortien per parelles, una gran i una jove, a aconsellar, segons la experiència i veterania, per guarir els malats dels pobles de les comarques properes.

Portaven herbes en coixineres petites dins una coixinera més gran penjada de l’esquena com si fos una motxilla, una romaneta per pesar els productes i llaunes plenes d’olis i pega. Llegir la llista dels productes, les herbes i les seves aplicacions és interminable. Segurament val la pena conèixer aquest món tan diferent a l’actual forma de viure. He de dir que eren esperades en molts pobles per la seva saviesa i dots per curar.

Finalment per acabar la visita ens hem arribat fins a l’església de Sant Esteve. És documentada des de l’a. 993 més ha sofert moltes modificacions especialment al s. XIX. Encara conserva una part de la construcció romànica al sector de ponent.
Consta d’una nau amb volta de canó i amb capelles laterals i és capçada a llevant per un presbiteri de planta quadrada. La porta d’accés en arc de mig punt es troba a la façana de ponent. A la façana sud hi ha una finestra de doble esqueixada pròpia del romànic. El campanar és de planta quadrada i només té un nivell de finestres. La seva campana ens acompanya un breu instant.

Segons dades en l’interior es conserva una talla romànica de la Marededéu de la segona meitat del s. XII o principis del XIII.

Parlar del romànic d’aquesta església es fa difícil per la total renovació que s’ha produït en la seva construcció.

Neu al cim de les muntanyes i gebrada en parts de la carretera però tornem satisfets a casa nostra.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: Rosa Planell Grau
Berga, 8 desembre 2011

LA TROBADA

Paraules : Consellers, col·lapse, grup, orquestra, immobles, cromatisme, escarmentar, oportunitat, confirmat.

Per fi hem arribat al poble, aquest petit poblet del berguedà que tan records hem porta. Però... que passa? Altre cop els cotxes aturats, si ja sé que es la Festa Major, però aquest embús.
Superat el col·lapse i ja en el restaurant hem sabut que havien vingut dos Consellers de la Generalitat, per inaugurar la variant de carretera del poble i també la nova llar d’infants. Com ha canviat tot això, devia fer ja prop de trenta anys que no hi venia , abans hi tenia uns tiets i unes cosines i hi passava part de les meves vacances.

Mentre dinem , amb el grup d’amics que anem, el meu pensament vola... aquí al davant on ara hi ha aquesta plaça de ciment, abans hi havia un solar on feien l’envelat. Com recordo aquella Festa Major de 1973, jo tenia 18 anys, encara sento l’orquestra tocant i cantant aquella cançó "Un beso y una flor" del Nino Bravo, que just havia mort aquell any. Jo ballava amb l’Andreu, aquell ball, i l’altre... i després aquell llarg passeig per la pineda , les seves paraules, les abraçades, el primer petó...dins meu encara tot se’m revolta.

-Senyora, que vol de postres?
La veu del cambrer em torna a la realitat, els companys també em diuen que estic molt callada, físicament sóc allà, però la meva ment està en una altre època.

Després, aquelles sortides secretes, que van anar continuant, va ser un estiu meravellós. L’Andreu estudiava medicina, el seu pare i avi eren metges, i tenien casa al poble, a més de moltes altres cases i immobles a Barcelona. Per això quan em va demanar que “allò nostre” fos secret, que no ho sabés ningú, ho vaig trobar molt normal, a més érem molt joves, l’any vinent ja ho faríem públic. Jo estava enamorada i les altres coses no m’importaven gens.
La meva cosina, era l’única que coneixia el secret, i em va avisar
- No et refiïs d’aquest xicot, la seva família és rica i orgullosa, mai consentirà que el seu fill surti una noia de classe humil, que no sigui de la seva categoria.
- Això són ximpleries d’una altre època, que estem a final del segle XX, -vaig respondre.
L’estiu és va acabar, l’acomiadament una mica trist, però aviat tornaríem a veure’ns.
Per el pont del Pilar varem tornar a coincidir els dos al poble. Aquells tres dies van ser molt intensos, sortides per aquells boscos tornassolats, amb aquell cromatisme de colors que la tardor vestia tota l’arbreda, jo volava per núvols de cotó fluix. L’Andreu ja va dir-me que, els estudis eren molt forts i potser no podria telefonar-me massa sovint, (llavors no hi havia mòbils) encara m’ho vaig creure.

L’any següent per les vacances, després d’un llarg temps sense saber-ne res, vaig tornar de nou al poble. Tenia el cor compungit per la incertesa i pel temor, però l’esperança i la il·lusió eren més fortes que mai. La seva casa era tancada encara, unes amigues van dir que segurament arribarien per la Festa Major, i va ser just aquell dia sortint de missa quan el vaig veure, quasi ens varem topar, però ni em va mirar, o va fer veure que no em veia; anava acompanyat per una noia alta i rossa, qui va presentar a alguns amics com la seva promesa. Se’m va fer un nus a la gola i les llàgrimes estaven a punt de brollar, vaig aguantar com vaig poder les sardanes i ja i la tarda amb l’excusa de que em trobava malament no vaig sortir de casa.
Les sospites de la meva cosina s’havien confirmat, aquella família orgullosa i burgesa que ja havia trobat una “novia” adient per el seu fill.
Vaig estar tot l’hivern amb una forta depressió, la meva família no entenia que em passava, no tenia ganes de res. Però encara no vaig escarmentar, doncs l’any sobre vaig tornar uns dies al poble, amb l’esperança de tornar-lo a veure. Dintre meu pensava que potser encara tindria una altre oportunitat, si hagués trencat amb la noia. Però només vaig aconseguir una nova decepció. Després, apart de l’enterrament dels oncles, ja no vaig tornar mai més al poble.

- Ei! Baixa dels núvols que farem tard encara, -era la veu del meu marit que amb els amics estaven a punt de sortir del restaurant.

El motiu de la visita al poble era la cursa de bicicletes que si feia, tant el meu marit com el Genís, el meu fill, eren grans aficionats a aquest esport, igual que els companys que anaven. Feien diferents rutes, els juvenils, entre dotze i setze anys, i els adults. Les dones ens varem quedar a la plaça prenent un refresc, mentre esperàvem l’arribada del esportistes.

De sobte i ha un gran aldarull, es veu que ha passat alguna cosa . M’avisen que el Genís ha tingut un petit accident i que el porten al dispensari del poble. Vaig corrent cap allà.
Entro dintre i el trobo estirat en una llitera amb la cara tota plena de sang.
- Genís, com estàs? -Crido tot apropant-me a ell
- No passa res mama , no t’espantis.
Sento una mà que se’m posa sobre l’espatlla
-No es preocupi senyora, per sort és superficial, ben netejat, un parell de punts i ...llest
Em giro no m’ho puc creure, aquell metge amb la bata blanca, és ell, l’Andreu, llavors em mira.
- Maria, ets tu? -exclama amb cara de sorpresa -Quan de temps, que és de la teva vida?
Era el metge del poble, ens varem posar a parlar i parlar, mentre curava les ferides del noi, agradable i simpàtic, semblava que si ens haguéssim vist la setmana passada i no haguéssim passat trenta anys.
- Ara visc al poble, el meu fill també feia la cursa..i bla, bla ,bla... A veure si vens un dia per casa amb la família i prenem cafè.

Estem al cotxe de tornada a casa, estic cansada, però estic contenta, tinc la impressió que avui s’ha tancat un capítol de la meva vida. Ha cicatritzat una ferida molt vella que no havia quedat mai curada del tot.

Maria. (Agost de 2004)

-12 de febrer de 2009-

SANT JAUME DE VILAFRANCA DE CONFLENT

Anàvem la Rosa Planell Grau i el Miquel Pujol Mur a visitar les antigues terres catalanes de Conflent. No hem d’oblidar que la croada contra els càtars promoguda pel sant Pare i portada a terme per Simón de Monfort a les ordres del Rei francès van ser l’inicií de la pèrdua de la Catalunya Nord
Vilafranca de Conflent és una petita vil•la emmurallada amb portes als dos extrems. Pràcticament només existeixen dos carrers que van d’est a oest que la travessem i altres carrers que els creuen i formen boniques places. La seva vida és el turisme i és plena de botigues i botiguetes de productes artesans mengívols o de record. No deixeu els llaminers de visitar la botiga prop de la porta d’Espanya amb una varietat extraordinària de galetes de tot sabors, fruits ensucrats i gelats. Articles de roba, vidre i ceràmica també són presents en la mostra dels seus establiments

La posició geogràfica de Vilafranca de Conflent és realment immillorable des del punt de vista estratègic. Situada al fons d’un accidentat congost rocallós pel qual discorre el curs del riu Tet, la vil•la controla perfectament el pas natural de comunicació entre la Plana del Rosselló i les valls de la Cerdanya, circumstància que va marcar, al llarg dels segles, el seu caire de plaça militar.
L’any 1092 Guillaume Raymond, comte de la Cerdanya, atorga la carta de fundació de la vil•la; on els privilegis i les exempcions fiscals afavoririen tots aquells que s’hi instal•lessin. Això determina la construcció d’un primer recinte fortificat que es veu ampliat i reforçat amb el ritme del creixement econòmic de la vil•la, en els segles XII, XIII i XIV.

A la vegada que fou fundada la vila, el bisbe d'Elna fundà (1092) l'església parroquial (Sant Jaume), sota la dependència del priorat de Cornellà de Conflent, la qual consta construïda el 1097.
Aquest primer edifici correspon a la meitat de la primera nau actual; fou ampliat a mitjan s. XII amb una segona nau, i al s XIII amb la prolongació de totes dues.

El notable portal de marbre esculpit és també del s XII.

També s’hi afegí un campanar de planta quadrada de dos pisos. L’antic claustre ha desaparegut.

El retaule de l'altar major és del 1823; l'església conserva, procedents del veí monestir de Sant Pere de la Roca , els retaules de Sant Pere i de la Mare de Déu, del primer terç del s XVII, i la imatge i petit retaule de la Mare de Déu de Vida, esculpit el 1715 per Josep Sunyer.

Entre molts altres objectes conserva una Mare de Déu del Bonsuccès, escultura de marbre del s XIV.
El Mariscal Vauban al s. XVII confeccionà un gran projecte de fortificació en el qual apareix, per primer cop, la idea de construir a l’altra banda del riu Tet, el Fort Libèria elevat sobre el recinte de la vil•la. En temps de Napoleó III fou unit a la vil•la per una escala subterrània amb 800 0 1000 graons. Vam fer la proba de baixar-la i sincerament és un repte.

Va ser un dia aprofitat al cent per cent respirant i vivint en aquesta agradable vil•la catalana, ara francesa.

Fer la ruta del Tren Groc des de Mont Lluís també ajudar a gaudir del recorregut. Hi ha properes e importants coves per visitar

Recull dades i text: Miquel Pujol Mur
Fotografia: Rosa Planell Grau
Berga, 10 desembre 2011

NADALA

L’home posa la màquina d’escriure sobre la taula d’on abans ha retirat els plats i la resta del menjar.

Per un dia tan assenyalat la seva menjada ha estat un pobre àpat. Els plats bruts mostren una mica de verdures, una raspa de peix, les pells d’un plàtan i de beguda una petita ampolla de cervesa. Ha estat la seva celebració de les festes nadalenques.

Malgrat tot, està content, amb els diners del darrer treball ha pogut pagar el lloguer de l’apartament i els que devia atraçats. Mistress Mary l’havia avisat que lamentant-lo molt hauria de desnonar-lo.

Durant cert temps viurà sense angoixa. En una mirada envolta les petites dimensions de la cambra on tot just hi cap la taula, les tres cadires, un llit estret, un armari de reduïdes dimensions i la petita cuina. Això sí, les blanques parets són una temptació a la imaginació, segons l’estat d’ànim, és pot entreveure un món idíl•lic o cruel. Però almenys, té un lloc on viure ja que la vida al carrer és dura. En qualsevol temps és molt difícil trobar un recer a la intempèrie.

Harry, aquest és el seu nom, s’asseu davant de la vella màquina que fa temps va trobar llençada.

 Un company abandonat, com jo- pensà al primer moment, però l’ajuda a malviure. És l’eina que li facilita algun que altre mitjà per subsistir.

Fora, al carrer hi ha un esclat de llums i d’estrelles. Se sent una musiqueta que prové del supermercat de la cantonada. Les conegudes músiques de Merry Chrismats i de Dring Bells continuadament repetides l’acompanyen en la seva solitud. Escolta les veus alegres i excitades de la mainada que passa acompanyada pels pares per la vorera. Riuen perquè és temps de regals i d’il•lusió.

Recorda la infantesa en el seu país, sol, aigua, llum i palmeres. Fa memòria dels cants, tan diferents dels d’aquí; que canta la seva gent. I també veu la família que va haver d’abandonar, la mare, el pare, els germans i la noia en la qual estava a punt de casar-se.


Tot per què, per una revolta a la universitat, per protegir un grup d’estudiants que demanaven justícia. No era la seva lluita. Havia acabat la carrera. Gràcies a una beca havia estudiat a l’estranger, tenia una plaça de professor i un món plaent s’obria davant seu. Més, allò que els joves reclamaven era just i s’hi va involucrar.

Cops, sang, fugida i l’exili són els últims records que té de la seva pàtria. Va salvar la vida, però va perdre la família, mai més ha pogut posar-hi en contacte. El dubte d’on i com estan l’ha neguitejat molt temps.
Fa un esforç, aparta aquestes idees i posa un full en blanc al carro de la màquina d’escriure.

 Anem a veure que se’ns ocorre! - el director del setmanari gratuït l’hi ha promès diners per una nadala.
 D’una bona nadala- li ha dit- és per incloure per Any Nou.

Això i un quants treballs en el supermercat, recollir, posar i netejar li permeten viure mes a mes. També l’ajuda alguna traducció del francès a l’anglès, quan li dóna avís l’amic Sean. I l’esperança d’ una feina més adient als seus estudis.

Comença a teclejar.

Bon any nou a totes les persones de bon cor
Que els regals i la bona taula siguin cordials.

Es deté, això no li agrada i arrenca el paper de la màquina. Es passa la mà pels cabells crespats i grisosos. Fa tants anys que van succeir aquells fets i no els ha pogut esborrar de la memòria. Deixa la taula i s’asseu al llit, un esclat de plor el trenca, plora sense somicar. Les llàgrimes serenes cauen per les seves xocolatades galtes. Fent un esforç s’eixuga, s’aixeca, pren la cadira i torna a posar-hi un altre paper. El full és tan blanc que no li dóna cap inspiració i tracta de pensar. Es troba en un estat de lassitud, la plorada ha assedegat el seu esperit, més el seu cos sembla com si hagués rebut una pallissa. Està com buit.

A fora sonen les clàssiques musiques i se sent el riure dels menuts. Torna a teclejar i escriu aquestes frases:

Bon Nadal i pau en la terra,
als homes de bona voluntat.

Torna a arrencar el paper, però, aquest vegada el posa a l’inrevés, la seva l’economia no li permet llençar contínuament fulles sense aprofitar.

 Això s’ha dit moltes vegades, no peques pas d’original- pensa.

Torna a moure les tecles i escriu:

Festes de Nadal
festes de família
Gaudim del menjar
tots a taula asseguts
I quan alcem les copes
brindem per els bons records

La nit de Cap d’Any,
altre cop reunits
tindrà un millor averany
ja que noves portes
se’ns obriran a la vida
bones festes i bon any.

Ho torna a llegir i ho intenta recitar entonant-ho una mica.

 Ho repassaré i pot ser una bona nadala. Tampoc suposo que pels diners que em paga no es creurà que li escriure una obra de Shakespeare.

La seva mirada s’endolceix, ja que tornen els records de temps millors. Sol, aigua, llums, palmeres i cants tradicionals.


Miquel Pujol Mur
Berga, 28 desembre 2007

DOLMEN DE MOLERS BERGUEDÀ SOBIRÀ

El dolmen es troba situat a uns 70 metres abans del trencall de Molers, tot seguint la carretera B-400 (de Guardiola de Berguedà a Gósol), en un camp de conreu a l'esquerra de la carretera.

El dolmen és una construcció de pedra semblant a una gran taula de pedra, pròpia del neolític. La paraula dolmen ve del bretó, i vol dir precisament "taula de pedra".

El dolmen de Molers, situat dins el terme municipal de Saldes, és un dels monuments megalítics més importants dels trobats dins la comarca del Berguedà.

Les restes i els materials trobats en les excavacions dutes a terme daten el dolmen cap a voltants del 1500 ac., dins de l’edat del bronze mitjà.

El dolmen es format per un gran túmul circular de 20 metres de diàmetre i 2,5 d'alt sobre el qual hi ha disposat una cambra pentagonal de 3,44 metres de llarg per 1,37 d'ample. Està cobert per una llosa de 2,52 metres de longitud, per 2,38 d'amplada i 0,62 de gruix mitjà, amb un pes estimar de 8,5 tones. No hi ha lloses de testera.

El monument megàlit fou excavat per primera vegada per mossèn Joan Serra Vilaró, en el decurs del estudi sistemàtic dels dolmens que aquest dugué durant la segona desena del segle XX.

Serra Vilaró troba una estructura oculta per una densa vegetació, amb la llosa de coberta partida i desplaçada, i en un pèssim estat de conservació, servint de suport d'un pal de telefonia de la companyia Telefònica. Es dugué a terme una primera excavació.

L'any 2002 la Societat d'Arqueologia del Berguedà va tornar a excavar i restaurar el dolmen sota la direcció de Josep Castany, Lídia Fàbregas i Josep Farguell

En l'excavació duta a terme per Serra Vilaró s'hi localitzaren restes humanes, un anell de bronze, dos ganivets de sílex i alguns fragments ceràmics, un d'ells era campaniforme pirinenc.

En la intervenció del any 2002, en la qual es va tornar a excavar la cambra i el túmul i es troben noves restes: una dena de collaret de mol•lusc, un collaret d'ambre, material de sílex i quarsites, alguns vasos de ceràmica, fragments de campaniforme pirinenc, carenats, nanses d'apèndix de botó, així com noves restes humanes.

Dels ossos i restes humanes trobades s'hi han trobat 166 peces dentàries que corresponen a uns vint individus, set dels quals foren infants. Les persones enterrades en el dolmen podrien ser residents de la zona o bé pastors i caçadors de pas.
De l’estudi de les peces dentàries s'ha extrapolat l'edat dels individus enterrats. Dels 7 infants : n'hi havien dos entre un any i mig a quatre. Un de tres a set, dos de vora els nou anys, un de 10 a 11 i un de 11 a 12 anys.

La resta eren individus adults que excepcionalment sobrepassaven els quaranta anys.

La dieta d'aquests era una dieta molt abrasiva que desgastava les dents prematurament. Moltes de les dents mostren bandes de detenció o alentiment del creixement, causades, probablement, per malalties o períodes de desnutrició.

La majoria d’aquestes peces es troben al Museu Diocesà de Solsona.

Llastimosament no hi ha cap senyalització en la carretera que indiqui la seva situació i les branques i els matolls que l’envolten dificulten trobar-lo malgrat la placa explicativa.

Veure’l de front amb el Pedraforca com corona és inenarrable.

Text i recull de dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: Rosa Planell Grau
Berga, 8 desembre 2011