COM CADA ANY

Cada any la mateixa polèmica: Que si els cartells, son lletjos, que si nomes premien els afavorits, que si aquell ha fet trampes, que si l’altre es un conegut del jurat. Que eixorc és tot això! La gent no veu que la festa es mes important que aquestes discussions.
Les festes creen un vincle que per la seva subtilesa la majoria de les persones no aprecien.
Son l’expressió de la nostra cultura, solen explicar la història mil vegades inventada per la imaginació del poble. En les festes s’explica el que és i el que no és. La màgia atribuïda a la història que cada u l’explica una mica com vol.
Que volen dir els gegants mare?- Pregunta un noiet de set anys. I la mare explica que els gegants eren un rei i una reina que venien d’un país llunyà en que tothom era molt gran i van quedar meravellats de la bellesa dels nostres entorns i s’hi van voler quedar
I on dormien tants grans com son?- I la mare li va explicar que els millors fusters del poble van fer uns llits de la millor fusta que tenien i van haver de tallar moltíssims arbres per fer-los .
Es diu que la terra va plorar per tants arbres que li prenien i va quedar tota tacada d’un color taronja, que és el color de les llàgrimes de la terra. Els reis se’n van sentir pesarosos i van regalar al poble una llavor que va fer que creixessin els millors tarongers de tota la comarca.
Que son aquells tarongers que hi ha a la riba del riu, mare?- Si fill son aquells
I aquesta era una de les històries que s’explicaven i que molts s’entestaven que havia passat de debò. Com si fos possible que existissin reis i reines gegants!
Les festes tenen rituals que son molt característics de cada població. La nostra, la mes important té el ritual del foc. S’encén al entrar el vespre, llavors els nois joves encenen una torxa amb aquell foc i van passejant pels carrers fent una gran cercavila que es molt viscuda per tots els veïns i que fa que sempre es desfacin en alabances per lo bé que havia sortit i lo bonic que era. Els nois acaben donant la seva torxa cada u a la noia que estima i es un signe del seu amor ardent com la flama que els hi entreguen.
Cada poble viu les festes a la seva manera i son l’expressió de la lluita portada per la supervivència. Son celebracions que sovint exorcitzen els mals temps i celebren haver vençut totes les dificultats.
Per això em sorprèn tant que s’arribi a empixonar tot això amb rivalitats absurdes i crítiques que esquitxen a tothom començant pels politics , passant per l’església i acabant amb els botiguers.
Totes aquestes disputes fan avorrir una mica la feina d’organitzar les festes i et venen ganes d’engegar-ho tot en orris. Jo soc del jurat dels cartells de la festa, ens els hem mirat de tort i de dret, hem discutit, em votat i revotat. Fins hi tot hem tingut disputes ben airades. I després, al cap de tanta feina, de totes les hores dedicades, encara vas sentint de tot.
Jo ho tinc clar: aquest es l’últim any que ho faig